Existeix una mena de llei universal que diu que com més obres es fan en l’espai públic més lleig queda. Per viure i passejar no hi ha res com un centre històric medieval, pots caminar, comprar o asseure’t en un bar i xerrar tranquil·lament. Si un urbanista es proposa fer una zona urbana nova, el resultat serà sempre dolent. Normalment plantejarà fer-hi alguna cosa a sota, un pàrquing, un gran supermercat, per optimitzar l’espai, diuen. Al final ens quedarà una gran plaça dura, sense racons on arrecerar-te del fred i el vent a l’hivern i sense arbres que et tapin el sol a l’estiu. A més l’espai serà semblant a tants i tants nyaps que hi ha per tota la nostra bella geografia catalana. No hi haurà ni creativitat, ni art ni identitat.
Hi ha hagut un seguit de males decisions. La primera fer un pàrquing a la plaça del doctor Robert. L’única cosa amb la que podríem haver sortit guanyant era la possibilitat que arrambéssim per sempre més el monument a Joan Sallarés i Pla, un home que es va oposar de manera sistemàtica a la regulació del treball de nens i nenes. Un tipus sense cor i sense pietat. Quan era diputat per Sabadell al Congrés dels Diputats, el 15 de febrer de 1900, va dir:
Sería una crueldad prohibir a los niños menores de 13 años el trabajo en las industrias manufactureras, pues las necesidades de la vida y el escaso jornal de que disfrutan los obreros, no les permiten mantener a su familia con holgura, si ésa no ayuda algo con su trabajo”.
Ostres! Ni així. El monument malauradament es va restituir. A més es va posar una pèrgola de les que fan sensació: ni protegeixen del sol ni de la pluja i a més és horrorosa. N’hi havia una similar a la plaça de la Creu Alta i algú va tenir el senderi de treure-la.
Després es va tenir la pensada de posar el mercat provisional al Passeig. Brillant! El podien haver posat al pàrquing del vapor Turull però a alguns espavilats els va semblar molt lluny! Els mateixos que protestaven per anar al Passeig, van acabar protestant quan van haver de tornar al Mercat. Un joc de despropòsits. Amb això havíem salvat miraculosament unes alzines.
Però van passar els anys, els regidors i els colors polítics i algú va tenir la pensada de posar la nova estació de tren, on? Al Passeig. Es veu que quedava molt lluny del mateix espai del Turull, 60 metres! No només això, a algú, encara més inquietant se li va acudir de posar un altre pàrquing en els espais que quedaven al Passeig. Brillant! I on plantarem els arbres? Ah, es veu que ningú no ho havia pensat. Renoi quin joc de despropòsits. Posem un pàrquing, després una estació i finalment un altre pàrquing. Els cotxes no només ocupen el 70 per cent de l’espai públic sinó que a sobre ocupen l’espai subpúblic i, es clar, no podem posar arbres. El mateix nyap es va fer al Mercat Central. Aviat hi haurà cotxes voladors i també ocuparan el cel.
Com més obres es fan al Passeig pitjor n’és el resultat final. Ara tot plegat s’ha convertit en una pista d’aterratge d’avionetes i alhora un forn microones a l’estiu. El problema és que la gent que decideixen els projectes, els que els aproven i els que els construeixen tots van en cotxe. Ells no saben que són una minoria.
Als cotxes no se’ls ha de tenir pietat, cal posar-los-hi el més difícil que es pugui, ja que són com les rates: una plaga que ho ocupa tot. La gent què volem? Volem verd, perquè la “cabra tira al monte“. Som urbanites perquè no tenim més remei, però sempre que podem ens escapen a llocs verds. Potser ho arreglarà una mica Alfons Borrell si fa una pèrgola interessant. Si surt bé la pèrgola que en faci dues i traiem el nyap de la plaça doctor Robert.
Tants projectes, tants mesos i tants debats per un resultat tant nefast. Per últim si els experts han fet això potser que la propera vegada facin una proposta els inexperts.
One Comment