ARTICLE D’OPINIÓ
Lluis Perarnau, membre de la Crida per Sabadell
Defecció: Acció d’abandonar una persona o una causa a la qual hom està lligat per un acte, per un deure.
Aquesta és la definició de la paraula defecció al diccionari i, la veritat, no trobo cap altra que s’hi escaigui millor per definir l’acció de Tsipras a partir del referèndum amb què el poble grec es va pronunciar, de forma aclaparadora, en contra de les condicions draconianes per al rescat financer. Les condicions del tercer rescat encara han estat més bèsties que les que es van portar a referèndum. Grècia es veu ara sotmesa a una inèdita pèrdua de sobirania. A l’acord signat pel govern de Syriza la Troika s’atribueix el dret a revisar i modificar la legislació passada i futura que impedeixi l’aplicació dels objectius marcats. A més d’imposar les privatitzacions, la reforma de les pensions, una contrareforma laboral salvatge, etc. Mesures que formen part de la mateixa política que ha devastat el país socialment i econòmicament. Té raó Varufakis, l’exministre de Finances, quan parla d’un cop d’estat i es pregunta en veu alta si val la pena celebrar eleccions en països endeutats. Fins a aquest punt s’ha arribat a qüestionar la democràcia per part de les institucions europees.
És evident que aquests són esdeveniments que tenen profundes repercussions en el conjunt de la UE i que cal analitzar i debatre a fons, especialment les forces de l’esquerra alternativa amb voluntat transformadora i rupturista. No ens podem conformar amb culpar a Merkel, la Troika, les institucions europees (institucions al servei del capitalisme) per haver sotmès al govern grec a un xantatge cruel amb l’amenaça de l’expulsió de l’euro. Del nucli dur del poder polític i econòmic a la UE no es podia esperar una resposta diferent. Haurem de valorar el paper ben galdós que ha jugat la socialdemocràcia en tota aquesta història. Hollande, Renzi, l’SPD dins de la coalició del govern amb Merkel, han jugat el paper de col·laboradors necessaris d’aquest cop increïble a un govern d’esquerres, elegit democràticament, que buscava posar les persones per davant del deute. Sota l’aparença d’un mediador, Hollande no ha fet més que posar-li la corda al coll al govern grec.
Per un altre costat, ens trobem amb les declaracions de dirigents de Podemos i ICV-EUiA, que miren de justificar Tsipras i el seu gir post-referèndum, defensant que l’únic que ha pogut fer el govern grec és limitar els danys o, com va dir Pablo Iglesias, “el que ha passat a Grècia és la veritat del poder”. I ja està? Això és tot? Què passa amb el mandat el poble grec expressat en el referèndum? Quines conseqüències es desprenen de la claudicació del govern de Syriza? Ara el govern es veurà forçat a aplicar la política d’ajustos i austeritat contra la que ha estat lluitant durant aquests mesos. Els del poder de veritat, el capitalisme financer, estaran encantats d’implicar al màxim al govern de Syriza en l’aplicació del programa d’ajustos, d’exprimir-lo fins a l’última gota, però per aquest camí el govern d’esquerres va cap a la seva autodestrucció en enfrontar-se a la seva base social.
És així del tot necessari abordar un debat a fons del que ha passat a Grècia, treure’n el màxim de conseqüències. Les veritats del poder ara ja les coneixem. De forma crua. Del que es tracta és de construir la Unitat Popular que li ha de fer front, amb un programa de transformació i ruptura. No partim del no res. Les CUP el passat maig van fer un salt molt important, triplicant el nombre de regidors i regidores de fa quatre anys, amb 372 a tot Catalunya (i més de 200.000 vots). Al Vallès, les Candidatures Alternatives del Vallès vam aconseguir 45 regidors i regidores, que permetran que les CAV i les CUP governin a Cerdanyola del Vallès, Ripollet, Barberà i Sabadell. És un bon punt de partida. Les eleccions del proper 27-S les hem d’afrontar també en aquesta clau, la de construir Unitat Popular. Hem de fer que la candidatura CUP-Crida Constituent sigui l’instrument més decidit i audaç en aquest sentit. Per acabar amb el règim antidemocràtic del 78 que ens impedeix exercir el dret d’autodeterminació. El mateix règim del bipartidisme PP-PSOE, que només pretén defensar com a intocable l’statu quo, sempre a favor dels interessos econòmics dels més poderosos.
