Hi ha una llegenda urbana que parla de que al Japó hi ha una maqueta de la ciutat de Terrassa com a exemple de com no havia de ser mai una població. Ignoro si és certa o no però el cas és que l’altra capital del Vallès fa molts anys que ens ha passat per davant en tants àmbits que mereix el premi de la destrucció del suposat model. No tindran un Eix Macià que llangueix i mor cada dia una mica, però el respecte al patrimoni, a les tradicions i, en definitiva al teixit associatiu i a les persones ha estat exemplar.
No trobo el mateix a Sabadell on tota mena d’entitats han estat menyspreades i manipulades, encara ara, i on per poder obtenir una engruna s’han d’arrossegar de tal manera que fa vergonya. Durant l’època d’apogeu bustista no van ser capaces d’aixecar un sol dit; més aviat aclucaven els ulls i feien allò que se’ls demanava. Tampoc la ciutadania va saber reaccionar i els pocs que gosaven fer-ho eren maltractats i obligats a tancar-se dins les cavernes. S’havia de ser molt valent per aixecar la veu i la majoria espera les properes eleccions municipals o pertanyen ja definitivament al bàndol dels desencantats de per vida.
Tota la ciutat ha patit l’escàndol de la dictadura imperant, però al Centre ha estat especialment dolorosa la ferida de l’obra continuada: el pàrking subterrani, la Rambla, la destrucció del Passeig, el trasllat del Mercat Central, la prolongació dels Ferrocarrils de la Generalitat. I no només els comerciants han sofert el desgavell, sinó tota la ciutadania que havia d’anar canviant de trajecte d’autobús o de carrer per a poder fer més lleuger el seu camí. Han estat més de 10 anys de fal•làcies, mentides i propostes desbaratades que han acabat en un Passeig lleig, sense vida i sense cap mena de participació ciutadana. L’Oficina del Centre sabia que el Passeig quedaria així? El paper de regal que embolicava la sorpresa ha descobert la realitat més dura: un gris perpetu encobert d’un vermell sonso però amb les mateixes característiques. No trigaran els acudits i els motius més estrafolaris però durament clarificador de la realitat. Ja n’hi ha alguns: plaça de Tiananmen, desert del Sahara… Ja en vindran d’altres.
Malgrat la propaganda imposada pel govern de Sabadell, per regidors i alcaldes i pretendents a alcalde, la manca de participació ciutadana té uns culpables directes i són aquells que durant molts anys han volgut dominar, manegar i fer-se amb tota la consciència sabadellenca. La manca de llibertat ha estat tan flagrant que difícilment tornarem a la normalitat en poc temps. Aquesta nissaga ha aconseguit allò que volia: impedir el pensament lliure i democràtic i fer veure que tot el que surt de les ments pensants de l’Ajuntament esdevé el millor únicament perquè és així.
Només alguns exemples que demostren la meva teoria. Qui parla ara de la Ciutat de la Música? La coneguda Mirna Lacambra va quedar bocabadada amb el projecte i continua igualment astorada sense reacció. Els milions d’euros que va costar mantenir un comissionat perquè fes el seguiment de tot plegat, han servit per alguna cosa? Qui demana responsabilitats? Les té algú? El cert és que els sabadellencs hem pagat els plats trencats. Els nostres impostos han servit durant molts anys no només per a pagar sous d’escàndol que encara continuen sinó també la ineficàcia de les seves accions quan no la inactivitat.
Les polítiques dutes a terme no han servit al ciutadà. Ràdio Sabadell, la Pista Coberta d’Atletisme i Fira Sabadell acumulen milions d’euros de dèficit i tothom calla. Les famílies en risc augmenten però hi ha diners per tapar les vergonyes acumulades. No hi ha dret. Potser cal que algú aixequi la veu i en demani el tancament. O que es faci una consulta ciutadana i demanar l’opinió als sabadellencs que som els que paguem. Però una consulta real, no com aquella que fa uns anys es va inventar el PSC, anomenada “Pressupostos Participatius” i on es feia creure als membres de les entitats que podien decidir cap a on anaven els seus impostos, fins i tot invertir-los als seus barris, quan la realitat era que ja estava tot fet i amanit; les entitats, una altra vegada manipulades, bé, com sempre.
Per últim, esmento el tema de l’aparcament de l’Hospital de Sabadell, un altre cas d’imposició municipal. La seva construcció ja va generar crítiques, però com acostuma a passar en aquests casos, les informacions són fosques o inexistents. Donat que no n’he trobat prou informació suposo que va estar una concessió administrativa amb periodicitat concreta, la qual ignoro. Les places per a vehicles van estar construïdes amb tan mala llet que totes les columnes estan ratllades. Tota una odissea aparcar el cotxe sense raspar la columna o el cotxe del costat. No només això. Les tarifes són excessivament cares pel servei que s’hi dona i el personal no gaire amable. No recordo cap regidor denunciar aquest fet o fent una moció per a obligar a l’empresa a oferir un servei de qualitat. Davant la manca d’accions municipals, molts usuaris aparquen el cotxe entre dos espais. No pot passar res. La Policia Municipal no pot actuar en una zona privada i l’empresa que gestiona l’aparcament tampoc no pot denunciar-ho. Una petita mostra de desobediència davant l’esterilitat administrativa.
Cal, urgentment, dignificar la tasca del ciutadà. La democràcia activa i sense trampes ha de tornar als àmbits que li pertoquen i convertir-se en estendard de Sabadell. És veritat que la mort del sabadellenquisme ha accentuat la desaparició de la democràcia però de les cendres és possible aixecar un nou escenari. L’arbre està molt tocat, gairebé difunt, però un bri d’esperança l’ha de fer renéixer. Només depèn de nosaltres els sabadellencs.
2 Comments