Sembla mentida a vegades com tres dies poden esdevenir tota una eternitat. No en el sentit pejoratiu d’avorriment i tedi, sinó en la quantitat de vivències que s’hi viuen i que passen ràpides com en una pel·lícula on les imatges s’interposen i fan un conjunt veritablement encisador. Si, a més, aquesta experiència succeeix a París, amb deu alumnes estudiants de francès i/o Història de l’Art, amb el que suposa d’implicació directa en tot allò que s’ha de veure, i amb un professor també coneixedor de les obres cabdals en arquitectura, pintura i escultura, llavors ens trobem davant una gran exquisidesa que romandrà sempre al nostre cervell i al nostre cor.
No és la primera vegada que visito la capital de França amb alumnes, però sí, ho confesso, la primera que pujo en un avió. Sí, sí, sé que pot semblar increïble, però és cert. Tres dies després del fatídic estavellament de l’avió de Germanwings, ja poden imaginar el meu estat d’ànim, també perquè coneixia dues de les víctimes. Però calia ser valent i aprofitar l’oportunitat de tornar a París per veure allò que ja coneixia, però que esdevé a cada cop diferent. No hi ha nervis; vaig envoltat de gent que m’aprecia i això dóna seguretat. L’avió agafa embranzida i s’enlaira i jo floto com un núvol al mateix temps que miro per la finestreta i veig Barcelona desvetllant-se, el port, el mar, i aviat tot queda tapat per una espessa capa de núvols que desapareix quan arribem als Pirineus, coberts de neu.
Sense ensurts arribem a l’aeroport d’Orly. He tornat a néixer, però no ho dic a ningú. Després de travessar tot París, arribem al barri de Clichy on ens espera un hotel en aparença cutre tot i que resultarà finalment d’acord amb les nostres expectatives. Ràpidament comença la cursa que durarà tres dies. Matí plujós i fred que obliga a alguns a comprar un paraigua a les desenes de pakistanesos que com sortits del no res, es col·loquen al costat de la cua del Musée d’Orsay. Per sort, hi ha wifi i matem el temps contactant amb els nostres familiars i amics. El recinte del museu es espectacular; una antiga estació reconvertida en una pinacoteca amb obres que van des del 1848 al 1914: Van Gogh, Renoir, Monet, Manet, Millet. Però crida l’atenció un petit quadre que, queda com amagat però que sobta pel seu realisme. Sembla que fa una mica de vergonya mirar-lo més de tres o quatre segons. Els japonesos que han envaït París aquells dies el guaiten de reüll i riuen. És L’origen del món de Gustave Coubert.
Sense massa temps per dinar, preferim entrar en un supermercat i menjar uns entrepans envasats per tal de no perdre temps i anar directes al Musée Rodin, on ens espera més pluja fina i un Pensador també mullat i fotografies diverses, algunes intentant emular la gran figura escultòrica. Després, Les Invalides, amb l’enorme tomba de Napoleó al centre dins un edifici d’unes característiques especials, amb un daurat perpetu i fascinador. La pluja deixa pas a un tímid sol que es vol fer pas entre grans núvols grisos. De fet, guanyarà la batalla i això ens permetrà pujar a la Tour Eiffel. Abans, però, haurem vist desenes de venedors de clauers amb el símbol de París a les mans, a la recerca del turista anhelós de souvenirs. No cal dir que les vistes des del cim són impressionants, i ens descobreix la importància de portar un pal selfie en aquells moments. Només ha passat un dia i estem esgotats. Sopar xinès i ràpidament cap a l’habitació on ens espera la sorpresa d’un llit de matrimoni que no havíem reservat i uns llums de neó que donen un aire si més no de club nocturn. Tot plegat formarà part de les nombroses i divertides anècdotes d’aquest viatge.
El segon dia toca Versailles, la Sainte Chapelle, Nôtre-Dame, l’església de la Madeleine i sopar en un dels restaurants del Barri Llatí. La primera sorpresa ens la dona un metro abarrotat. És clar, són les vuit del matí i els parisencs van a la feina, mentre que els alumnes riuen i parlen aliens a les cares de son dels altres viatgers. Això m’obliga a demanar disculpes a dues senyores que ens observen amb prudència, però que responen amb simpatia confessant que n’estan contentes “del sol que els hem portat”, i que va bé començar el dia amb un somriure.
Versailles és ple de grups d’escolars, catalans i espanyols en gran part, però també de japonesos, que, ells també, han caigut en el parany del pal selfie. Sento parlar català i paro orella. Són alumnes de 4t d’ESO de l’escola Cultura Pràctica de Terrassa. La professora em reconeix que és un sacrilegi voler absorbir tanta bellesa, tanta informació, en poc temps. Jo li responc que és com un tastet i que ja tindran temps de tornar-hi amb més calma. Entrem i sortim del metro com una exhalació, però tenim temps de recórrer els Champs Elysées des de la Place de la Concorde fins l’Arc del Triomf. Aviat arriba el vespre i podem seure en un petit restaurant italià on la pizza esdevindrà un bàlsam per al nostre cos.
El tercer dia es fa encara més curt. El Louvre és tan ple que costa moure’s per algunes sales. La Gioconda observa tranquil·la i despreocupada milers de japonesos al seu davant, intentant buscar la millor foto. És un recorregut intens i cal triar les obres indispensables: La Llibertat guiant el poble, La Victòria de Samotràcia, El petó, els frisos del Partenó, la Venus de Milo… Dinar fast food i pujada al Temple del Sacré-Coeur on acabarà la nostra visita llampec a París, no sense pagar abans 13 euros per una Coca-Cola i una Orangina i observar des de l’avió l’impressionant silueta iluminada de la Tour Eiffel.
Impossible explicar aquí tots els fets divertits que van succeir en aquest període. Cadascú en guarda els seus i pertanyen a les vivències que ens fan créixer com a persones. No només això: la felicitat humana es basa completament en aprofitar petits instants, viure’ls intensament i recordar-los per sempre. És, de fet, una gran sort compartir moments com aquests amb persones que en poc temps marxaran de l’institut i qui sap si tornarem a veure, tot i que sempre ens quedarà París.
