En les últimes setmanes, els cercles polítics, que no la ciutadania en general, estan força preocupats pel fet que el pacte que es va signar entre les quatre forces polítiques no es compleix. Uns diuen que és l’actual alcalde, en Juli Fernàndez, que li ha agafat el “gustillo” a la cadira; d’altres que la Marisol torpedina qualsevol intent del Joan Berlanga d’accedir a l’alcaldia, quan ella mateixa va signar el compromís que ara rebutja; d’altres que el Maties representa el consens; d’altres que tot el contrari. El cas és que la ciutat continua el seu camí aliè a aquestes disputes de despatxos que interessen ben poc.
La gestió del quadripartit és vista des de fora amb diversitat de parers. Per a molts ciutadans és un gran desastre i per a d’altres una gran oportunitat, una meravella. Per a mi, ni una cosa ni l’altra. No m’agraden els extrems. Segons la meva modesta opinió, hi ha hagut dos anys de dificultats per conèixer l’entramat municipal, per situar-se en un lloc del qual no es tenia gaire idea, un lloc, a més, tacat per la corrupció de polítics i de funcionaris que els recolzaven. Sabadell, malgrat la pompositat bustista, està en una situació caòtica a nivell d’estructures, amb voreres, places i racons diversos que necessiten urgentment ser reparats. Jo no puc demostrar que alguns funcionaris que seuen als despatxos posen pals a les rodes perquè fracassi el govern que tenim, però sí que m’adono que treballs de manteniment que s’han fet durant molts anys, deixen de fer-se i són els veïns els que alerten de les situacions. Potser no és una casualitat que apareguin plagues d’insectes a diferents barris, doncs no es fa la fumigació que s’hi feia anteriorment. No hi ha la tala d’arbres sistemàtica que s’hi feia i no es netegen els embornals de manera regular. Manca d’organització? Funcionaris que menteixen als càrrecs electes? S’ha de mirar. La tasca és feixuga i, per a mi, positiva. No es pot acabar amb el cortijo d’avui per a demà i encara en són molts els enrabiats per la victòria de les quatre forces democràtiques que van ser capaces de fer fora més de deu anys d’amiguisme i corrupció.
Una de les maneres de comprar complicitats que tenia l’estil Bustos era mitjançant les Medalles d’Honor, que ara, per fi, desapareixen. Creades al 2001, s’atorgaven a “aquelles persones o entitats mereixedores de reconeixement per haver dut a terme una tasca rellevant a la ciutat o en un barri en concret, o per haver-se destacat en l’àmbit del moviment veïnal o de l’associacionisme, contribuint al desenvolupament d’una consciència ciutadana i de les seves virtuts i valors ciutadans”, segons establia el Reglament. La iniciativa corria a càrrec dels set Consells de Districte i també podien ser concedides a entitats, corporacions, entitats i societats oficials o privades, ciutats o pobles i també a persones o col·lectivitats estrangeres. Així, Bustos pretenia abastar tota la ciutadania, en un clar intent de ficar tot el pa al seu cistell i que no se li escapés ningú.
Va ser doncs, un acte premeditat per tal d’aplegar tota mena de gent al seu voltant, sota la màscara del suport de la ciutadania. No oblidem que en aquell moment, els Consells de Districte estaven completament dominats per afins al PSC local i per tant la objectivitat era nul·la. Els membres d’associacions de veïns i entitats diverses eren molt pròxims al bustisme, per por o per interès i, conseqüentment, obligats a baixar el cap i fer allò que se’ls manava. No és cap secret que el propi PSC s’encarregava de buscar les persones que havien de representar les entitats als Consells de Districte, la qual cosa va aconseguir en la majoria dels casos.
Un altre aspecte denigrant d’aquestes medalles era el procés de selecció, gens clar. Podia haver una proposta que era recolzada per unes desenes de signatures, sense cap control. Encara recordo el cas d’un dels premiats (com poden imaginar no diré el nom, per no fer-li cap mal) que anava casa per casa demanant ell mateix les signatures perquè, suposo, que amb gran narcisisme, pensava que n’era mereixedor. Suposo també que quan miri la medalla penjada al despatx de casa seva tindrà una mica de vergonya… o no.
És cert també que en molts casos han estat completament merescudes. Em refereixo, per posar-ne alguns exemples, les concedides a diverses associacions i a personalitats de l’àmbit veïnal o polític. Però aquestes distincions ja existien amb la Medalla al Mèrit de la Ciutat, que es donen amb la participació i el consens de la corporació municipal. És doncs un gran encert la seva supressió, donant tot el protagonisme a l’Ajuntament que ens representa i on, cal dir-ho, el procés de selecció és molt més just, amb recollida de signatures i entrega al departament corresponent. Sento, però, una sensació estranya, ja que s’ha jugat amb els sentiments de moltes persones que aplaudien aquestes medalles i n’estaven convençudes de que calien per tal de reconèixer accions moltes vegades altruistes, quan el cert és que aguantaven una estructura que sortosament ha caigut. Tots i totes contribuïm de diferents maneres a fer una ciutat segons les nostres visions. Les medalles tenen un punt egocèntric que detesto, però que cal amb mesura i proporció.
Benvinguda doncs aquesta decisió de l’Ajuntament, que posa les coses en el seu lloc.
