Confesso que n’estic fart d’aquelles ments pensants que solen analitzar situacions diverses des del teclat de l’ordinador, sense baixar al carrer i basant-se únicament en els seus postulats. Alguns no tenen ni una base sòlida o uns estudis que d’alguna manera puguin enfortir allò que escriuen; d’altres son polítics que volen quedar bé davant la seva parròquia o intentar oferir una mena de currículum que els pugui col·locar en un altre partit i així poder gaudir d’un sou suculent. El cas és que Sabadell ha estat sempre una ciutat d’una complexitat enorme. L’arribada massiva de la immigració cap a finals dels anys 50 i 60 del segle passat va suposar una reestructuració no només urbanística sinó també sociològica i lingüística. Els immigrants van situar-se al voltant de tota la ciutat, creant petites comunitats que encara perduren. Els més grans recorden segurament com a l’entrada de Ca n’Oriac, quan la via del tren separava encara més les dues realitats de Sabadell, hi havia un rètol que posava: Aquí acaba Cataluña y empieza Murcia. També quan aquesta mateixa gent baixava “a Sabadell” i no “al centre”.
L’arribada de la democràcia i del Toni Farrés a l’Ajuntament va suposar un primer intent en la formació d’un sabadellenquisme que s’havia eclipsat abans de la Guerra Civil. En la meva modesta opinió, Farrés va idear, entre d’altres, dues apostes clares per rebentar aquesta visió de trencaclosques que és avui en dia Sabadell. D’una banda va incorporar regidors dels barris, molts d’ells sense experiència ni estudis, però treballadors i ben vistos pels seus veïns. D’altra banda es va produir la dignificació dels carrers i zones d’esbarjo públiques, la retirada dels vells autobusos i la conseqüent creació de la TUS, amb nous vehicles amb els colors de la bandera de Sabadell i la potenciació de la Sala Miguel Hernández com a focus cultural al nord de la ciutat. Eren temps convulsos; no hi havia una estructura de ciutat, ni un pla concret, però sí una idea generalitzada per tal que els nouvinguts i les generacions posteriors se sentissin sabadellencs. L’arribada del català com a matèria escolar a l’escola pública i més tard com a llengua d’aprenentatge també pretenia aquesta cohesió, tot i que al llarg dels anys ens adonem que les dues comunitats lingüístiques continuen essencialment separades, malgrat els esforços d’educadors i estaments socials.
Hi ha un fet que ha passat desapercebut i que és cabdal per tal d’entendre el moment actual. Al setembre de 1981 va tenir lloc a Can Borràs, on ara es troba situada l’Escola Creu Alta, l’exposició Sabadell proposa on s’hi posaven les bases d’una nova ciutat, com a conseqüència de la reordenació del Parc Catalunya. La mostra, que va rebre la visita del llavors alcalde de Madrid, Enrique Tierno Galván, pretenia anar molt més enllà d’un únic concepte urbanístic i volia cimentar d’alguna manera un nou Sabadell, més sociològicament homogeni. Va ser tan important que es va editar un llibre, Sabadell proposa. 1981 : dades de l’exposició organitzada per l’ Ajuntament de Sabadell : febrer-març 1980 de més 500 pàgines.
Malauradament , tot i la magnífica tasca d’en Toni Farrés, aconseguint el pulmó que Sabadell necessitava sense cost per a la ciutat, estem molt lluny d’haver aconseguit l’objectiu que es pretenia. És cert que l’any 1995 es va redactar un ambiciós Mapa Cultural, tot i que, com tantes coses, no va passar d’un estudi que va quedar aparcat per sempre. L’arribada de Manuel Bustos a l’alcaldia al 1999 tira per terra qualsevol iniciativa que promogui la unió entre ciutadans i més aviat es decanta per un model no inclusiu on cada entitat, cada barri i cada sector fa la seva, rebent el beneplàcit del govern municipal via subvencions, enfortint el clientelisme més descarat. Cal tenir en compte també que s’acaba amb la cohesió institucional ja que els regidors dels partits representats a l’Ajuntament ignoren per complet la realitat social de la ciutat i només inclouen algunes persones dels barris a les llistes sense possibilitat de sortir-ne escollides, la qual cosa encara ara és un fet tangible.
Curiosament és el futbol el que aconsegueix aquesta cohesió tan buscada i no l’escola que, tancada en els seus barris, nega la pluralitat desitjada. Les diferents entitats esportives fan un paper cabdal movent els seus integrants per tota la ciutat amb un efecte integrador de primer ordre i mai reconegut. Que un nen o nena es desplaci de nord a sud o a l’inrevés, que visiti instal·lacions d’altres equips i que es relacioni amb d’altres conciutadans és força enriquidor a l’hora de trobar semblances i, sobretot, crear aquella ciutat de tots. D’altres entitats, com les associacions de veïns, han passat anys i anys mirant-se el melic, sense una visió conjunta i la Federació d’Associacions de Veïns de Sabadell és més un reducte de personatges que encara somien en ser cridats per algun partit a formar part de les seves llistes que un veritable vertebrador de la realitat social sabadellenca.
En canvi, comencen a produir-se fets que personalment m’animen a pensar que alguna cosa està canviant. Per exemple la constitució de Sabadell Teatre Associació (SAT) amb l’objectiu d’oferir una programació conjunta i trobar punts acostament entre tots els amants del teatre a la ciutat. Igualment important la tasca de l’Orquestra Simfònica del Vallès impulsant dues orquestres de corda a l’escola Agnès Armengol, a Can Roqueta, i a la Joaquim Blume, a Sant Oleguer, amb el suport del nou regidor Joan Berlanga i del seu equip.
Sabadell necessita un pla estratègic creïble. Durant molts anys s’han seguit inèrcies gens agosarades, no entenc massa bé si per por al canvi o per falta d’iniciatives. O bé les idees han quedat plasmades en feixucs informes que romanen impol·luts als prestatges de l’Arxiu. Per què, per exemple, la cavalcada de Reis, la passada de Sant Antoni Abad, la rua de Carnestoltes sempre fan el mateix recorregut des de fa més de 40 anys? Per què la Festa Major de Sabadell només ho és del centre? Per què el públic assistent als esdeveniments culturals (teatre, música, dansa…) del Principal, La Faràndula, el Teatre del Sol i d’altres ho són bàsicament del centre? És només una qüestió cultural? Social? Econòmica? Potser tot plegat, però la realitat fa pensar que com diu el refrany, a Sabadell cadascú va per ell.
Mentre no aconseguim trencar aquesta inactivitat per part d’aquells que poden canviar-ho, Sabadell serà un puzzle d’aquells que mai es poden acabar. Si a sobre s’han perdut algunes peces pel camí, llavors el panorama és desolador. Malgrat tot, benvingudes les iniciatives particulars. Petits granets de generositat poden algun dia assolir aquesta cohesió cada vegada més necessària en els temps que corren. Qui no vulgui veure-ho i entendre-ho és cec.
4 Comments