ARTICLE D’OPINIÓ
Pol Gibert, diputat i primer secretari del PSC de Sabadell
La llei aprovada aquesta setmana al Parlament de Catalunya per donar cos a la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) de la Renda Garantida de Ciutadania és un pas important, però no definitiu.
Arribar a l’acord no ha estat fàcil. El recorregut de la Renda Garantida de Ciutadania es va iniciar el 2012, amb la recollida de signatures per part d’entitats socials, sindicals i alguns partits polítics, entre els quals es troba el PSC. 121.000 signatures que van donar lloc a una ILP que va haver d’esperar fins a 2014 per a ser aprovada pel Parlament de Catalunya. Posteriorment, l’actitud relaxada del Govern en la seva tramitació i les diverses convocatòries electorals, van provocar que el 2015, diversos grups parlamentaris sol·licitéssim la tramitació d’urgència.
Des de llavors, el fre de Junts pel Sí per tramitar-la va provocar, entre moltes manifestacions, la vaga de fam que membres de la comissió promotora van protagonitzar al desembre de 2016. Bé està el que bé acaba, però seria injust no recordar les dificultats que la comissió promotora ha tingut durant els últims anys davant d’un Govern que s’ha mostrat insensible a la situació de crisi econòmica de molts ciutadans i ciutadanes. Dos elements que justifiquen aquesta afirmació els trobem el 2011, amb l’enduriment de les condicions per cobrar la Renda Mínima d’Inserció, encara vigents, i la congelació, des de 2010, l’Índex de Renda de Suficiència de Catalunya. Dues mesures de les més antisocials que es recorden.
La situació de les famílies vulnerables, tot i la millora de l’economia, amenaça de cronificar-se. La reforma laboral del PP, que va comptar amb el suport de CiU, ha generat una nova categoria: el treballador pobre. La precarietat laboral actual, en relació als salaris i l’estabilitat, dinamita la millora dels ingressos econòmics de les famílies. Es pot treballar i ser pobre, el que condueix inevitablement a la pobresa crònica, que afecta especialment a les dones i, en segon terme, a la infància. A falta d’una veritable aposta per la pujada del salari mínim, i dels salaris en general, treballar ja no garanteix poder viure amb dignitat.
En aquest sentit, la Renda Garantida de Ciutadania compta amb un important element que la diferencia de la resta de prestacions anteriors: la complementarietat amb les rendes del treball. A partir del proper mes de setembre, les famílies monoparentals amb fills i els beneficiaris de la Renda Garantida amb contractes parcials veuran complementats els seus ingressos fins a aconseguir la quantia de la renda, això sí, només durant 6 mesos. Aquest últim element va ser el que la comissió promotora es va veure obligada a acceptar si volia tancar l’acord amb el Govern. Fins al moment, la complementarietat s’entenia durant tot el període en què es tenia el contracte a temps parcial. Limitar-lo a sis mesos podria significar un incentiu per no conservar el lloc de treball.
El temps ho dirà. Si la complementarietat amb les rendes del treball ha ocupat bona part de les negociacions, el pressupost no s’ha quedat enrere. És normal, perquè sostenir una prestació d’aquestes característiques en el temps requereix d’un esforç pressupostari i de recursos dels que el Govern no disposa. En relació a la Renda Garantida, l’exconseller d’Economia Andreu Mas-Colell afirma en un article publicat el passat mes de maig, que el seu “finançament no està resolt”.
Més enllà de les diferències ideològiques que em separen del senyor Mas-Colell, coincideixo en que és difícil explicar com el Govern finançarà la Renda Garantida tenint en compte que es va recolzar en el PP per rebutjar les propostes de reforma fiscal que vam proposar durant el tràmit de pressupostos, i que garantien més recursos per la Generalitat. D’aquí l’exigència que l’acord s’acompanyi d’una memòria econòmica que aclareixi el seu finançament més enllà de 2017. Volem una Renda Garantida, per suposat, però sobretot volem que sigui una realitat i no un simple anunci que jugui amb l’esperança de milers de famílies.
Atenció especial mereix un element que vam defensar des d’un inici: cal vincular la Renda Garantida amb els itineraris d’inserció social i laboral. Alguns defensors de les rendes garantides consideren que només la falta de recursos ha de ser condició per accedir, i en bona mesura així és, però això no és contradictori amb establir programes d’inclusió social i laboral que permetin facilitar el trànsit cap a la inclusió i el mercat de treball. Ara bé, només seran efectius amb un augment de recursos humans i econòmics en els serveis socials municipals i també en un agònic Servei d’Ocupació de Catalunya (SOC). Només un exemple: a Catalunya hi ha un professional del SOC per cada 1.000 persones, mentre que l’Organització Internacional del Treball en recomana 1 per cada 81.
Per això, he començat dient que la Llei de la Renda Garantida de Ciutadania és un pas molt important, però no definitiu. El PSC farà tot el que estigui al seu abast per assegurar la seva implementació efectiva i la dotació pertinent de recursos. Les famílies en risc d’exclusió porten esperant massa temps una solució potent i integral com aquesta, nascuda de l’acord de sindicats, entitats, Govern i grups parlamentaris. La pobresa no només l’hem d’atacar amb una Renda Garantida, però sens dubte és un pas molt important en el nostre sistema de protecció.
