Una de les últimes propostes del Sr. Mas i que ha passat sense pena ni glòria, ha estat demanar l’entrada en l’IOF (Organització Internacional de la Francofonia). El senegalès Abdou Diouf hauria rebut la sol·licitud, segons el diari El País, el passat dia 25 d’abril i es concretaria en una petició d’esdevenir ‘membre especial’ o convidat a un acte en concret. La Generalitat no ho ha desmentit, tot i que diu que encara no ha fet el pas per a demanar-ne l’ ingrés. Tot i la legitimitat de l’acte, el govern espanyol no ha estat informat d’aquesta demanda i tot fa pensar que es tracta d’un brindis al sol i d’una picada d’ullet a un país tan important a Europa com és França que pot ser clau, segons en Mas, en el procés anomenat sobiranista.
Com deia Antonio Machado, “se hace camino al andar” i en el cas que ens ocupa, el francès ha estat considerat com un excrement, per utilitzar un mot suau, dins el sistema educatiu català. Si bé en Mas va estudiar al Liceu Francès i els seus fills ho fan a l’elitista escola Aula de Barcelona, on l’ensenyament és plurilingüe, la llengua francesa no ha estat mai cabdal ni en l’ensenyament obligatori ni en el postobligatori. Ja Pasqual Maragall va parlar de l’eix Toulouse-Perpignan-Barcelona, com a impuls comercial, fent un petit esment al francès com a llengua comuna. Però això no es va reflectir mai en una engegada clara i precisa en l’ensenyament.
El tractament del francès a l’ESO és purament testimonial. Amb només dues hores per setmana i tractat com a crèdit variable, cada institut decideix com i quan distribuir-ne les hores. No hi ha un criteri comú des del departament d’Ensenyament i tot queda segons la bona o no tan bona voluntat de les direccions dels centres. Molts professors de francès es veuen obligats a impartir d’altres matèries o bé per manca d’alumnat o bé per un rebuig de l’equip directiu cap a l’ensenyament de la llengua.
Al batxillerat, la cosa canvia. Si bé se n’imparteixen quatre hores setmanals, torna a ser matèria optativa i no obligatòria per als alumnes i segons la disponibilitat dels centres, només aquells que cursen la branca humanística i/o socioeconòmica poden estudiar francès. Com a novetat des de fa tres anys, s’ofereix la possibilitat de treure la doble titulació francesa-catalana del batxillerat fent matèries en francès. Només 13 instituts estan inscrits a l’anomenat Batxibac i només 22 alumnes es van presentar a les proves. També hi ha alguns mínims acords a nivell de cicles formatius amb alguns instituts, però no deixen de ser meres anècdotes.
L’Associació de professors de francès de Catalunya ha intentat durant molts anys un canvi de rumb en el tractament del francès a l’ensenyament, però sense èxit. Els plans d’impuls a la llengua francesa no han estat més que pura parafernàlia propagandística per intentar acontentar un col·lectiu molt maltractat per la Generalitat de Catalunya. De fet, veient-se més sols que la una i predicant en el desert durant dècades, van decidir al 2013 escriure un manifest juntament amb l’associació de professors de llengua alemanya, demostrant una vegada més el seu patetisme i la seva desesperació.
L’última ocurrència del Departament dirigit per la consellera Rigau ha estat inventar-se el DELF escolar, amb la intenció d’ajudar l’Institut Francès a cobrir les despeses d’aquests caríssims exàmens. Així doncs, entre tots els catalans, amb els nostres impostos li paguem a una entitat privada la baixada de matrícula que ha tingut en aquests últims anys.
Les dades actuals parlen que no més del sis per cent de l’alumnat català estudia francès en un centre escolar. Pobre dada per una Catalunya amb fortes arrels europees. Tradicionalment, els habitants d’un país han après la llengua del país veí. A França, on dues llengües estrangeres són obligatòries, gairebé el 80 per cent tria el castellà com a primera o segona opció, especialment al sud.
Les xifres ho diuen tot. En Mas s’equivoca de ple demanant l’entrada en una organització francòfona que si per casualitat investiga la situació de la llengua francesa en el nostre país, deixarà al descobert les seves realitats. Les façanes cauen de vegades si darrera no hi ha una bona cimentació i uns bons engranatges que ho sustentin. Les comunicacions amb França són ara immillorables i l’impuls real al francès passa per dignificar el seu professorat, oferir ajudes a intercanvis entre centres i deixar de ser un ‘crèdit variable’ per a esdevenir una veritable matèria de segona llengua estrangera, avaluable com totes a l’ESO. També per oferir el DELF Escolar gratuït a tots els instituts de Catalunya i convertir-lo en segona llengua obligatòria a tots els batxillerats. Aquest és el camí i no un altre.
Malgrat tot, l’atac constant a l’ensenyament públic per part de la Generalitat de Catalunya fa inviable una aposta per les llengües estrangeres en general, la qual cosa significa que les generacions de joves que segurament hauran d’emigrar per a poder sobreviure-hi, o bé tindran un nivell raquític de la llengua o hauran de rascar-se la butxaca. No pinten bé les coses tampoc en aquest àmbit. I ara més que mai, és imprescindible el domini d’una o més llengües no nadiues. L’aposta haurà de ser, com en molts altres temes, personal i sense ajudes públiques. És el que toca…
One Comment