Opinió de Josep Asensio. ‘Embolicant, que és gerundi’

El gran drama de l’esquerra catalana, aquella que en el passat es manifestava contra els desnonaments i les retallades és que ha caigut en el parany de l’independentisme, oblidant els seus votants. La conseqüència de tot plegat és l’altre gran drama: aquests es passen a Ciutadans per tal de salvaguardar la seva identitat”.
Comentari vist a Facebook

Ja és un fet plenament palpable que l’aplicació de l’article 155 de la Constitució no ha comportat les set plagues bíbliques ni molt menys, però sí que ha provocat moviments impensables fa només uns mesos. La convocatòria d’eleccions de manera immediata ha, com a mínim, descol·locat a tots, a partits polítics, a les entitats secessionistes i també a la ciutadania en general. Per a molts, pot significar un bàlsam que calmi els ànims, doncs fins ara les manifestacions en un sentit i en un altre han acabat pacíficament, amb petits altercats que no han anat a més. Penso que és important que les aigües tornin a la llera, d’on no havien d’haver sortit mai. És força preocupant que el carrer que, com dic, ha estat ocupat per ciutadans de tota mena, amb les seves demandes legítimes, comenci a omplir-se de la radicalitat que pot desembocar en violència. La vaga general del dia 8 d’octubre va ser en gran part monopolitzada pels anomenats Comitès de Defensa de la República, que van impedir el normal funcionament dels transports públics amb coaccions, amenaces i crits de “Visca Terra Lliure”. Però també en algunes manifestacions ‘unionistes’ s’infiltren elements minoritaris de l’extrema dreta que acaben desvirtuant l’objectiu de les seves demandes. En aquest sentit, Societat Civil Catalana, té l’obligació de desmarcar-se d’aquests individus, la qual cosa ja està fent.

Tota aquesta fractura social que alguns no volen veure ha provocat també el desgavell en unes formacions que, volent quedar bé amb tothom, acaben completament desdibuixades i esquitxades per l’ambigüitat que ja gairebé ningú no entén. És el cas de Catalunya sí que es pot, Barcelona en Comú i de Podem. La seva posició va ser al principi coherent, demanant un referèndum que aclarís almenys el sentiment de milions de catalans. Ells sabien que això no era possible amb la legalitat vigent, però tot i així semblava que podia ser un punt d’inflexió per tal d’acostar posicions entre maneres de pensar diferents. No obstant això, Ada Colau i Albano Dante han dinamitat qualsevol acostament amb els seus electors potencials, especialment a partir de la decisió del Parlament de Catalunya de posar en marxa les lleis de desconnexió el passat 6 i 7 de setembre.

La diputada Castells retirant la bandera espanyola, el 6 de setembre. Autor: ACN
La diputada Castells retirant la bandera espanyola, el 6 de setembre. Autor: ACN.

Participar-hi a la votació d’una llei completament il·legal ja demostra fins a quin punt, la formació Catalunya sí que es pot està perduda en una mena de limbs on s’hi pot quedar de manera perpètua, atrapada en les seves pròpies incongruències. La ridícula i patètica imatge de la diputada Àngels Martínez traient les banderes espanyoles és simptomàtica d’aquest desgavell on es troba aquesta formació. En el mateix sentit, Ada Colau, anomenada per a alguns L’emperadriu de l’ambigüitat’ és perfectament capaç de dir una cosa avui i la contrària demà. N’hi ha exemples a dojo. Un dels últims potser ha estat recriminar al Govern català l’engany patit amb la no proclamació de la República i al mateix temps considerar els detinguts presos polítics, reconèixer Puigdemont com a President, tot i estar cessat, i assistir a la manifestació del passat dissabte.

Aquesta imprecisió i vaguetat en les seves declaracions i accions es van fer paleses pocs dies abans del dia 1 d’octubre on l’ajuntament de Barcelona no va aclarir si deixava locals per la consulta. Colau, fidel a la seva foscor lingüística i declarativa, va criticar-la però després va anar a votar. Dies després va dir que els resultats no podien ser un aval per a la proclamació de la República. Aquesta trapezista de la política ignora d’on li vénen els vots i després de la decisió dels seus militants de trencar el pacte amb el PSC a Barcelona encara n’és menys conscient. Les paraules de Miquel Iceta ho diuen tot: “entre Barcelona i la independència, ha triat la independència”. És evident que aquesta aliança ha servit perquè ella mateixa conegués realitats diferents. Gràcies a l’habilitat i la seriositat de Jaume Collboni, s’han creat ponts amb diversos col·lectius com ara comerciants, taxistes i hotelers, amb els quals Colau mantenia una indiferència malaltissa.

La ràpida convocatòria d’eleccions el dia 21 de desembre ha fet que tothom corri a les posicions de sortida. ERC tenia clar des del primer moment que no volia cedir el protagonisme a un Puigdemont fugit. Junqueras té ganes de ser president, tot i que ara se’n parli de Marta Rovira com a possible candidata. La CUP, malgrat les titlla d’il·legals, també hi participarà, perquè sap que serà l’única legalitat possible i real després del dia 21, encara que Puigdemont creï un govern a l’ombra a Brussel·les; el PDeCat lluita per no quedar enrere en aquesta cursa i el PSC ha fet un pas valent en defensa de les institucions i la legalitat, amb un Miquel Iceta demanant un Junts pel seny que vol ni més ni menys que impulsar una Espanya federal, ara sí, seriosament. Entrampat al mig queda En Comú Podem-Catalunya en Comú (ECP-CatComú) amb una única petició sobre la taula, un referèndum pactat que ja ningú no demana. Molt lluny dels postulats que els van fer aconseguir 10 diputats al 2015, i que reclamaven en definitiva la restitució de l’estat del benestar i l’aturada de les retallades. Fins i tot Pablo Iglesias insinua un suport explícit a ERC si abandona la unilateralitat…

Marta Rovira, número 2 d'ERC. Autor: ACN.
Marta Rovira, número 2 d’ERC. Autor: ACN.

En les últimes manifestacions unionistes’ en favor de la legalitat i de la pluralitat de la societat catalana l’assistència de votants de Catalunya sí que es pot ha estat significativa. Uns votants que no són robots, tenen criteri i no són gens estàtics. Ja van demostrar que a les passades eleccions autonòmiques van marxar en un percentatge important a Ciutadans. Algunes enquestes parlen de que fins a un 30 per cent d’antics votants de Catalunya sí que es pot poden decantar-se ara pel PSC. És el que té ser ambigu, que pot arraconar-te en aquell lloc on no hi vol ser ningú. Són temps de posicions clares o estàs mort. I ja molts veuen Xavier Domènech fent president a Oriol Junqueras o a Marta Rovira. O dividiran el vot? Uns s’abstindran i els altres votaran? O algú marxarà al lavabo? O només aixecaran mig braç? O demanaran votació secreta perquè mai no puguin saber els seus votants qui ha votat què? O s’inventaran una fórmula fins ara desconeguda que pugui demostrar l’afirmació i la negació alhora sense ser afirmativa o negativa? Uf! La patacada pot ser terrible.

Comments are closed.