ARTICLE D’OPINIÓ
Pol Gibert, primer secretari del PSC a Sabadell i diputat al Parlament
El Parlament català ha viscut aquesta setmana un dels moments de més tensió que es recorden des de la seva restauració. Com és ben conegut, el Parlament ha aprovat, trepitjant els drets dels diputats de l’oposició, contra el criteri dels lletrats de la cambra i els dictàmens del Consell de Garanties Estatutàries, i en un abús de la interpretació del propi reglament parlamentari, la llei del referèndum independentista, així com la futura sindicatura electoral i la llei de transitorietat.
Els diputats del PSC hem defensat els nostres drets, els drets dels ciutadans i el respecte a la legalitat vigent en una sessió on la majoria independentista va alterar les normes democràtiques per instaurar un règim d’excepcionalitat jurídic legal ad hoc per tal d’emparar el referèndum.
Donada la gravetat de la situació, els socialistes hem demanat empara al Tribunal Constitucional com a darrer recurs en defensa dels nostres drets i els de tota la ciutadania, i hem començat una campanya cridant a la no participació de l’1 d’octubre, de dur-se a terme.
El catalanisme ha estat, és i treballem perquè segueixi sent, un factor de vertebració de país, una aspiració col·lectiva d’assolir cotes cada dia més altes de llibertat, de justícia i d’igualtat.
Des del nostre punt de vista hi ha, però, tres límits que mai hauríem sobrepassar.
- El primer és el respecte a totes les idees que busquen, des de perspectives molt diferents, el progrés i el benestar del país. No convé crear falses i interessades divisions entre demòcrates i no demòcrates, bons i dolents, patriotes i traïdors, súbdits i ciutadans.
- El segon límit és la unitat civil dels catalans i les catalanes. L’existència de projectes polítics diferents, i sovint durament confrontats, no ha de comportar una divisió en meitats irreconciliables per raons de llengua, origen o plantejament polític. No és bo per al país. No ho ha estat mai en la nostra història i difícilment ho serà en el futur.
- El tercer límit és l’esforç permanent per assegurar que les institucions, marc en què es produeix el debat democràtic i l’acció de govern, ho són sempre de tots i han de merèixer el respecte de tots. És bona i enriquidora l’existència de diferents projectes polítics que puguin lliurar un combat democràtic per a l’assoliment de majories i objectius polítics diferents, però seria terrible que aquest combat democràtic acabés erosionant les institucions i una part significativa del país, la que sigui, major o menor, deixi de sentir-se representada. No podem permetre que hi hagi ciutadans i ciutadanes de Catalunya que acabin considerant que les institucions de tots no són les seves institucions.
Desgraciadament, el que aquesta setmana hem viscut és un lamentable exemple de la deriva del Govern i la majoria independentista que li dóna suport, cap a posicions que conculquen els nostres drets i degraden les institucions.
Però vull creure que no és tard. Que encara hi ha marge per a l’acord. Si no és abans de l’1 d’octubre, ha de ser a partir del 2 d’octubre. Per a un procés sincer de diàleg, de negociació i de pacte. Vull creure, i crec, que no és tard ni per a Espanya ni per a Catalunya. Que no és tard per a aquells que volem aportar solucions i no traspassar línies vermelles.
No és tard, i per això, els socialistes, catalans i espanyols, estarem al costat de la legalitat, contra els processos unilaterals i en defensa dels drets de tots els ciutadans, i en la recerca d’una solució que proveeixi una major autonomia, un millor finançament i una Espanya federal.
Això si, per altres aventures vulnerant els drets democràtics de tots els ciutadans/es, amb mi que no hi comptin.
