La tasca educativa, ja vingui des de casa o des de l’escola, ha esdevingut molt complicada en les últimes dècades. Els infants i els adolescents nascuts en la dècada dels 60 i 70 tenien unes obligacions establertes que eren acceptades gairebé sense protestar. Els pares i les mares eren d’alguna manera una institució amb prestigi, un mirall on reflectir-se i poder així refermar una personalitat pròpia tenint-los com a model. Cal remarcar també la importància de la manca d’estímuls exteriors potents: la televisió tenia una o dues cadenes; Internet no existia, ni els mòbils, ni les xarxes socials. Per tant, els amics i les amigues eren doncs els únics referents externs, on la família jugava un paper preponderant.
A nivell pedagògic, podem rebutjar les pràctiques memorístiques de l’època, però no hi ha dubte que l’obligació de la lectura per a entendre allò que es feia, el deure del resum com a pràctica per aprendre i, en general, l’esforç com a pal de paller de l’educació han fet d’aquesta generació la més preparada si la comparem amb les posteriors. Les biblioteques han estat el centre de l’estudi, del veritable estudi on milions d’adolescents llegien i llegien, copiaven, redactaven, resumien i aprenien. Internet, si bé obre el coneixement d’una manera brutal, ha esdevingut un caos que gran part dels alumnes aprofiten per a fer el famós “retalla i enganxa”, amb la qual cosa, ni llegeixen ni aprenen.
Hi ha un aspecte, però, que preocupa i molt als ensenyants. La família ha quedat apartada i atrapada en una societat de consum cada vegada més inhumana. Desapareguda la idea de l’esforç com a estímul per a l’aprenentatge, les famílies opten pel premi-càstig per tal d’aconseguir uns resultats acadèmics satisfactoris. Aquest mètode, no exempt d’enèrgiques crítiques, ha donat resultats a molts pares i mares, fastiguejats de veure com els seus fills romanien davant les pantalles sense fer res. No obstant això, el cansament s’ha apoderat de les famílies que cada cop més abandonen la cursa educativa i la deixen en mans dels professionals que, cada vegada amb horaris i responsabilitats més grans, es veuen incapaços de redreçar la corresponsabilitat necessària entre les dues institucions. Aquesta lassitud és molt més evident a la secundària, doncs a primària encara hi ha aquest acostament entre el mestre o la mestra que guia l’alumne a fites concretes. L’escola, ben portada, ofereix una simbiosi extraordinària on mestres, pares i mares, psicòlegs, integradors socials, personal no docent, de neteja i altres, formen un bloc que l’alumne pot percebre com una societat en petit i que l’ajuda a tirar endavant.
La secundària és un altre món on l’especialització del professorat trenca els vincles que s’hi mantenien a primària. Malgrat l’enorme tasca de les tutories, dels equips psicopedagògics i dels equips directius, una majoria gens menyspreable de famílies prefereixen no implicar-se en l’educació dels fills, de manera que infravaloren la feina del professorat, criticant-la sense arguments o rebutjant les indicacions que poden ajudar de manera indiscutible a la formació personal dels seus fills i filles. No és cap secret que el recolzament de les famílies cap als professors ha minvat de manera espectacular i preocupant, posant en perill tot el sistema. La col·laboració entre tots és sinònim d’èxit i això no s’entén des de l’àmbit familiar.
Hi ha pedagogs que comencen a parlar de por. Una por dels pares i mares cap als seus fills. Una espècie de Hermano Mayor a petita escala, però amb conseqüències igualment greus i doloroses. La manca d’autoritat en edats primerenques, converteix l’adolescent en un dictador que domina els seus pares i aquests, en comptes d’assumir les seves responsabilitats prefereixen o bé culpar el sistema, o directament els professors o retirar-se a veure-les passar. Les situacions s’agreugen d’una manera implacable i sense solucions reals a curt termini.
M’explicava un docent fa unes setmanes que al seu institut es multipliquen els casos de pares i mares que neguen totes les accions fetes pels seus fills si aquestes comporten un càstig. Inclosos actes com robatoris de material, faltes greus de respecte a professors, agressions o faltes d’assistència. La negació absoluta s’ha convertit en una manera de negar la por que realment tenen als seus fills, esperant no se sap què, però que perjudica greument la maduresa de l’alumne. Molts d’aquests pares i mares ja comencen a utilitzar l’insult com a tàctica perquè els deixem en pau, aquest insult barroer que surt quan ja no hi ha arguments, sabedors de que hi ha un buit legal i poden fer allò que vulguin, sense cap mena d’intervenció dels serveis d’inspecció o forces de seguretat.
El professorat aguanta el temporal de manera estoica, i no para, no parem, de reafirmar-nos en la necessitat de la col·laboració entre tots per tal d’aconseguir el millor per als seus fills. Molts professionals també abandonen el vaixell amb la frase “ja s’ho trobaran”, i els pares continuen enganxats a aquesta por que els mata com a persones. Un alè d’esperança ens el dona el Servei de Mediació que funciona en la majoria d’instituts i que treballa per millorar les relacions entre els alumnes, amb resultats espectaculars. Si més no, a veure si aconseguim que gran part dels alumnes tinguin aquella responsabilitat i aquella maduresa que no tenen alguns dels seus pares. Que, amb respecte, siguin capaços d’assumir els reptes d’aquesta societat inhumana, precisament salvaguardant el més preuat que posseïm: la llibertat i el diàleg. La por, no ho oblidem, és sinònim de debilitat. I la debilitat mata.
