ARTICLE D’OPINIÓ
Lluís Perarnau, membre de l’Entesa i la Crida per Sabadell
A l’agost farà 100 anys de la Vaga General Revolucionària que va sacsejar Sabadell. Junt a Barcelona, Sabadell va ser l’altre punt de la geografia catalana en què la vaga general va tenir una forta repercussió. La brutalitat de la repressió de l’exèrcit i la guàrdia civil va impactar fortament en la població. Es va disparar artilleria contra el bar el Diluvio (l’edifici encara hi és, a la cantonada ctra. de Barcelona – ctra. Molins de Rei) i les tropes van fer servir una barrera humana de dones i nens per anar avançant fins al carrer de l’Estrella, on hi havia l’Obrera, a on van tornar a disparar el canó. En van resultar 13 persones mortes i 35 ferides. Per a les forces revolucionàries, aquest va ser un primer intent d’acabar amb la monarquia. Fet que finalment es va produir 14 anys més tard, el 1931.
Com explica Andreu Castells a l’Informe de l’Oposició, eren temps d’un gran descontentament popular, d’agitació social. La guerra europea permetia que uns quants industrials fessin veritables fortunes. Per contra, la població obrera, “sense entrar en guerra, en va sortir derrotada”, per l’enorme increment dels preus. El de la Vaga General és un moviment que va anar precedit per l’assemblea de parlamentaris que la Lliga Regionalista va convocar a Barcelona el 5 de juliol. El xoc entre els interessos dels latifundistes i els dels industrials catalans per temes fiscals va portar fins a aquest punt de rebel·lió incipient, però aquest moviment no va anar gaire més enllà. La burgesia catalana, amb Cambó al capdavant, es va retirar del camp de batalla molt abans de provocar cap canvi en el règim. Era evident que els canvis, si havien d’arribar, seria de la mà de la lluita de la classe treballadora i de les classes populars.
La vaga general revolucionària és motiu suficient per commemorar el centenari a Sabadell. Però 1917 és també l’any de la revolució russa, que va impactar fortament en el moviment obrer a Catalunya i a l’estat espanyol. Un cop finalitzada la guerra mundial, l’entusiasme pro-bolxevic va prosseguir amb més intensitat a les fileres del moviment anarcosindicalista i anarquista. Manuel Buenacasa ho expressava així: “La revolució russa va venir a enfortir encara més l’esperit subversiu, socialista i llibertari dels treballadors espanyols (…) Per a molts de nosaltres -per a la majoria-, el bolxevic rus era un semidéu, portador de la llibertat i de la felicitat comunes (…) Qui a Espanya -sent anarquista- va rebutjar titllar-se a si mateix de ‘bolxevic’?”. I, de fet, des del desembre de 1919 fins al juny del 1922, la CNT va estar afiliada a la Internacional Comunista.
Aquella revolució, que s’havia iniciat el 8 de març, dia de la dona treballadora, a Petrograd, de la mà de milers de dones en vaga, va conduir a la caiguda del tsarisme i uns mesos més tard, amb aquells deu dies que sacsejaren el món, per primer cop s’assistia a l’enderrocament del capitalisme en tot un país.
Un dels aspectes en què el nou estat de poder obrer va destacar el seu caràcter progressista és en la lluita per l’emancipació de la dona treballadora. Per socialitzar les tasques de la llar, es va crear una àmplia xarxa de menjadors, bugaderies i escoles bressol. El codi familiar de 1918 va instaurar el matrimoni civil, el dret al divorci i va eliminar la distinció entre fills legítims i il·legítims. L’estat dels soviets va ser el primer al món en anular la criminalització de l’avortament. També es van abolir les lleis repressives contra les persones homosexuals i la criminalització de les relacions sexuals. Tot i les dificultats que aquestes mesures van haver de fer front, fruit de les condicions materials d’escassetat provocades per la guerra civil afavorida per les potències imperialistes, aquestes es van mantenir en gran mesura. Només es va assistir a un clar retrocés en aquest camp quan es va anar consolidant la reacció burocràtica amb l’ascens de l’estalinisme.
Amb l’afany d’injuriar la revolució d’octubre, intel·lectuals i polítics sovint assimilen els revolucionaris bolxevics amb la casta d’arribistes i buròcrates que es van apoderar de la direcció del partit i de l’estat, usurpant el paper que la classe obrera havia de dur a terme. Passen per alt interessadament la lluita de tants i tants militants bolxevics contra la degeneració burocràtica. Precisament, per assentar el seu poder, la burocràcia estalinista va haver d’ofegar tot el valuós exemple de la revolució i dur a terme una política de persecució implacable i ferotge contra els mateixos revolucionaris.
Les companyes i companys que volem commemorar el centenari de 1917, ens fem nostra aquella frase de Lenin en què ressaltava el caràcter internacionalista de la revolució. “Nosaltres hem començat l’obra. Poc importa saber quan, en quin termini i en quin país culminaran els proletaris aquesta obra. L’essencial és que s’ha trencat el gel, que s’ha obert el camí, que s’ha indicat la direcció”.
