Després de la multitudinària manifestació del passat 11 de setembre a Barcelona i també després d’haver examinat les diferents anàlisis fetes per la premsa i per personalitats del món de la política i de la cultura, cada vegada tinc més clar que la sortida a aquesta deriva sobiranista només té un camí; i no és la tercera via, sinó que sempre ha estat la primera i l’única.
No hi ha dubte que els defensors de la consulta han estat molt hàbils en vendre el producte com una sortida democràtica a l’impasse on es troba el nostre país.
Fins i tot, les masses han estat alliçonades per tal de cridar ‘votarem’ en comptes de ‘independència’, per tal d’esmorteir una mica el procés i fer veure que només es vol votar, quan la realitat és una altra. L’anomenat ‘dret a decidir’ ha estat acompanyat de cites de Martin Luther King, del Dalai Lama i de mil i un improperis que fan avergonyir-nos com a catalans. Si bé es cert que tots els pobles tenen el dret a triar el seu camí, a escollir el seu destí, no és menys cert que la manera com s’està fent es troba molt lluny de les formes democràtiques d’una Europa moderna. Ni Catalunya és Escòcia, ni Montenegro ni Canadà, perquè ja tenim un Estatut votat per tots i que ha de ser el punt de partida. Però si n’hi haguessin similituds, aquestes no serien de caire democràtic. Ja la formulació de la pregunta i la fixació d’una data unilateral demostren unes presses imposades segurament pels dirigents d’ERC, còmplices en aquesta legislatura de la més gran retallada en serveis públics de la història del nostre país. No, no és demagògia.
Els mateixos que hissen l’estelada i fustiguen la població en fer-ho amb consistència, recolzen l’impagament a les entitats socials aquest mes amb l’excusa que tot canviarà l’endemà… Mentrestant les residències d’avis i els centres de menors, entre d’altres, pateixen la voràgine independentista de la manera més cruel: la més absoluta indiferència.
No és gens menyspreable la tasca manipuladora de TV3, que s’ha posat descaradament al costat d’una part de la societat catalana, ignorant tot aquell i aquella que pensa diferent. La parafernàlia posada al servei de l’ANC l’11 de setembre demostra una vegada més la manca més absoluta de pluralitat en una televisió que va néixer per tal de salvaguardar la llengua i la cultura catalanes i ha esdevingut en pocs anys el canal del règim, al més pur estil de TeleMadrid.
Perquè val a dir que tots aquells que ens sentim catalans, que hem lluitat per la immersió a l’escola, que hem entès el fet diferencial català i hem posat tot el nostre afany en què d’altres ho entenguessin, ara som titllats de traïdors, d’espanyolistes o d’unionistes, quan fa quatre dies seiem al costat d’aquells que han abandonat la senyera per acostar-se a l’estelada. No haver fet el pas cap a l’ independentisme ens ha convertit en una espècie rara, apartats com malalts contagiosos i expulsats cap a una banda on la majoria no hi volem ser.
Fins i tot, polítics de la talla d’en Santi Vila han estat obligats a callar, a tancar-se en els despatxos i a no opinar sobre aquest procés en un sentit més d’acostament o d’enteniment. Com va dir el Jordi Évole, són temps on mana el blanc o el negre, però on el gris no hi té cabuda. I això fa que tots aquells que demanen seny, són vilment menyspreats, com segurament em passarà a mi a la sortida d’aquest article. Persones com l’escriptora i periodista Laura Freixas no tenen ja cap mena de rubor en dir que la història de Catalunya ha estat clarament manipulada, manegada en favor d’una opció independentista on únicament es parla de sentiments i no d’accions. Per a ella, l’exposició del Born demostra unes errades històriques premeditades on l’odi vers els ‘espanyols’ hi és present quan les dades de les quals es disposen no indiquen això. A més, al Museu d’Història de Catalunya es presenta una Catalunya contra Franco, quan la realitat és que la burgesia catalana va recolzar el franquisme des del primer moment i figures com Cambó, Pla i Dalí eren obertament partidàries del règim. En canvi, res no es diu de la lluita antifranquista dels col•lectius feministes o sindicals.
La Laura Freixas també és molt crítica amb la pel·lícula L’endemà, que ha rebut aportacions milionàries per part de l’administració i pels diaris afins a la causa. L’endemà presenta un país idíl·lic, una mena de paradís, l’endemà de la independència, on tots els problemes actuals ja no hi existiran, on el patiment al qual estem sotmesos desapareixerà d’una manera increïble, on tots serem un i res no ens farà tòrcer! Visió clarament religiosa i messiànica d’una pel·lícula que l’únic que vol es moure les masses sense fer-les pensar, aixecant la bandera, però sense demanar-los la Catalunya que volen, no sigui cas que demanin més del compte.
La radicalitat hi és present. Conec funcionaris que estan contents de no cobrar una paga perquè és el preu que s’ha de pagar per la independència; d’altres que esperen la declaració unilateral sense saber què pot significar això; d’altres que ignoren que aquest és un país democràtic i si s’ha de votar, s’ha de fer d’una manera legal i amb garanties democràtiques; d’altres, de cognoms i arrels plenament catalanes que en privat no volen la independència; d’altres que ja han tret els diners de Catalunya i han obert els comptes fora; d’altres, empresaris principalment, que demanen l’enteniment i molts, molts, que aixequen la bandera i res més.
Fa uns mesos vaig tenir l’oportunitat d’entrevistar a Jaume Sobrequés a propòsit del simposi Espanya contra Catalunya celebrat al desembre passat. Durant la meva etapa estudiantil vaig conèixer l’obra de l’historiador català i tenia una gran estima cap a la seva persona. Vaig seguir la seva trajectòria política fins al dia en què vaig trobar-me’l a davant. Els seus arguments eren completament antidemocràtics, rebutjant i menyspreant el catalanisme moderat i apostant per vies fora dels marcs establerts. Per a ell, ni la Constitució, ni l’Estatut ni les diferents maneres de veure el procés havien de ser debatudes. D’una manera grollera, exaltada, antipàtica i insolent pretenia convèncer-nos sense arguments. Vaig haver de penjar el telèfon sense acomiadar-me i pensant que no valia la pena escoltar persones d’aquesta mena.
Hi ha analistes polítics que parlen d’una ‘revolució burgesa’. Diuen que les persones que es van manifestar l’11 de setembre no ho farien mai contra les retallades. De fet, l’espoli més gran patit per Catalunya i els catalans, el de la família Pujol i que clarament esquitxa CiU, ha estat tapat per les elits polítiques i derivat als jutjats. Em pregunto quantes persones d’aquell milió que van fer la V serien capaces de fer-ho contra el robatori dels Pujol, contra les retallades en el sector públic i, en definitiva, a favor de tots.
De fet, em pregunto tantes coses que l’únic que vull és el respecte, el seny en el seu estat més pur. És cert que Rajoy no és un bon company per aconseguir noves fites pel nostre país, però cal una via pacífica, clara i rotunda cap a l’enteniment. Cal escoltar també els arguments d’en Xavier Vidal-Folch i d’en Joaquim Coll, encara que em temo que ningú els tindrà en compte.
La democràcia s’ha fet per incloure totes les opcions; les lleis per respectar-les i canviar-les, si cal, per mitjans també democràtics. És per això que encara agafen més sentit les paraules del Carles Francino al programa La Ventana de la Cadena Ser el mateix 11 de setembre: “ Quiero compartir con ustedes el miedo que me da que las vísceras acaben ocupando el hueco de la razón”.
One Comment