Nascut a Tarragona, en 1976, és llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB i fou professor d’aquesta matèria en la Universitat Rovira i Virgili entre 2004 i 2012. President provincial del PP de Tarragona, fou primer tinent d’alcalde a l’ajuntament de Tarragona amb el govern de coalició amb el PSC.
Fernández va ser cap de llista per aquesta circumscripció i diputat por el PP a les generals de 2011. A les eleccions al Parlament de Catalunya de 2015 encapçalà la llista popular per Tarragona i fou elegit diputat. Al novembre de 2016 va substituir a Enric Millo com a portaveu del PP a la cambra catalana i en els darrers comicis autonòmics fou reelegit en una dura lluita per l’escó de Tarragona. Casat dues vegades és pare de tres filles. L’entrevisto dilluns passat als tallers de l’empresa SMATSA a la carretera de Prats.
D’on prové la seva vocació política? Quan començà a militar en el PP?
La meva vocació polític prové de la preadolescència. Sempre he volgut ser polític, encara que sé que això en converteix en una rara avis. De fet, vaig estudiar polítiques i he fet docència en el món de la política. La política no és només tenir càrrecs institucionals. Em vaig afiliar a les Noves Generacions, les joventuts del PP, l’any 1994, una setmana després de complir els 18 anys vaig anar a la seu del PP a Tarragona a afiliar-me. Ho tenia molt clar.
Quin és el motiu de la seva visita a SMATSA?
Estem en una situació molt complicada de la política catalana, però tenim una enorme confiança en els projectes locals. Creiem que la nostra recuperació vindrà de la mà dels nostres candidats municipals. Estem convençuts que, malgrat les dificultats, a Sabadell tenim un gran candidat, que és l’Esteban Gesa, i un bon equip al seu voltant. Avui hem fet un programa, que acabarà en una reunió amb els afiliats i simpatitzants, per parlar de la situació i la conjuntura de la política catalana; però, com s’acostuma a fer en aquestes ocasions, també es fa una visita a les empreses. Esteban [Gesa] ens va comentar la possibilitat de fer una visita a una empresa tan important com aquesta. Un proveïdor de serveis que té una llarguíssima singladura de més de 40 anys en aquesta ciutat i estem encantats que ens expliquin a les seves instal·lacions com ho fan.
Què n’opina dels plans de remunicipalizació impulsats per certs ajuntaments?
És una visió absolutament errònia que parteix de prejudicis ideològics carpetovetònics, passats de moda. Sempre explico que si algú vol saber com funciona una ciutat absolutament pública en la gestió que se’n vagi a Caracas i veurà exactament com funciona tot allò. Els serveis sempre han de ser públics, però la gestió pot ser pública en determinades ocasions. Jo he governat a Tarragona i en alguns serveis, per exemple els autobusos, van decidir gestionar-los amb una empresa 100 per cent pública. Altres serveis, com és el cas de l’aigua, la recollida de la brossa o els serveis funeraris, fer-ho a través de concessionàries o fórmules de cooperació público-privades amb empreses mixtes. És a dir, aquella fórmula que sigui millor per donar el millor servei possible als veïns de la ciutat. No hem de tenir prejudicis en això. Per tant, totes aquestes ciutats que estan en aquests projectes, el que fan és posar els seus prejudicis ideològics pel davant dels interessos dels veïns.
Al seu parer quins han estat els motius de la caiguda del PP a les eleccions del 21D? Per què molts dels seus electors van preferir votar Ciudatans?
Això és evident, no has d’amagar la realitat. Arribat el moment, un part importantíssima del nostre electorat, pràcticament la meitat, tot i que en escons encara és més gran la diferència, van decidir votat Ciutadans. En número de vots ara van treure uns 185 mil i fa dos anys van treure 360 mil; és a dir, la meitat dels vots han marxat gairebé tots a Ciutadans. Això ha estat perquè han percebut que, en aquestes eleccions concretes, el vot útil per guanyar al separatisme era Ciutadans. Creiem que el vot útil eren nosaltres i ara es tracta de demostrar –entre cometes- que la gent es va equivocar i que volem recuperar la confiança d’aquests votants. Però és evident que, per la raó que sigui, van percebre que votar-los a ells era més útil que fer-ho per nosaltres.
Quines mesures s’haurien de prendre per a revertir aquesta situació i impulsar la recuperació electoral del PP a Catalunya?
Hi ha una frase del Donald Reagan que m’agrada molt que diu que les estratègies s’executen però mai s’expliquen. És donar massa avantatge a l’adversari. Per tant, em permetrà que les nostres estratègies per recuperar al votant de Ciutadans no les expliquem. Si algú de Ciutadans, i segur que sí ja que em consta que el seu mitjà és molt llegit, veu la meva resposta, doncs és donar-li masses avantatges i crec que no estem per a fer-ho.
Hauria de renovar-se el lideratge del PP donats els mals resultats de Xavier García Albiol?
Xavier García Albiol ha demostrat un compromís amb el municipalisme a Catalunya absolutament indiscutible. També un compromís amb el PP absolutament indiscutible. Com diputat, portaveu parlamentari i president de PP a la província de Tarragona he traslladat sempre que per al temps que ell faci servir i per la manera de gestionar aquesta situació tan complicada, tindrà sempre el meu suport. Ara mateix, ell continua com a president del partit, té el meu suport i les decisions que s’hagin de prendre en el futur, seran decisions pel bé del partit, en les quals – i ell també ho ha demostrat- totes les estructures del partit participaren, perquè es una persona de diàleg. Ara mateix no podem tornar-nos boixos i començar a donar noms, perquè això és el pitjor que pot passar en una situació tan delicada. Ara el que cal és serenitat, analitzar l’escenari i a partir d’aquí prendre les decisions.
Diversos mitjans de comunicació han plantejat que aquesta decisió està a l’espera que es formi un govern a la Generalitat.
A ningú no se li escapa que si hi ha un govern a Catalunya s’obre un escenari diferent, ja que tindríem legislatura que pot ser de quatre o de dos anys, doncs això a Catalunya és absolutament imprevisible. Evidentment en un escenari diferent es podria plantejar la necessitat de debatre l’estratègia del partit, però de moment no estem en aquest escenari. Per tant, em remeto al que li he dit a l’anterior pregunta.
Vostès s’han mostrat crítics amb Cs tan per la seva negativa a cedir-los un escó per a formar grup parlamentari com per la negativa d’Inés Arrimadas a presentar-se com a candidata a la investidura. Com estan actualment les seves relacions amb la formació taronja?
El primer que he de dir és que PP i Cs han de col·laborar. Sobretot en una situació de crisi com l’actual. Estem en el mateix bàndol, que és el de la democràcia i la llei. Per tant, més enllà dels petits problemes i discrepàncies del dia a dia, continuo pensant que hem de col·laborar. Dit això, no li corresponia a Cs decidir qui es presentava o no a una investidura, perquè això és una competència del president del Parlament de Catalunya un cop escoltats els diferents portaveus per veure qui té aquesta majoria. Sí que hem sigut crítics en reclamar a Cs que, com a força política guanyadora de les eleccions i màxima representant dels partits constitucionalistes, li correspon un lideratge que, al nostre entendre, no ha exercit com havia de fer-ho.
Respecte a la qüestió del grup parlamentari, algú podrà dir que estaven en el seu dret de no prestar un diputat i tindria tota la raó. Però, primer, tenim alguns precedents en que el PP sí ha ajudat a Cs al Congrés dels Diputats de tenir dues presidències de comissions que no li corresponien pel seu resultat aritmètic. Després, una altra qüestió, quan no tens un grup parlamentari perds algunes prerrogatives; per exemple, la possibilitat de fer comissions d’investigació que necessiten dos grups signants i el PSC no sempre està en la mateixa sintonia. És a dir, crec que el constitucionalisme amb aquesta decisió de Cs perd pistonada. No era tant una qüestió egoista nostra, sinó perquè el constitucionalisme perdia oportunitats.
Amb la perspectiva que donen els anys, considera que va ser un error recollir signatures contra l’Estatut del 2006 i presentar un recurs d’inconstitucionalitat?
Aquesta decisió s’ha de situar en el seu context. Hem de recordar que, abans d’aquesta decisió, el PP, en un fet sense precedents en la història de la democràcia europea, va ser exclòs explícitament en un document que es deia Pacte del Tinell on es recollia textualment que el PP no podia participar no només en la negociació de l’Estatut, sinó en cap negociació, no només de govern, sinó de qualsevol llei. Si et diuen que no pots participar en els canals habituals de la política parlamentaria, has de participar on pots. Aquella decisió s’ha d’entendre en un moment en que a Catalunya al PP no se li va permetre participar en la negociació de l’Estatut. Això sí que va ser un greu error.
Sovint es critica al PP per no haver donat respostes polítiques al procés independentista i xifrar-lo tot en l’acció de la justícia. Què respondria a aquestes crítiques?
Aquestes crítiques no són certes. Nosaltres, des del primer moment, vam traslladar una oferta política, amb un document que si no recordo malament tenia 46 punts que havia enviat el govern de Catalunya, que encara el presidia Artur Mas, on es deia que dels 46 punts, hi havia un que no es podia negociar perquè era il·legal que era un referèndum. Per tant, dir que el govern d’Espanya i el PP no tenien predisposició a negociar és fals. Només hi havia un punt que no volien ni podien negociar.
Després una altra qüestió, la justícia no actua o deixa d’actuar perquè ho digui el PP o el govern d’Espanya. De fet, actua amb iniciatives que et poden anar millor o pitjor. A ningú no se li escapa que les detencions, com ara de Rodrigo Rato, que si ho va fer la justícia ben fet està, es va fer en plena precampanya electoral i això no es va afavorir des del punt de vista electoral. La justícia va actuar igualment i va demostrar la seva independència. No ens va anar bé i nosaltres ens aguantem, els altres també haurien de fer-ho.
És cert que si Carles Puigdemont hagués convocat eleccions no s’hauria aplicat el 155?
No tinc la informació precisa d’aquest extrem. Ara bé, li puc assegurar que no és el mateix una situació política amb declaració unilateral d’independència que sense. Crec que la resposta està molt clara. Abans havien passat moltes coses. Moltes persones podien pensar legítimament que es podria haver aplicat abans. Per exemple, després dels dies 6 i 7 de setembre quan es va aprovar la llei de transitorietat que derogava la democràcia a Catalunya i quan es van vulnerar els drets dels diputats de manera reiterada, hagués estat un moment perfectament legítim per aplicar l’article 155. El govern d’Espanya va esperar fins que la cosa era irreversible per aplicar-ho.
Com valora l’aplicació del 155?
Abans de tot la considero balsàmica. Primer, amb l’aplicació del 155 les empreses van deixar de marxar, tal qual. Segon, entre les dies 1 i 3 d’octubre havia a Catalunya una situació prerevolucionària als carrers i molt complicada. Ara aquesta situació ja no hi és. Tercer, les farmàcies, els proveïdors i els serveis públics a Catalunya no només funcionen, sinó que es paguen i cobren com mai; això t’ho diuen ells mateixos. La prova més evident és que el govern de Catalunya, que sempre havia dit que no tenia diners per recuperar la paga extra dels funcionaris, pagarà la paga extra amb el 155. Quan es vol es troben els diners, el que passa és que hi ha gent que se’ls gastava en altres coses. En aquest sentit ha estat balsàmica, perquè Catalunya es troba en una situació molt millor que a començaments del mes d’octubre. Les empreses han deixat de marxar i la situació és d’una certa normalitat. A partir d’aquí, sí que és veritat que una part de l’opinió pública pot interpretar que ha sigut molt tou o massa dur, però això és opinable. En definitiva, crec que el balanç és positiu. Sobretot s’ha recuperat una certa normalitat dintre d’una situació que de normal tenia poc.
Contempla el PP tornar-lo activar?
No. El que diu l’acord del Senat i després el seu desenvolupament per part del Consell de Ministres és que, en el moment en que hi hagi un govern a Catalunya, el 155 deixa d’estar vigent. Això no està en les nostres mans. En el moment que els independentistes decideixen fer govern, s’ha acabat el 155.
Creu que s’hauria d’haver intervingut TV3 i Catalunya Ràdio en aplicació del 155?
Quan es va aprovar el 155 es va arribar a un acord amb Cs i PSOE. En aquest acord, que és públic i conegut per tothom, cada partit va fer les seves aportacions, però era molt important que els tres partits, hi fossin, per moltes raons. És cert que el PP ho podria haver aplicat sol, perquè al Senat té una majoria absoluta molt àmplia, però des del punt de vista no només aritmètic, sinó polític, la presència del PSOE i Cs era vital. Significava que el 86 per cent del Senat i el 75 per cent del Congrés recolzaven aquesta mesura i això li dona una potencia enorme. El PSOE i Cs van posar algunes condicions que afectaven per exemple a la pregunta que vostè em formula. Cadascú pot tenir la seva opinió. Jo reivindico l’acord a que es va arribar perquè sempre és positiu que tres forces polítiques importants arribin a un acord.
La crisis catalana amenaça amb enquistar-se. Quines serien les seves serien les seves propostes per a trencar amb l’actual dinàmica de dos blocs irreconciliablement enfrontats?
Hi ha un primer moment que és l’acceptació de la realitat. Segon, plantejar propostes realistes. Un cop es facin aquestes dues coses, tot es pot parlar. Poso exemples. Acceptar la realitat significa que si has rebut cinc requeriments de la justícia espanyola i en el seu moment reies i et feies fotos amb els requeriments vantant-te en el sentit que aquesta gent diguin el que vulguin, el resultat és que la justícia actua com actua. Per tant, no es pot demanar que la justícia deixi d’actuar perquè això no està en mans del govern. Les persones que presumptament han comés delictes, hauran d’assumir que la negociació política no podrà anar mai en funció de la justícia. La justícia té el seu camí, que es pot o no compartir, però que és el seu camí. Després, la capacitat de fer propostes que siguin realistes. Si hi ha una característica fonamental del separatisme és que, des del primer moment, ha posat a sobre de la taula coses que eren impossibles. Quan la teva negociació parteix de coses impossibles, no tens massa futur. Dir que faràs un referèndum unilateral, no ho podràs fer. Dir que faràs una declaració unilateral d’independència, no la podràs fer. Dir que l’endemà 21 grans democràcies del món et reconeixeran, s’ha demostrat que era mentida.
El separatisme ha de fer aquesta acceptació de la realitat, que hi ha coses que no podran posar damunt de la taula. Quan això passi, coincideixo plenament amb vostè que ens hem de reconciliar. El conflicte no és entre catalans separatistes i la resta d’espanyols, també és entre catalans perquè estem dividits per la meitat. Moltes vegades es parla de Catalunya com si fos una cosa uniforme, però s’ha demostrar que Catalunya no té una visió uniforme sobre aquesta qüestió i està molt dividida. Fins i tot, dintre dels blocs hi ha visions molt diferents. No tothom dintre del bloc independentista defensa la via unilateral, de la mateixa manera en el bloc constitucionalista, la posició del PSC no és la mateix de la que jo puc tenir. Hem d’acceptar aquesta diversitat.
Dos milions de catalans voten reiteradament per opcions independentistes. Creu que aquesta xifra se mantindrà estable, anirà a l’alça o la baixa?
La meva percepció i experiència és que per increïble que sembli la gent canvia d’opinió. La gent de vegades no s’ha adona d’això. L’any 2010, ERC va treure 10 diputats, en les següent enquestes del CEO es quedaven com nosaltres ara, amb quatre escons. De cop i volta es va iniciar un procés separatista i ERC va revifar. Ara anaven a menjar-se el món, però no se l’han menjat tant. De la mateixa manera, el PP ha arribat a guanyar a moltes poblacions catalanes, a les generals i les municipals, i ara estem com estem. No hi ha una foto fixa. És veritat que hi ha un sensació molt sòlida que el moviment separatista és molt potent. Això no es pot negar ni amagar perquè seria fer-se trampes al solitari. Tinc el convenciment que una part substancial d’aquest moviment no aposta per les vies unilaterals, ni pel conflicte. Ho tinc claríssim i no perquè tingui una bola de vidre, sinó perquè les mateixes dades del CEO ho diuen. Hi ha coses tan remarcables com que, dins del bloc independentista, només el 15 per cent creu que la independència sigui viable. Aquest bloc no és tan uniforme i monolític com es vol dir. Hi ha molts matisos, com passa també en el nostre bloc.
El PP és partidari d’una reforma de la Constitució? I si fos així, quines reformes impulsarien?
El PP és partidari d’una reforma constitucional que, com a mínim, tingui el mateix consens que l’anterior. Hem de recordar que Catalunya va ser la comunitat autònoma on la Constitució espanyola va ser més votada. El País Basc i després Madrid va ser on va ser menys votada per motius ben diferents com es pot imaginar. Aquestes són les bases sobre les quals s’ha de reformar la Constitució.
El PP no porta al seu programa electoral la reforma constitucional. Això no significa que estem tancats a parlar-ne. Considerem que la Constitució actual, amb els seus defectes, és la millor que hem tingut. ¿Què es pot reformar? Sí. Però no només es pot reformar en un sentit, que és el de descentralitzar més o donar més competències a les comunitats autònomes. Quan s’obre un debat d’aquestes característiques, s’obre en totes les seves dimensions. Abans d’obrir aquest meló, el separatisme hauria de reflexionar si li convé o no li convé.
Li pregunto perquè el mateix dia que es va aprovar el 155, Pedro Sánchez del PSOE va anunciar que havia arribat a un acord amb Mariano Rajoy per reformar la Constitució.
No, el que van pactar és constituir en el Congrés dels Diputats la comissió de la reforma constitucional que són coses bastant diferents.
On només està PSOE i PP perquè Podemos no hi va anar i C’s ha marxat.
Ni els nacionalistes. De moment no és que vagi massa aquesta comissió.
El seu partit es molt crític amb la política lingüística de la Generalitat. Fins i tot es plantejà incloure una casella d’elecció de llengua vehicular en les matrícules que s’ha desestimat. Quin és el seu model lingüístic i quines mesures proposen per a implementar-lo?
El primer que demanem és que aquest debat es pugui desenvolupar amb normalitat. No pot ser que per discrepar del model d’immersió es digui que vas contra el català o que ets anticatalà. Essencialment hi ha tres models de gestió de les llengües en aquelles comunitats plurilingües. El bilingüisme que de vegades es pot convertir en trilingüisme. La elecció de la llengua, com al País Basc, on hi ha tres caselles i ningú diu que el PNB sigui antibasc i aquí si algú defensa la casella se’l diu que és anticatalà; per això, demano un mica de serenitat per defensar totes les postures. En tercer lloc, està el sistema d’immersió lingüística. El més majoritari, amb molta diferència, és el sistema bilingüe. És pràcticament el que s’aplica a tot arreu on hi ha aquesta –entre cometes- col·lisió de llengües. Després està el sistema de lliure elecció, com per exemple als Països Baixos i al País Basc, on cadascú elegeix directament la llengua que vol. Després està la immersió lingüística que es fa només a Catalunya i Groenlandia.
A nosaltres el que ens agrada més és el model bilingüe/trilingüe que portem al nostre programa i és el que defensem. Al nostre programa ho concretem en el model 40/40/20. És a dir, que el 40 per cent de les assignatures es facin en català, el 40 per cent en castellà i el 20 per cent en una tercera llengua, preferiblement l’anglès. Però defensem el dret que té un català a dir que el model que li agrada és el basc, d’elecció en una casella. No s’ha d’insultar aquella persona, de la mateix manera defensaríem i defensem a aquelles persones que considerin legítimament que el model d’immersió és el millor. De fet, s’ha de reconèixer que el model d’immersió té majoria parlamentària, però amb algunes limitacions.
El Tribunal Constitucional diu que el model d’immersió és legal, però posa una condició que el 25 per cent de les assignatures s’ha de fer en castellà. Això és una sentència que s’ha de complir i que és compatible amb el model d’immersió. No és el nostre model, però la Generalitat està obligada a complir la sentència del Tribunal Constitucional per garantir que el 25 per cent de l’aprenentatge és faci en llengua castellana.
Com creu que acabarà aquesta legislatura? Pensa que en l’últim moment el bloc independentista presentarà un candidat viable o es repetiran les eleccions?
Això és absolutament imprevisible. Les darreres sensacions és que Puigdemont va per un costat i ERC i PDECat van per un altre. Ell vol repetir eleccions perquè està en una dinàmica nord-coreana, de endiosamiento, es pensa que és el líder del món lliure. Creu que si es repetissin les eleccions trauria una majoria aclaparadora. Després hi ha la gent més pragmàtica, d’ERC i PDECat, que consideren que això no només no és procedent, sinó molt arriscat. Ja veurem quin bàndol guanya.
Nosaltres creiem que seria més positiu per a Catalunya tenir un govern i no tornar a repetir les eleccions. Si fos així les eleccions serien el 15 de juliol i ens anirien al setembre per formar govern i si tornessin a repetir aquesta roda ves a saber quan. Catalunya necessita un govern, legal en la seva configuració i per la llei; és a dir, amb l’objectiu de complir la llei.
M’imagino que el seu partit estarà preparat per l’eventualitat de repetició de les eleccions?
Nosaltres vam néixer preparats, encara de que vegades no ho sembli.