Dedicat a totes les víctimes del terrorisme, en especial en el 25è aniversari de l’atemptat a la caserna de la Guàrdia Civil de Vic, on van morir 10 persones, entre elles cinc nens.
Em pregunto mil vegades si una persona com Arnaldo Otegi pot ser un referent per a la pau. I la resposta sempre és negativa. Intento entendre aquells que diuen que ha canviat, que no ha matat mai ningú, que de manera més o menys convincent ha deplorat l’atemptat d’Hipercor del 1987 i que el que vol és passar pàgina per aconseguir una nova Euskadi. Ho lamento, però em costa molt de creure aquesta vessant humanista a mitges d’un individu que durant molts anys ha menyspreat les víctimes i ha enaltit els assassins. És cert, com s’afanyen a replicar els seus aduladors, que mai no va agafar un arma, però el sol fet de somriure, d’alegrar-se davant la visió horrorosa de cossos destrossats, plens de sang, de familiars plorosos i desfets, suposa, per a mi, una raó inequívoca de falta de valors i de sentiments. Per això no hi crec en aquesta conversió d’Otegi cap a la compassió obligada per les circumstàncies i que ho és en un grau mínim, per tal de no pertorbar les altres amistats que l’han seguit durant anys. La seva indefinició és sense dubte un llast que cau com una llosa i que no fa creïble la seva pujada a l’altar dels homes de pau.
La rebuda que va tenir al Parlament de Catalunya denota les grans incongruències d’un país a la deriva. L’encaixada de mans Otegi-Forcadell passarà a la història com un dels actes més vergonyosos d’aquesta legislatura, que va voler tapar-se amb una recepció gairebé coincident en el temps amb les víctimes del terrorisme. Si es volia acollir l’Otegi independentista, perquè aquest paperot? És precisament aquí on rau la incoherència del govern català, que ja no sap què fer per rellançar un procés que no troba recolzament enlloc i prefereix fer l’abraçada del llop volent-nos mostrar i fer-nos creure la seva capacitat de diàleg.
Pertanyo a una generació que va viure els últims anys del franquisme. Durant la meva adolescència, ETA era vista com un referent per la lluita per les llibertats i no tant com un moviment d’alliberament basc. L’atemptat contra Carrero Blanco al 1973 va ser el primer esdeveniment important que va sacsejar el meu cervell. Només tenia 13 anys i va significar d’alguna manera l’acceptació d’una mena de violència per tal d’aconseguir la democràcia. Dos anys després moria el dictador i la incertesa inicial va derivar en una Constitució molt digna per les circumstàncies de l’època. Al 1979 es va aprovar en referèndum l’Estatut d’Autonomia basc i on la majoria del partits polítics, inclosa l’organització armada ETA (pm) demanava el vot afirmatiu. Ja no tenia sentit continuar amb el camí de la violència, però, paradoxalment, el 1980 va ser l’any amb més víctimes de la banda terrorista (98). Les lluites entre les diferents faccions d’ETA tenien com a conseqüència més morts i més dolor afegit en una societat civil que no entenia perquè eren ells els més massacrats. A més, els seus assassinats selectius fora d’Euskadi pretenien vistositat i aconseguien més rebuig. Mentrestant imagino que Arnaldo Otegi brindava amb patxaran cada vegada que s’anunciaven segrestos i assassinats de la banda que l’havia alletat.
No hi crec en aquesta reconversió sobrevinguda i hipòcrita d’Otegi. No hi crec perquè bàsicament encara romanen en la meva memòria les cares de les víctimes que van colpejar amb força el meu cervell. Tots els atemptats, absolutament tots, han quedat gravats a la meva memòria, però en destacaré naturalment el d’Hipercor, amb 21 morts, els de la caserna de la Guàrdia Civil de Vic al 1991, amb deu morts, cinc d’ells menors, el de Sabadell al 1990 amb sis policies morts quan es dirigien al partit de futbol Sabadell-Màlaga, un dels quals era pare d’un alumne meu, i l’assassinat de Miguel Ángel Blanco. No per no citar-los vol dir que no són igualment importants. Només que van introduir-se dins meu d’una manera que mai no podré oblidar. On estaves tu, Arnaldo, aquells dies? Vas somriure o simplement vas guardar un silenci maliciós i còmplice que t’acompanyarà tota la teva vida? Saps que és l’empatia? Penses que n’hi ha prou amb una declaració aigualida per esborrar el dolor de les víctimes? Quan mires les fotos de cadàvers enmig de les runes com a conseqüència de les bombes dels teus amics, sents alguna cosa? Neguit? Angoixa? Indiferència? Encara alegria? La veritat, m’importa un rave. Perquè jo sí sé al costat de qui hi sóc i me n’orgulleixo de no tenir dubtes, de compartir encara ara el dolor d’una gent com jo, que mai no ha entès tant de patiment.
Per això em dol que la presidenta del Parlament de Catalunya, d’aquesta Catalunya de tots, t’hagi rebut com un heroi, en una seu que també em pertany a mi. Res a dir si aquest encontre hagués estat a nivell particular en la seu d’algun partit. Però la utilització de les institucions públiques per enaltir una idea amb un personatge de les teves característiques afegeix una taca molt dolorosa a les accions del meu govern. Jo no oblido.
4 Comments