ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Monge, regidor no adscrit
Les societats, els grups, les ciutats necessiten referents. Aquests són imprescindibles per situar-nos, per ubicar-nos en el temps, en l’espai i com a elements identitaris. Aquests referents poden ser fets, persones, objectes, espais o edificis i mai poden ser imposats sinó que són espontàniament acceptats pels seus membres com a tals. Si un col·lectiu humà, una societat, una ciutat es queda sense referents, perd la seva pròpia essència com a tal i passa a ser un vulgar conjunt de persones, desposseïdes dels seus trets identificatius com a col·lectiu i, en el millor dels casos, es convertirà en una suma d’identitats individuals.
Sabadell, després de les diferents onades especulatives, que segons observem encara duren ben vives avui en dia, és una ciutat que, amb el pas dels anys, ha anat perdent aquesta identitat.
Per més que alguns ens intentin enganyar, aquest fet no es pot ubicar només en èpoques pretèrites. Durant la primera etapa dels governs municipals democràtics amb laAlcalde Farrés al capdavant i amb l’excusa d’expulsar les indústries de la ciutat, juntament amb la crisi del tèxtil, es va destruir bona part del patrimoni industrial i van convertir el nostre passat, la nostra història en un enfilall de pisos.
Posteriorment hi va haver una tímida reacció i certament es van recuperar uns espais emblemàtics que havien estat molt malmesos, donant-los-hi fins i tot un contingut: la Casa Duran, els safareigs de la Creu Alta, el Teatre Principal, el Vapor Pissit, el Buxeda Vell, el Despatx Lluch, el Vapor Codina,… en són exemples palpables.
Ara, amb el nou govern que havia de ser el del canvi, observem que es segueixen fent els mateixos pecats que tant havien criticat quan eren a l’oposició i tornem a veure un Sabadell que no arrenca en l’àmbit industrial, bloquejat en l’àmbit econòmic i que torna a abraçar al totxo com a taula de salvació.
Seguim sense veure l’interès del govern municipal, malgrat el superàvit segons ells estratosfèric que ha obtingut del darrer exercici econòmic, per preservar el patrimoni: el Pissit està com se’l van trobar, l’edifici de la Maternitat cau a trossos sense que hàgim escoltat cap proposta d’adquisició, rehabilitació i ús. Les antigues masies que donen nom a molts barris de la ciutat com les fàbriques i molins del riu estan en una situació de complet abandonament…
I per acabar d’arrodonir-ho tot plegat, ens presenten el darrer i més gran despropòsit: mutilar de forma absolutament injustificada la fàbrica Artèxtil. Una fàbrica emblemàtica, pel que va significar i pel que te de valor en l’actualitat. La darrera gran fàbrica que ens queda a la ciutat i que, a més, es troba en un estat impecable, preparada per acollir qualsevol proposta. És el símbol d’aquell Sabadell que va donar forma a una ciutat viva i dinàmica de la qual avui ja no en queda gairebé res, ni tan sols el seu esperit.
Parlar de la fàbrica García Planas és molt més que parlar d’un edifici. És parlar d’una manera d’entendre la ciutat: de com va ajudar al creixement d’aquesta, de la construcció d’un barri per als seus treballadors amb uns estàndards de vida, encara avui envejables (habitatges unifamiliars, equipaments esportius, escolars…). És parlar d’un llegat que ens dóna singularitat i referència.
I la volen amputar, la volen trinxar i deixar que el Banc Sabadell construeixi 170 habitatges, amb tot el que aquest fet implica: desajustament demogràfic al barri de Covandonga, dèficit de serveis (escola, insitut, CAP…), “Meridianització” de la Gran Via (que ens recorda l’urbanisme del tardofranquisme), trencament de l’skyline i del paisatge urbá (un dels blocs tindrà una alçada d’onze pisos!). Comportarà incrementar amb més de 500 persones i 300 cotxes aquella zona. Justament els que s’omplen la boca cada cop que pronuncien la paraula ‘pacificar la ciutat’ no dubten en massificar quan el beneficiari és depèn qui.
Certament no és un projecte que ve d’ara, i alguns hi vàrem estar d’acord, vàrem votar a favor de la seva transformació, quan la situació econòmica de la fàbrica feia necessària una actuació per poder-la salvar i eixugar deutes (desembre del 2007). Reconec l’error i assumeixo públicament la part de responsabilitat que em pertoca.
Però aquesta no és la situació d’avui: a hores d’ara la fàbrica està en mans del Banc Sabadell (Solvia) i el que ara es pretén és una actuació especulativa nua i crua. I tot això enmig d’un silenci còmplice per part d’una societat civil, d’unes entitats, que en moltes ocasions demostren de forma massa evident ser poca cosa més que una simple corretja de transmissió de determinats poders polítics i econòmics. On són aquells que tant protestaven quan es va presentar la primera proposta? Malauradament, callats.
Encara hi som a temps d’evitar el desastre. La proposta és clara: oblidem errors passats i que l’Ajuntament i la ciutat, plegats, s’uneixin per aconseguir que Solvia accepti una permuta de l’espai edificable per altres terrenys i que la fàbrica quedi per activitats de la ciutat (educatives, culturals, sanitàries…) sense necessitat d’esbotzar res. Hem de salvar l’Artèxtil.
Si no és així, sempre ens quedaran els llibres d’història. I d’aquesta manera podrem explicar als nostres fills i als nostres néts i mostrar-los-hi les fotografies que, on ara hi ha un gratacel vulgar, un de tants, hi havia hagut una magnífica fàbrica de les que havien donat el sentit a la ciutat, quan aquesta encara en tenia.
