No hi ha cap mena de dubte que el voluntariat ha significat i significa avui en dia el màxim exponent de la col·laboració entre les persones. L’ajuda desinteressada produeix un doble efecte, podríem dir balsàmic, tant en els individus que ofereixen el seu temps a canvi de res com en els receptors d’aquest temps. Els psicòlegs ja fa temps que parlen dels beneficis emocionals de donar, més que no pas els de rebre. Però, és clar, aquells que obtenen els guanys, ja sigui en forma de menjar, classes, acompanyament o d’altres, queden per sempre agraïts de la tasca duta a terme.
Seria inútil fer un llistat de les entitats i de les diferents maneres d’esdevenir voluntari però val la pena remarcar la tasca de la Creu Roja, de Càritas i del Banc d’Aliments, especialment en aquests moments de crisi. No obstant això, d’altres moviments, com ara aquells que toquen els temes del medi ambient o de la salut també hi compten. Segur que me n’oblido algun, però en tots, els voluntaris, ja sigui presencialment o mitjançant ingressos a comptes corrents, pertanyen a aquell llinatge amb una qualitat humana fora del comú.
Tenint en compte tot això, sóc molt crític amb aquells voluntaris que es deixen emportar per les emocions del moment i no reaccionen davant les injustícies establertes per aquells que precisament es fan la foto al seu costat. De la mateixa manera que Càritas sempre ha fet un paper molt digne al costat de la gent més desfavorida i denuncia l’empobriment de la població, així com la disminució de recursos cap a aquestes entitats solidàries, m’agradaria molt que aquells que recullen els aliments davant els supermercats fessin el mateix.
De fet, fa un parell de setmanes, tant Càritas com la Taula del Tercer Sector van denunciar davant l’opinió pública la manca d’habitatges socials. Concretament, en farien falta uns 230.ooo mentre que n’hi ha 450.000 de buits, molts d’ells pertanyents a la banca, fruit, malauradament de desnonaments.
Fa uns dies vaig veure una foto d’aquestes on els polítics ben pagats, somreien al costat d’aquests voluntaris. Ignoren aquests últims els sous d’escàndol dels primers? Fan la vista grossa? O simplement es dediquen a la seva tasca sense plantejar-ne res més? No oblidem que, pel que fa referència al Rebost Solidari o Banc d’Aliments, gairebé cada més s’ha de fer un recapte, quan fa uns anys, amb un de ben fort, ja n’hi havia prou per tot l’any.
Aquesta tornada a la beneficència, a la caritat, sense implicació directa dels governs, ja els va bé a certa classe política que evita d’aquesta manera embrutar-se les mans en un assumpte delicat. D’altra banda, és cert que aquest fet té una vessant solidària tan important que si no existís, la situació s’agreujaria fins a punts inversemblants. Com conjugar doncs aquesta dualitat? Obligant les institucions a fer-se càrrec de les seves responsabilitats i denunciant l’adulteració del voluntariat ben entès, un voluntariat que ha estat manipulat i obligat a assumir rols que no els pertoquen.
Cal denunciar també la retallada patida per les obres socials de les caixes envers la gent gran. Els diferents esplais gaudien fins fa poc de persones qualificades que dinamitzaven tallers de lectura, de memòria, d’informàtica, d’idiomes, de balls de saló i de tota mena d’activitats que, d’una banda, acostaven la gent gran a noves formes de relacionar-se, traient-los de casa i oferint-los la possibilitat d’aprendre, i d’altra, poder gaudir d’espais de trobada i de convivència. No només això; alguns esplais disposaven d’infermer o d’infermera, perruqueria, podòleg o assistent social que facilitaven la tasca diària de les persones grans.
La conversió de Caixes d’Estalvis en Bancs ha significat la pèrdua més absoluta de la humanitat que suposadament tenien i també, l’aniquilació gairebé completa de tota mena de tallers. El pitjor de tot plegat és que tot aquest procés ha anat acompanyat d’una fastuosa, pomposa i costosa campanya de màrqueting per a fer veure la importància del voluntariat, quan en realitat allò que es pretén és deixar sense feina a milers de treballadors que, amb sous ja clarament baixos, dinamitzaven, amb plenes garanties i amb bones pràctiques aquests tallers. Amb tots els meus respectes als voluntaris, ells no podran suplir mai la tasca d’una persona preparada i amb els coneixements necessaris per a portar a terme una funció ben determinada, ja sigui en l’àmbit d’idiomes, lectura o memòria. I, malauradament, aquestes entitats bancàries pretenen que una persona gran de qualsevol grup o taller passi a ser el voluntari per excel·lència, de per vida, si pot ser, i que prengui unes responsabilitats que no li pertoquen.
El voluntari ho ha de ser perquè així ho decideixi ell mateix, sense coaccions, no perquè un estament o un altre l’obligui; però també ha de prendre consciència de la realitat que l’envolta. La seva tasca és lloable, molt lloable, però ha d’obrir els ulls a les manipulacions de les quals pot ser objecte i denunciar, sense embuts, situacions on les administracions només busquen titelles per tal de tapar les seves vergonyes. En algun moment, aquestes hauran d’assumir les seves responsabilitats i els voluntaris són una peça clau per tal de fer veure que ho són perquè qui ha de fer-ho no ho fa.
