Diuen les estadístiques que Espanya és uns dels països més importants a nivell turístic. De fet, fins al passat mes de maig, més de 21 milions d’estrangers van acostar-se a les nostres fronteres, sent Catalunya la regió més visitada. Un de cada quatre turistes va triar el Principat. Aquest augment espectacular caldrà analitzar-ho després de l’estiu i les seves conseqüències en l’economia de tots. És evident que el sector hostaler i de restauració n’és el més beneficiat, però a la llarga moltes altres feines en resulten afavorides.
Sembla que britànics, francesos i alemanys no ens han abandonat mai i continuen fidels a les nostres platges, el nostre sol i els nostres monuments. Segueixen belgues, els dels països nòrdics i holandesos; també un tímid repunt del turisme italià que havia caigut en els darrers anys. Tots plegats fan augmentar substancialment el PIB i, malgrat certes manipulacions a nivell estadístic, que sempre hi són, i declaracions més o menys interessades de polítics, el cert és que una gran part de la nostra economia es veu engrandida gràcies a aquest sector imprescindible.
No ens enganyem, però, perquè un gruix gens menyspreable de visitants ho fan amb paquets turístics amb preus molt ajustats i amb despeses mínimes. La barreja sangria-discoteca-festa surt una mica cara a molts ajuntaments que voldrien un turisme més controlat i més de qualitat. A més se n’afegeix la circumstància que també una part d’aquest busca els restaurants de menjar ràpid i utilitza els supermercats com a segona residència, després d’haver-ne trobat la primera en apartaments turístics il·legals a baix preu. Això preocupa les autoritats perquè l’embranzida d’internet produeix conseqüències catastròfiques en el mercat turístic tradicional i no només els taxistes, dels quals se n’ha parlat aquests últims mesos, en surten perjudicats.
A nivell intern, la cosa canvia i molt. Tot i que les vacances sempre han estat sagrades per a espanyols i catalans, l’empitjorament de les mesures laborals, l’augment de les hores de treball i la baixada dràstica de salaris, comporta inevitablement un replantejament de les sortides estiuenques. No només això; el salari mínim brut a Espanya és de 753 euros al mes, mentre que a França, per exemple, és de 1.445. Només es troben per sota nostre Grècia (684 euros), Portugal (566), Turquia (425) i les repúbliques que van pertànyer a l’àmbit soviètic.
Amb aquest panorama, agreujat amb famílies senceres a l’atur sense ingressos, amb una taxa de pobresa infantil pròxima al 30 per cent, la necessitat obligada d’enteniment entre els diversos membres de la unitat familiar per tal d’arribar a acords que no malbaratin l’economia del conjunt i, en definitiva, la pobresa real i manifesta de gran part de la societat, podem concloure que per a molts, les vacances seran un tràmit dolorós i que tindrà lloc en la ciutat o poble on ja s’hi viu.
També en trobem d’estadístiques que ens assenyalen que més de la meitat dels espanyols es queden a casa durant l’estiu i de l’altra meitat, més d’un 30 per cent es desplaça a casa de familiars. Per tant, segons aquest estudi, només un 20 per cent podria permetre’s unes vacances fora de l’àmbit familiar i en un hotel o apartament. És evident que no hi ha perfils clars de turistes nacionals, perquè també s’han de tenir en compte aquells que no viatgen mai perquè no volen, però sí que és clar que les dificultats econòmiques impedeixen el merescut descans vacacional.
La meva experiència personal en la qual puc afegir-hi les meves pròpies estadístiques, indica que la situació no és tan sols greu sinó gravíssima. L’atur i la manca d’ingressos s’accelera, malgrat els somriures falsos de ministres i consellers d’economia que ens volen fer creure una altra realitat. Ja començo a conèixer gent del meu cercle d’amistats que s’ha acostat als diferents rebosts solidaris de la comarca; també d’altres que no arriben a final de mes i temen per no poder pagar els subministraments bàsics. Naturalment, tots aquests només poden comptar amb la solidaritat familiar que els pugui treure del seu malson. I en són molts i cada vegada més.
Les vacances fora de la ciutat d’origen van estretament lligades als ingressos mensuals. Si aquests minven, el menjar i el dia a dia són el més bàsic i imprescindible. Les vacances esdevenen llavors un luxe difícil d’aconseguir. Una pena, perquè tothom hauria de tenir dret a uns dies d’esbarjo, de fugida mundana cap a l’exterior. Malauradament, per a la majoria, les idíl·liques platges del Carib o de Formentera, o un passeig per Santander o per Sevilla, o una visita a Còrdova o Toledo seran sempre una utopia. En aquest cas també calen esforços solidaris i en són moltes les organitzacions que paguen colònies a infants en risc d’exclusió social. Els pares i els avis s’hi queden a casa, com la majoria de ciutadans d’aquest Estat anomenat Espanya.
