Fa més de tres anys que vaig apostar en un article, per Santi Vila com a aglutinador de sensibilitats catalanistes no independentistes (almenys de manera realista) dins el PDeCAT. Després de la seva sobtada dimissió abans de la declaració d’independència, encara esdevé més forta aquesta via, si més no perquè està en perill la supervivència del propi partit i fins i tot del catalanisme polític més moderat. Després de les purgues que el propi PDeCAT va realitzar amb l’objectiu de neutralitzat precisament les veus més moderades, a les quals Vila ha sobreviscut, sembla ser que hi torna a haver una tendència més en la línia del PNB, respectant la Constitució i l’Estatut i treballant més per l’autogovern que per un referèndum pactat, però sense obviar aquesta última circumstància.
La fugida de Puigdemont ha estat com a mínim esperpèntica. Alguns la titllen de covard, encara que el que sí que ha aconseguit és descol·locar tot un moviment que tenia unes expectatives que van resultar finalment falses, amb una frustració tan brutal que ha frenat en sec tota mobilització. El fet de marxar a Brussel·les d’amagatotis, sense informar la majoria de consellers, demostra fins a quin punt Puigdemont va per lliure. El seu discurs a la capital europea, barrejant victimisme i falsedats, ja no convenç ni el seu propi partit, al qual pot deixar en les pròximes eleccions del 21 de desembre fins i tot en cinquena posició. Santi Vila ho sap això i, conseqüentment, ha de treballar per minorar la força de la part més radical i que s’ha diluït en ERC. Aquest sector, encapçalat per Lluís Corominas, lluitarà fins al final per aconseguir un Junts pel sí idèntic a l’actual, però que no podrà repetir la història d’una declaració unilateral, vistes les conseqüències que n’ha portat aquesta.
Santi Vila pot jugar un paper essencial no només en el seu partit sinó en la configuració del pròxim Parlament de Catalunya. La seva forta personalitat, el seu magnetisme i les seves demostrades bones relacions amb membres més centristes i mesurats del PP poden influir decisivament en la marxa de la societat catalana dels pròxims anys. Vila és un europeista convençut i per això sap que no hi ha legitimitat per declarar la independència, amb una societat partida en dos. El xoc de trens no ha estat mai per a ell una solució i sí anar guanyant petits o grans espais de conquesta que puguin engrandir Catalunya des del pragmatisme. La confrontació, l’“Espanya ens roba” ha estat un engany i l’independentisme sembla que no en treu el fruit que desitjaria. Vila fuig de posicions extremistes i voldria tornar a aquelles que sí que van significar avenços per a Catalunya. De fet, les enquestes mostren un PDeCAT en imparable enfonsament. Dels 62 diputats al 2010 pot passar a 15 o 16 al desembre.
No ho té gens fàcil, tenint en compte que al seu propi partit són majoritaris aquells que pensen que posats a morir per la causa val més fer-se l’harakiri caient en les urpes d’ERC. Lluitarà fins al final per demostrar que la societat catalana és plural i que el camí passa inexorablement per l’entesa, per construir ponts amb Espanya i establir un encaix dins el marc actual i treballar pausadament per un referèndum pactat. La situació creada busca solucions i no una repetició de fugida cap a endavant que s’ha vist que no porta enlloc.
El cop d’astúcia de Rajoy ha calmat els ànims. Mostra d’una part la contundència de l’estat de dret però també la intenció que el 155 tingui un recorregut i una incidència curts, de manera que es pugui establir la legalitat el més aviat possible. La imatge de Santi Vila entrant a l’Audiència Nacional amb el seu propi advocat, separat de la resta de consellers és prou significativa de la distància que vol mantenir amb aquells que han creat el caos a Catalunya, ignorant el mal que està fent la fugida d’empreses cap a d’altres indrets de l’estat, el massiu canvi de comptes corrents de ciutadans catalans i l’afectació en tots els àmbits de l’economia catalana. És, claríssimament, l’escenificació que Vila vol fer per a donar veu a la moderació, com ell mateix ha declarat i, perquè no, un bri d’esperança.
Les enquestes donen un Parlament de Catalunya gairebé idèntic al que teníem. Semblaria una completa incongruència que aquest pas en favor de la legalitat que representa Vila servís per a fer president a Oriol Junqueras. En la línia de Miquel Iceta, Vila ha d’establir ponts entre aquells que desitgen un nou encaix de Catalunya a Espanya, l’anomenada tercera via. Una solució rebutjada per Catalunya-sí-que-es-pot-Podem-Catalunya-en-Comú, doncs aposta clarament per una aliança amb ERC, deixant ja de banda la seva ambigüitat. Dijous Ada Colau reconeixia Puigdemont com a President legítim, repudiava l’article 155 i no oblidem que va recolzar la mobilització de l’1 d’octubre, en un difícil giravolt que complica encara més l’enteniment amb els seus votants. Ahir divendres ja parlava de “presos polítics”, demostrant una vegada més que menysprea la legalitat vigent. Davant aquestes circumstàncies, el tàndem Vila-Iceta pot, podria, o bé portar ERC a posicions més pragmàtiques, cosa actualment impensable, o aconseguir que Ciutadans finalment aposti per una reforma constitucional de màxims, acceptant la realitat plurinacional de l’Estat Espanyol i, en definitiva, admetre que Catalunya és una nació. L’empresonament de la majoria de consellers pot dinamitar la via pactista de Santi Vila, però si algú pensava que això passa de manera improvisada s’equivoca. Des del principi, la idea del Govern era enganyar l’Estat. Segons el Fiscal General de l’Estat els càrrecs electes podien haver evitat la presó simplement parlant i dient que no delinquirien. Però s’hi van negar. No seré jo qui m’alegri de veure’ls a la presó, però voler transferir als carrers allò que no s’ha volgut arreglar als despatxos no és la solució. En aquest sentit, les paraules de Jordi Évole, sempre Jordi Évole, al programa El Hormiguero, ho diuen tot:
Un líder político con altura de miras tiene que saber decirle a su gente lo que no quieren oír. Aquí va a llegar un punto en el que va a ganar el que frene”.
