No era això, companys, no era això
pel que varen morir tantes flors,
pel que vàrem plorar tants anhels.
Potser cal ser valents altre cop
i dir no, amics meus, no és això.
Llegeixo i segueixo amb preocupació els esdeveniments a Catalunya. I ara va en Lluís Llach i ens amenaça dient-nos que el govern que incita a la desobediència serà implacable amb aquells que desobeeixin les noves lleis de l’Estat transgressor. Els advertia, a més, d’un greu patiment. És cert que es referia als funcionaris, però és evident que segueix la línea de personatges heterogenis com l’actor Joel Joan, quan va declarar que a la Catalunya independent, qui no ho fos, seria un traïdor. Mesos abans era el senador Santi Vidal qui oferia la seva vessant més racista i autoritària, declarant que el Govern disposava de totes les dades fiscals dels catalans i que ho havia fet de manera il·legal. D’altres perles d’aquest personatge parlaven d’un suposat crèdit a la Catalunya independent per part d’un país no europeu (tothom va pensar en el seu moment en Israel), la imposició del català com a única llengua, amb una llei de transició (una altra?) que apartaria en poc temps el castellà de la vida pública i privada, una partida extra pels Mossos, a veure si amb més diners entren en el procés sense problemes i la famosa partida pel referèndum amagada en els pressupostos.
Tinc la sensació de que hi ha una elit de polítics, especialment de polítics, que passa el temps mirant-se el melic, intentant creure’s allò que diuen al marge de la societat catalana, aquella amb la qual s’omplen la boca. Perquè és cert, com diu Manuel Trallero en el seu article ¿Alguno de ustedes conoce a “la mayoría de los catalanes”?, que hi ha una tendència completament argüida per tal de fer veure que en som tots i totes els que recolzem totes les mesures que ens porten al caos. “El poble de Catalunya”, “els catalans i les catalanes”, “Catalunya” i d’altres conceptes generalistes són emprats de manera autoritària amb l’objectiu de fer callar les veus majoritàries que desitgen clarament un reconeixement més ampli per a Catalunya, sense passar ni pel referèndum ni per accions que posarien en perill les estructures socials i econòmiques del nostre país.
M’han fet molt de mal les paraules d’en Lluís Llach. Bàsicament perquè sóc de la generació que vaig cantar mil vegades L’Estaca, la que guarda com un tresor el vinil Gener de 1976 on encara hi romanen les seves (i meves) cançons mítiques. Tinc companys que em demanen de trencar-lo en mil trossos, però això seria fer el joc a aquells que des de fa anys busquen una confrontació entre els catalans amb objectius no gaire clars, però amb l’evidència de tapar la corrupció que la família Pujol ha instaurat a Catalunya i que tant de mal ens ha fet. En Lluís Llach ha caigut també en el parany de l’odi. I això no ho pot fer mai un poeta. Aquest odi que durant dècades, diversos sectors de la societat catalana han volgut dipositar contra els espanyols, com si tots ells formessin part de l’exèrcit del PP. Si ens hi fixem bé, tot està calculat perquè s’identifiqui el mal en Espanya i no en un partit concret, en unes maneres de fer concretes. I això té un nom: la mentida més absoluta per tal d’aconseguir allò que no s’aconsegueix a les urnes. Per això sorgeixen personatges com Gabriel Rufián, amb la intenció d’assolir aquella cohesió entre els catalans que ells mateixos han trencat. Sense èxit, perquè el saltimbanqui Rufián està més preocupat per no despentinar-se als platós de televisió que per guanyar-se l’altra meitat de catalans al procés. Potser un dia el contracten a Sálvame i abandona la política. Coses més rares n’hem vist.
Perquè hem de recordar que al 1976 als concerts d’en Lluís Llach hi havia un sentiment comú. La llengua no era el més important i sí els objectius que es cercaven. Allà sí que hi havia la tan desitjada base social pel canvi a Catalunya que s’han encarregat de dilapidar aquells que ens governen. Però el que ara cal també recordar és que gran part d’aquella Espanya de la qual renega en Lluís (i molts altres) cantaven L’estaca amb força i amb il·lusió, units amb milions de catalans que volíem el mateix, una societat més justa i més lliure. Vull pensar que a Lluís Llach se li ha anat la olla; o, com he dit, s’ha deixat emportar per la ràbia que els seus companys li han transmès. Malauradament, hi ha hagut un procés plenament conscient de menjada de coco que ha desembocat en la dolorosa partició de Catalunya que no sabem cap a on ens portarà. Rebutjant totes les enquestes que parlen d’una nova perspectiva per a Catalunya, l’ANC també ha posat el seu granet de sorra en aquella muntanya de la desunió, demanant directament la separació d’Espanya, sense tenir en compte la majoria de catalans. I el Govern ja té preparada una enquesta per a saber fins a quin punt és important complir la llei i si estic disposat a servir en l’exèrcit. Fins quan tanta estupidesa? No penso trencar el meu disc d’en Lluís Llach. L’hauré de guardar sota clau no sigui el cas que L’estaca esdevingui subversiva i hagi de cantar-la en privat.
Poca broma.
