M’hauria agradat molt viatjar per tot el món. Ha estat i és encara un dels meus somnis. Potser algun dia, si la salut i l’economia m’ho permeten, trio unes quantes destinacions meravelloses i m’hi llenço. Sóc més aviat de paisatges naturals i menys de museus i ciutats de cartró pedra atapeïdes de botigues idèntiques. Per això Islàndia representa allò que sempre he volgut veure. Però també el Gran Canyó de Colorado, illes verges amb mar color turquesa siguin on siguin, muntanyes i cims diversos, el desert i Lapònia. Alguns dels meus amics queden sorpresos per aquesta tria on, diuen ells, no hi ha res, però jo vull apreciar aquesta solitud, aquesta policromia, en definitiva, el soroll de la natura.
No obstant això, sempre m’ha cridat molt l’atenció la gent que pertany a una conrada concreta i, per tant, em cal aquesta relació en el moment que trepitjo un lloc determinat. Ja sigui en un bar, en un supermercat o en un forn de pa, no hi ha dubte que es produeix d’alguna manera una simbiosi entre el treballador de l’establiment i qui hi entra, que pot ser més o menys afectiva depenent de les capacitats emocionals de cadascú. És cert que els tòpics i els prejudicis ens predisposen a actuar d’una manera o d’una altra, la qual cosa no ajuda en aquesta situació de comunicació que es pot agreujar si, a més, desconeixem la llengua de la zona.
Efectivament, els tòpics acostumen a desvirtuar la nostra primera comunicació, ja que, per exemple si pensem que els francesos són antipàtics, per molt que ens demostrin el contrari, després pensarem que són hipòcrites o ens volen vendre alguna cosa. És la manca de cultura la que ens fa reaccionar d’aquesta manera perquè segurament no disposem d’altres arguments que d’aquells que ens han anat arribant i que pretenen buscar el costat més ridícul del lloc en concret. Per tant, és obligat rebutjar aquests paràmetres preconcebuts i buscar-ne aquells que puguin, d’una banda allunyar els negatius, i d’altra banda fer-nos veure una realitat que en la majoria dels casos és ben diferent.
M’hi fixo especialment en les relacions de cortesia entre persones que no es coneixen. Pertanyo a una generació on l’educació és molt valorada i els ‘bon dia’, ‘bona tarda’, ‘bon vespre’, ‘gràcies’, ‘si us plau’, ‘no hi ha de què’, ‘adéu’, ‘vostè ho passi bé’ i d’altres fórmules són plenament incorporades al vocabulari d’una manera força natural. A Europa, i molt especialment a França, la gent acostuma a entrar en un supermercat dient ‘bonjour’. El venedor o venedora fa el mateix i a l’hora de demanar el producte es fa servir el ‘conditionnel de politesse’, anomenat en català, condicional de cortesia. En acabar, es repeteix la salutació amable i tots tan contents.
A Catalunya, a Espanya, al sud d’Europa, si volen, la situació és ben diferent. Poques vegades se sent la salutació d’entrada i molt menys la de sortida i el condicional de cortesia queda postergat completament i la demanda s’acostuma a fer amb un sol mot: una baguette… Ni tan sols es demana el preu doncs o ja el sabem o donem una quantitat superior per tal de rebre el canvi en silenci. Ja no parlo d’aquells que entren parlant o mirant el mòbil i per tant queden exclosos completament de qualsevol forma de comunicació amb les persones que es troben dins l’establiment.
En les últimes dècades l’educació s’ha anat degradant. A l’escola els mestres intenten amb tota mena de mitjans aconseguir que els alumnes adoptin aquelles pautes que els introdueixin en una societat cada vegada més dura i individualista. A vegades sembla una proclama en el desert, però la seva feina pretén ni més ni menys que la recuperació de la correcció i l’enaltiment dels sentiments humans més profunds. No és tasca fàcil quan veiem que mica en mica es percep que la societat es tanca en si mateixa i ignora aquell qui té al costat. Tampoc es tracta de fingir i de fer un somriure a tothom, sinó de mostrar una mica d’empatia vers la persona que tenim al davant.
Per això cal visualitzar amb veu alta aquests models i no caure en el parany de que com que ningú no diu res jo també callo. Molta gent gran ja ha abandonat, quan ells especialment van rebre aquelles classes anomenades ‘d’urbanitat’ que per l’època a la qual corresponen podríem considerar retrògrades, sense ser-ho realment. Són precisament ells, els més grans, i tots, els que hem de fer veure la importància d’aquestes maneres de comportament, doncs és evident que faciliten la comunicació però també fan que la feina de les persones en general esdevingui més asserenada. No costa gens fer-ho i els beneficis en són molts.
