Manel Larrosa

Opinió de Manel Larrosa: ‘Sabadell 2050’

ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista

La data pot semblar exagerada com a projecció prospectiva, però és un salt comparable al que va fer per la ciutat des de la recuperació de la democràcia: 1979–2017–2050, uns salts d’uns 30 d’anys. A grans trets, som el que vam decidir llavors i serem el que ara vulguem arribar.

El projecte hauria de ser molt ampli: econòmic, social, polític,… però això no és gaire factible, però sí que podem definir-lo físicament. I en aquesta forma hi podem traçar una personalitat que apunti maneres econòmiques, socials… i ho podem fer des del sector públic, un espai plenament de govern, a diferència del camp privat, ja que una ciutat es governa, és possible fer-ho. I un projecte és necessari com a guia o liderat, no és pas com una qüestió tècnica. Un projecte és un emblema, un signe que permet a la ciutadania apuntar-s’hi, formar-ne part. No sols ‘participar’ puntualment, sinó entendre i enraonar del projecte.

Sabadell mereix una ciutat ben dibuixada, és a dir amb una forma coherent i bella. No tenim ni massa arquitectura ni gaire patrimoni que lluir, ens cal almenys una forma urbana amb qualitat. En cal l’ambició de projectar-la. Estem en un moment de debilitat respecte altres ciutats comparables: Terrassa, Granollers, Reus,.. Hem de fer una salt i el primer pas és concebre’l. Hem d’aspirar a la forma acabada i completa i, al mateix temps, en moviment per arribar-hi.

Per començar, la ciutat ha de tenir límits, muralles clares de perímetre respecte els espais naturals que en rodegen i aquest és un primer element de qualitat que no tothom pot mostrar. Nosaltres sí i l’hem de lluir. No ens han de fer por les muralles, el perímetre clar i construït, delimitat físicament. En gran part aquestes muralles seran les rondes exteriors de la ciutat. Rondes molt més moderades que la Ronda Oest, que caldrà ajustar. Però la Ronda Est ens permetrà integrar la part de Torre-romeu i superar el seu fet marginal. A la façana est, des de la Salut a Can Roqueta, li calen activitats noves,  potents, centrals i de primera, a simetria de la façana oest que presenta una oportunitat similar. Serà una ciutat completament continguda dins els límits actual, sense nova expansió, tot aprofitant buits i intensificant. Però la ciutat es llegeix des del moviment i els seus espais més visibles la realitzen i per això és important el seu límit i poder-lo llegir.

Les rondes són el pas obligat per a la pacificació radical de la Gran Via, la qual ha de comportar, a més, tres noves estacions de ferrocarril (metro local) a Can Llong, el Taulí i la Rambleta. Hem de passar del cràter de la Plaça Major al perímetre de la ciutat en una ona expansiva: centre, Gran Via, perímetre… Només la qualitat ens salvarà, només la bona forma ens pot guiar, des del centre fins la frontera urbana. Hem de disposar d’un concepte expansiu d’actuació i fer dels conflictes una oportunitat.

El perímetre natural permet fer que el pre-parc de Sant Llorenç neixi just al nord de la ciutat, a Ca n’Oriac i Can Deu, fet que permetrà que es pacifiqui radicalment la carretera de Matadepera i que Sant Julià sirgui un gran parc, agrícola però paisatge fonamental. I aquest paisatge ha de continuar en direcció Terrassa, la nostra ciutat bessona, amb qui hem de consolidar simetries: dues polaritats que sumades fem 400 mil habitants, un pol al Vallès, però d’escala catalana. I ho podem fer perquè és possible resoldre la Ronda Vallès i la resta de rondes de la ciutat en benefici d’ella i no en perjudici: perquè és factible capgirar l’ofensiva en oportunitats.

Aquesta ciutat, mantindrà per dins el pas del Ripoll com a espai indomable, aquesta és la gran virtut d’aquesta fondalada, barreja d’artifici i naturalesa. Però aquest espai serà mirat des d’unes cornises molt urbanes, des d’un sky line més potent. A la ciutat li manquen diverses agulles verticals de nous habitatges que brillin de vida per la nit. Nou habitatge social, de lloguer per a gent gran i joves, sense aparcament, plusvàlues de ciutat plenament públiques, apartaments de mides ajustades per a un principi o un final de demanda habitacional. I el sector públic ho pot fer i atorgar caràcter social i al mateix temps redefinir la percepció de tota la ciutat.

En paral·lel a aquest nou dibuix vertical, hem de repensar la plana sencera de la ciutat, la capacitat de les activitats que es poden contenir, els tipus residencials, el paper del vehicle dins el nucli, la reinvenció de patrimoni, el color de la ciutat, el seu paper productiu, la seva capacitat d’oferta enfora, ja que si una ciutat no és una potent oferta no és res.

Hi pot haver projecte des de voluntat de superació de la condició de perifèria, però ens cal ambició.

Comments are closed.