Opinió de Juan Carlos Sánchez, alcalde de Sabadell: ‘La frustació’

ARTICLE D’OPINIÓ
Juan Carlos Sánchez, alcalde de Sabadell

Començo a escriure aquestes línies quan el president de la Generalitat encara està anunciant que el dia 9 de novembre no hi haurà consulta però els catalans podrem votar en un procés participatiu recollit a la llei de consultes i no impugnat pel Tribunal Constitucional.

No deixo de pensar que des de fa dies en els ‘mentiders’ polítics es donava per descomptat que el 9N no hi hauria consulta, ara el president convoca els catalans amb una fórmula que em sembla un greu error. I m’explicaré.

En primer lloc, amb l’anunci fet avui [per dimarts] dóna a entendre que el compromís de la data, i el fet de votar (que no és menor), passa per davant de les garanties necessàries per poder copsar l’opinió de la ciutadania. És a dir, un procés amb un mínim rigor, que facilités la participació de tothom, obligaria a aquestes alçades a estar en plena campanya on els partidaris del SÍ i del NO estiguessin presentant els seus arguments.

En segon lloc, el president parafraseja a Bartleby, l’escrivent de Herman Melville, amb el “preferiria no fer-ho” i deixa oberta la porta de les eleccions plebiscitàries, fins i tot apunta que una opinió definitiva i indubtable passa per unes eleccions amb llista i programa conjunt. Insinua que ell “preferiria no fer una soft-consulta” i anar a un procés definitiu… missatge a ERC i la resta de partits pro-consulta. Tinc dubtes sobre la resposta de la ciutadania quan s’utilitzen processos de participació per forçar situacions polítiques lligades a una possible convocatòria electoral. No és més fàcil convocar eleccions, anunciar la voluntat d’anar conjuntament amb d’altres i traslladar la pressió a ERC? O, potser tot plegat és més inquietant i tan sols assistim a una lluita partidista de fons per un espai electoral entre CiU i ERC?

La tercera qüestió és quan el president diu “el que es vol és votar el 9N, i això es farà”. Per a molts de nosaltres l’important és votar amb garanties, és a dir, no amb voluntaris a les taules que no puguin garantir la necessària equanimitat del procés, o sense temps suficient per poder fer una campanya que garanteixi la pluralitat d’opcions i el seu coneixement per part de la ciutadania, etc. Crec que ‘el com’ és tan important com ‘el què’.

Quart aspecte a considerar, el 9N podria convertir-se en una jornada d’agitació d’aquells que pensen en la independència com a marc de futur pel país però difícilment aproparà a tots aquells que es miren el procés amb certa distància o amb absoluta contrarietat. Aquesta situació podria portar a amplis col·lectius ciutadans a una situació de frustració.

Sincerament pensava que avui el president de la Generalitat convocaria eleccions, uns comicis que vehiculessin tota l’acumulació de tensió i emotivitat d’aquests últims anys. Sense la possibilitat de la consulta l’únic marc legal on expressar l’opinió i fer-ho en un marc de legalitat són unes eleccions plebiscitàries, o amb caràcter plebiscitari.

I aquest criteri, la legalitat, és indispensable i vull creure al president quan es ratifica en aquesta qüestió. Si no és així a la frustració s’hi hauria de sumar un nivell d’emprenyament considerable, cal recordar que per a votacions de “costellada” ja vam tenir el procés de l’any 2010. No necessitem un Arenys de Munt nou.

I ciutadans frustrats, i emprenyats, podem ser-ne molts. Per una banda aquells independentistes de primera hora que ja visualitzaven, en paraules de Pere Quart, “una pàtria tan petita que la somio complerta”. Però també frustrarà a aquells que des de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut han iniciat un camí de desafecció amb una idea d’Espanya unitarista i unívoca i que omplien els carrers de Barcelona amb la V de l’Onze de setembre d’enguany.

Però a l’altra banda (si es pot dir així) som molts els que no som independentistes i defensem el dret a decidir. Molts que no ens trobem representats en una imatge de l’Estat que no reconeix la pluralitat i la diversitat del conjunt de pobles d’Espanya. Nosaltres també patim la frustració de veure un estat que no és capaç d’entendre les complexitats del territori i poder donar sortida negociada als anhels de tot un poble.

En definitiva, des d’antic, la democràcia ja va inventar una sortida pacífica als conflictes: les votacions. La incapacitat per a la negociació i l’agressivitat de l’Estat envers Catalunya ens aboca a un carreró sense sortida, o només una, les eleccions plebiscitàries. De nou la responsabilitat està a la teulada del govern de Catalunya i dels partits catalans, encara que “preferirien no fer-ho”.

Comments are closed.