Sabadell-Recreativo

‘Tornarem a Bruges’: A Miranda, a rematar l’objectiu

TORNAREM A BRUGES

El primer que vaig sentir divendres en arribar a l’estadi va ser desencant. El vaig percebre per tot arreu i me’n vaig contagiar. Hi havia molt poca gent i el ritme inicial del partit era lent, poc intens, propi de dos equips que esperaven lluitar per objectius més bonics i s’han endut un cop dur. És estranya la vida: fa dos anys ho haguéssim donat tot per estar a Segona A pràcticament salvats a falta de vuit jornades, i avui ens sembla poca cosa. La ciutat -és més precís parlar de la ciutat que de l’afició, perquè suposo que l’afició és l’estable massa de 3.000 persones que van sempre al camp- ha respost igual que responia quan érem a Segona B i ens quedàvem sense opcions de fer el play-off. “La gent vol estar a dalt, sigui a la divisió que sigui”, em va dir una vegada un taxista d’un poble de Mallorca. “Si pugem dues categories més i ens quedem a mitja taula, la gent deixarà d’estar engrescada. Ara guanyem sempre, i això és el que vol la gent: veure’ns guanyar”. Em va semblar que no tenia sentit el que deia. Que per un poble petit com el seu, poder pujar a Tercera seria extraordinari, i que una zona mitja a Tercera Divisió era preferible que liderar les categories regionals. Aquestes últimes setmanes he pensat en ell un parell o tres de vegades.

Si d’alguna cosa positiva va servir la surrealista actuació arbitral, aquesta va ser l’efecte despertador que va tenir en tots els que érem a la Creu Alta. Va fer augmentar la intensitat de l’equip i l’atenció del públic. Va passar a la gespa i a la grada. Si els primers 20 minuts els havíem vist entre converses despreocupades, des de l’expulsió de Samu ens vam posar de mala llet i vam conjurar-nos per intentar treure alguna cosa del partit malgrat les adversitats. I ja no diguem quan Juanjo se’n va anar també al vestidor. Qui ens ho havia de dir: vam sortir satisfets després d’un empat a casa, més units tots plegats. Recuperant aquell esperit èpic que vam tenir tantes vegades al començament de la temporada passada, quan resistíem tancats al darrera aguantant avantatges davant d’equips superiors.

El que ens agradaria a tots, doncs, és mantenir aquest esperit a Miranda, un d’aquells camps on toca patir. On el rival coneix el terreny reduït millor que tu i se sent fort en el factor ambiental que genera un públic entregat que aprofita les petites dimensions de la grada. Hi anirem amb una defensa gairebé improvisada, i ens trobarem un enemic que, com a Huesca, es juga aparentment més que nosaltres. Però no és cert, en realitat: nosaltres ens juguem molt. Ens juguem complir l’objectiu absolutament amb sis partits per endavant i poder-los disfrutar des de la distància emocional, observant des de lluny les bofetades dels altres.

Foto portada: Una imatge del partit de divendres, amb gran protagonisme arbitral. Autor: C.E.Sabadell.