ARTICLE D’OPINIÓ
Míriam Ferràndiz, regidora de Drets Civils i Gènere
Aquests darrers dies estem assistint a l’espectacle dantesc del judici a “La Manada”, cinc homes acusats de violar en grup una dona durant els San Fermines. Una agressió sexual que veritablement fa posar la pell de gallina, pel fet en si, però també per tots els múltiples qüestionaments a tot nivell que estan fent a la dona agredida. Un judici que, tal com s’està duent a terme, en si mateix ja suposa violència.
Aquesta darrera setmana també hem viscut, perplexos, la campanya Menores sin alcohol del Ministeri de Sanitat, Serveis Socials i Igualtat. Una campanya indignant que, per sort, ja han retirat, que associava el consum de begudes alcohòliques en noies amb les agressions sexuals i les violacions, banalitzant i justificant així aquestes agressions. Per tant, una altra mostra de violència estructural i masclisme institucional. I probablement no estaríem vivint aquestes situacions si els límits que posem les dones fossin escoltats i no trivialitzats de forma permanent.
Perquè tot aquest sistema de violència masclista estrcutural s’aguanta perquè ho permetem com a societat, perquè està ple de persones còmplices, de persones que callen, de persones que permeten les bromes masclistes, de persones que no respecten un “no”, de persones que s’entossudeixen a responsabilitzar les víctimes.
I és evident que és necessari l’apoderament de les dones per saber ser capaces de dir prou i que n’estem fartes, per poder ser fortes per dir que “no” i per saber demanar suport quan en necessitem. I és realment important que l’entorn reaccioni, que l’entorn es rebel·li. Que deixem de fer veure que mirem a una altra banda i assumim la responsabilitat que tenim en tot això. Però el que realment és imprescindible si volem que les xifres de violacions es redueixin a zero és que els violadors deixin de violar, que els agressors no agredeixin més.
Per això, darrere de qualsevol campanya contra les agressions masclistes, darrere de cada “No és no” hi ha també la voluntat d’interpel·lar l’entorn, de propiciar aquests espais de reflexió de quin paper juguem cadascun i cadascuna de nosaltres a l’hora de permetre i reproduir aquest sistema que discrimina, menysprea, agredeix i mata les dones.
Amb aquesta reflexió no hi ha la voluntat de treure responsabilitats als agressors, al contrari. Però sí que hi ha la necessitat de posar sobre la taula les complicitats que massa vegades genera aquesta violència, potser sovint de petita intensitat, però que perpetua que hi continuï havent agressions. Una complicitat que moltes vegades passa per l’assentiment però també per la inacció.
Per tant, prou de riure brometes sexistes, prou de fer els ulls grossos davant de situacions de menyspreu, prou de tolerar actituds discriminatòries, prou d’infantilitzar i revictimitzar les dones, prou de banalitzar o justificar les agressions. Perquè si ens toquen una, ens toquen a totes.
