Aquesta setmana estem analitzant del dret i del revés el 9N. Jo era francament dels que creien que no es convocaria res de res, perquè ho prohibiria el govern de Madrid. Es veu que la democràcia està a punt de prohibir-se. Volen impedir que els catalans decidim el nostre futur, però no us penseu que això és una cosa només pels d’aquest córner de la península ibèrica. Volen prohibir que els ciutadans votin qualsevol cosa amb un mínim d’entitat. Quan els grecs van proposar posar a referèndum les condicions de la troica, es van alçar veus de tot arreu dient: què s’han cregut aquests grecs! Quan els canaris volen preguntar sobre prospeccions petrolieres també se’ls prohibeix.
Sabem ara però que uns 61.000 sabadellencs vam anar a les manifestacions de Barcelona dels darrers quatre anys. Sabíem que érem molts però era difícil posar-hi dades. No està gens malament!
En la nostra societat queda bé dir que els ciutadans s’han de preocupar de les coses del comú, però no sé que passa que quan algú creu en aquests valors i intenta posar-los en pràctica la cosa es complica. És curiós que quan els ciutadans agafen els regnes del seu destí i decideixen participar en la cosa pública, de seguida surten veus criticant-los a matar o coses encara pitjor com intentar empresonar-los. Massa gent porta un Torquemada a dins.
Sembla bastant clar que més enllà de les tradicions de cadascú, es va fent més evident que mai que cal iniciar un procés constituent el més aviat possible. Un món s’esfondra, és el món construït en la transició on les forces antifranquistes hi arribaven exhaustes i van haver de pactar uns acords mentre els apuntaven canons, pistoles, bales de goma i uns personatges que els feien avinent que si no volien signar estaven disposats a tornar-los a torturar a la comissaria situada a l’inici de la Rambla.
Els programes polítics de cada generació es fan a partir del que els generacions van deixar de fer, més les noves respostes als nous temps. És el que estem vivint. No cal preguntar-se, per què no van anar més enllà? Ara el que cal és preguntar-se: nosaltres ho farem millor? No està escrit enlloc que hàgim d’anar endavant. Fa quaranta anys es va donar un gran salt, de los Principios Fundamentales del Movimiento Nacional i les pallisses a la comissaria de policia i les tortures a sabadellencs a Via Laietana amb el comissari Creix, vam passar a un nou règim amb moltes limitacions. Ara cal anar més enllà.
Els que creuen que les coses sempre seran com són, cal explicar-los que si no fos per la gent que vol el canvi encara viuríem a les cavernes. Fins i tot si no s’aconsegueix un major grau de llibertat nacional, el que està clar és que l’hegemonia s’ha aconseguit. I guanyarà un cop i altre les eleccions, totes les eleccions.
Hi ha un debat sobre si cal anar ràpids o lents. Penso que es un fals debat, cal treballar incansablement per arribar a la proclamació de la república catalana i això és fa amb molta voluntat. A partir d’ara cal perseverança, molta perseverança. Qualsevol petit entrebanc però es pot convertir en una palanca. Vivim moments apassionants on els temps s’estan accelerant.
I aquesta diada ens ha demostrat una altra cosa sorprenent. De tots els pobles i ciutats de Catalunya en la ciutat on hi ha més favorables a la ruptura democràtica és Sabadell (després de Barcelona). És a dir, Sabadell és la cinquena ciutat catalana, però és on viuen més partidaris de la ruptura. Sorprenent! Més que Terrassa, Badalona i Hospitalet.
2 Comments