ARTICLE D’OPINIÓ
Manel Larrosa, arquitecte i urbanista
La conferència sincera de l’alcalde a la Cambra de Comerç del 18 d’abril reconeixia entre diverses raons la manca de projecte de ciutat, la cooperació inexistent amb les entitats, la dificultat amb la màquina municipal… el balanç és compartit amb la ciutat i forma part del consens comú, parlis amb qui parlis. Se sol dir que la divisió dels grups polítics ho determina. El govern són quatre grups formats per set forces, però aquesta raó no és suficient. Sí que hi hauria ajudat passar per dues alcaldies i que cada alcalde estigui encadenat pel seu propi govern sense marge suficient de maniobra. Ara bé, prenent un mica de distància, quines serien les raons de l’atonia?
Sense encàrrec social
No és possible un govern potent i encaixat amb la societat sense un previ encàrrec de programa. La política té sempre marge propi de maniobra però, quan no hi ha unes demandes clares i fortes, l’acció de govern es dilueix. Aquest fet posa fora de la responsabilitat del govern una part de la seva incapacitat i explica la fortalesa dels primers governs Farrés i la debilitat dels governs de 20 o 30 anys després.
Els motius de fons seria la manca real de programa, que no és un dèficit dels partits, ja que, excepte si ets un leninista pur i dur, els encàrrecs polítics han tenir expressió social prèvia i aquesta no ha existit. Cert que, en general, no hi han sigut en diversos camps municipals, però quan l’alternativa ha estat treballada, com en el camp del Vallès, per exemple, no hi ha excusa.
Dèbil cultura política i biaix ideològic
Un punt propi dins les formacions polítiques és la seva manca de cultura política o la seva debilitat ideològica. Avui, temes com “alternatiu”, “sobiranies”,…. es manifesten com a substitutius de la vella tradició política. El reformisme és molt mal vist i llavors “l’anti-capitalisme” (Crida, ‘comuns’) esdevé una clau d’adhesió sense contingut.
Per contra, l’única posició política d’esquerres possible partiria de la radicalitat, que consistiria en portar el reformisme al límit, no pas de situar-se al marge de la realitat. A manca d’aquesta opció, la política és verbalment elevada d’ideals i materialment dèbil d’acció. Aquesta esquizofrènia només es podia unificar per un reformisme contundent, amb una voluntat revolucionaria que és inexistent.
En aquest marc, Crida, o Entesa + CUP (Maties Serracant) i Unitat pel Canvi, o ‘comuns’ (Joan Berlanga) participen de formulacions dèbils (“alternatius, sobiranies, anti-capitalistes…”). ERC (Juli Fernàndez) parteix de major centralitat, però insubstancial en formulació i finalment, només Guanyem Sabadell (Marisol Fernández) parteix d’una vella cultura del PSUC i manté un fil ideològic de coherència coneguda, però ja vell. Aquesta inestabilitat ideològica fa difícil formular posicions fortes al govern municipal.
Els programes podien ser borrosos, però és més preocupant la ideologia de fons d’alguns grups: ser “alternatiu” sense voler revolucionar res; ser “assembleari” sense cooperar amb la ciutat; “manar” sense liderar; ser “municipalitzador”, sense voler ser empresari i fer “nova economia” al marge de tota economia real (aturats, autònoms, empreses…).
El ciment que uneix tots el grups del govern resideix en pensar la justícia com a simple repartiment social del pressupost (despesa), perquè parlar d’economia productiva incomoda i no hi ha base comuna en el govern com per fer-ho. Però les bases de la justícia social parteixen del treball, de la formació per al treball i del salari social, punts on en els quals no es vol entrar directament.
Al govern es manifesta entre la falsa radicalitat de la CUP (verbal al Parlament, simple administració a l’ajuntament) i un empat de dos grups que són sobiranistes i dos més que no, la qual cosa fa que al Parlament hi hagi una aliança i a l’Ajuntament la contrària.
Finalment un poder dèbil
Les dificultats amb la màquina administrativa són òbvies: sempre és dur de reorientar l’aparell, però no se justifica la inacció en aquest front, tot i que s’ha preferit contractar assessors que veritables caps directius i no s’ha optat per prendre realment el poder.
El poder dèbil es manifesta, no solament en set partits en un govern de quatre grups electorals, sinó sobretot en la impossibilitat de formular de cara el 2019 una oferta a la ciutat que sigui integradora, no fragmentada. La ciutat mereix una oferta sòlida i aquesta fragmentació posa en perill la mateixa presència i continuïtat de l’actual govern en el futur. Però es paga aquest preu sense preocupació.
El resultat és la buidor del discurs, la no definició dels horitzons on adreçar-se. I així, la política en clau comunitària menysprea aquella funció clàssica del polític que és donar sentit col·lectiu. I entre les mancances hi ha la incapacitat dels grups del govern d’emetre un únic discurs presentable a tots els barris de la ciutat. De fet, és com si hi haguessin renunciat i s’haguessin repartir els barris entre ells. El debat sobiranista trenca amb força aquest possible discurs general i cada grup parla “pels seus”. De facto és així. Es podria superar aquesta mancança amb un fort sentit republicà, però no hi és. De república catalana o espanyola (si l’Estat és capaç de l’equitat).
Les previsions a un any vista poden augmentar la trencadissa i la ingovernabilitat si es repeteixen els resultats del 21-D. No deixaria de ser un enorme fracàs del govern municipal, perquè el govern té prima de sortida degut a les seves actuacions i l’haurien desaprofitat del tot i perquè estan obligats a més. Això és, els ajuntaments en la crisi política catalana haurien de ser referent de nou país. Aquesta inexistència de municipalisme fort és molt greu. Un mal general, sí, però a Sabadell més, per la importància de la ciutat i un fet més que denota manca de capitalitat.
I llavors què..? Només la ciutat en el seu conjunt es refarà a si mateixa. Una societat activa hauria d’imposar condicions de programa, i en segon lloc, més difícil, empènyer aliances que superin la fragmentació narcicista dels grups. El primer pas en aquesta línia només pot partir de l’exercici de crítica i pressió sobre els polítics municipals.
