Nascut a Barcelona, el 1956, és llicenciat en Econòmiques i Empresarials. Ha estat regidor de l’ajuntament de Barcelona, diputat al Parlament de Catalunya, conseller de Política Territorial i Obres Públiques i d’Economia. Al darrer mandat de Jordi Pujol fou nomenat conseller en cap. De 2003 al 2010 fou cap de l’oposició al tripartit i del 2010 al gener del 2016 ostentà la presidència de la Generalitat. Després de donar el pas al costat per pressions de la CUP, va ser elegit president del PDeCat a la qual va renunciar al gener d’aquest any.
Dijous passat va venir a Sabadell per a impartir una conferència del nou cicle What’s Up! Talks a l’Espai Cultura de Fundació Sabadell 1859, organitzada per l’acadèmia d’idiomes What’s Up.
Per la branca familiar materna està vinculat a Sabadell. Quina ha estat la seva relació amb la ciutat?
La meva relació personal amb Sabadell ve de molt petit, perquè els meus avis materns hi vivien i tenien el costum d’anar a Sabadell tots els diumenges des de Barcelona que era on viviem nosaltres. Anaven a veure els avis, dinaven amb ells i després, per la tarda, anaven al futbol. Vaig conèixer l’antiga Creu Alta i després ens quedaven amb els meus cosins, que són els únics cosins germans que tinc i que són de Sabadell, també del carrer de la Indústria. També hi anaven a La Faràndula, a veure Els Pastorets, jugaven al quinto, jugaven a la fàbrica dels avis amb les peces i tot plegat. Això ho recordo de tota la infància i joventut.
D’on prové la seva vocació per la política?
Vaig ficar-me en el món de la política a mitjans dels anys 80 quan, per primera vegada, vaig anar en una llista electoral a l’ajuntament de Barcelona que encapçalava Josep Maria Cullell. Parlo de l’any 1986, fa 30 anys i era l’intent de guanyar a Maragall, quan era alcalde de Barcelona. Va ser la meva primera incursió a fons en el món de la política.
Qui li va proposar a la llista?
El mateix Josep Maria Cullell. En aquell moment no era de Convergència, era independent, al cap de tres o quatre anys em vaig afiliar al partit i allà va començar tota la resta de la meva trajectòria. En aquella època ho vaig combinar amb el món privat.
Vostè va iniciar la seva carrera sota la presidència de Jordi Pujol. M’imagino que l’entristiria molt la seva confessió i les posteriors imputacions de tota la seva família. Quin serà, al seu parer, el judici de la història sobre la seva figura?
Sí, va ser un cop molt dur. Respecte a la segona qüestió, crec que arribarà un moment que així com ara el judici és, en general, molt més negatiu que no pas positiu, arribarà un moment que això serà exactament al revés. No serà tan positiu com hauria pogut ser sense aquella confessió, però crec que el judici negatiu d’avui en dia s’equilibrarà a favor d’ell, se’l reconeixerà que va ser un governant molt rellevant en la història de Catalunya.
Durant la seva etapa com a cap de l’oposició es va tramitar la reforma de l’Estatut que va consensuar amb el president Zapatero en una reunió a La Moncloa. Va ser la darrera oportunitat per redreçar les relacions entre les institucions espanyoles i catalanes?
Efectivament va ser la darrera oportunitat, mentre l’Estat espanyol no rectifiqui i, per iniciativa pròpia, posi una proposta sobre la taula en positiu per Catalunya. Però fins que això no passi, i fins aleshores no ha passat, sinó al contrari, mentre això no passi és evident que va ser la darrera oportunitat almenys des de l’òptica catalana. Una altre cosa seria si l’Estat, per iniciativa pròpia, presenti una proposta, però això està molt lluny d’imaginar-se en aquest moment.
Què ha quedat de la seva proposta de la Casa Gran del catalanisme?
La Casa Gran del catalanisme va servir, primer, per reagrupar gent entorn del projecte de Convergència, estem parlant de l’any 2007-2008. Segon, per guanyar definitivament al tripartit, després de set anys. Tercer, per a fer un govern amb gent que no venia només del partit, sinó d’altres àmbits, en el primer govern que vaig presidir. I, quart, en part va ser l’embrió del que ara és Junts per Catalunya.
Vostè va encetar la seva presidència amb les retallades que propiciaren el setge al Parlament i la seva entrada en helicòpter. Eren unes mesures inevitables o, com diuen els seus detractors, producte d’una opció ideològica liberal?
Les retallades eren inevitables perquè nosaltres no teníem marge propi, sota el dictat d’en Montoro i de l’Estat espanyol que controlava els diners i l’aixeta i que t’obligava a gastar menys. Nosaltres no teníem marge per a actuar sobre els ingressos, pràcticament només podien actuar sobre la despesa. A més a més, l’Estat espanyol en el seu conjunt estava pràcticament en fallida i Catalunya, després del segon tripartit, també estava en fallida. És com aquella casa o com aquell petit taller en que gasten molt més diners dels que estan ingressant i o recondueixen la despesa o s’enfosen definitivament. Tenia l’exemple del que havia passat a Grècia, un país que es va enfonsar i que s’enfonsa les classes treballadores i mitjanes. Veia allò i em deia, si no fem alguna cosa acabarem de la mateixa manera.
Dintre dels marges que teníem vam actuar sobre la despesa, procurant que cap servei públic essencial quedés greument afectat, però retallant una mica per tot arreu i també els salaris públics a Catalunya. Evidentment a un governant i a un polític no li interessa fer-ho, perquè això no et dona ni un sol vot, al contrari te’ls va fer perdre. De tant en tant s’ha d’actuar amb responsabilitat. No fer-ho ens hauria portat a una situació molt pitjor que la que van tenir en aquell moment. La prova és que, quan va passar aquella mala època, gràcies a aquella política de contenció, el govern de la Generalitat va recuperar ingressos i va poder revertir una gran part de les retallades. Les retallades no eren per sempre, sinó circumstancials per a sortir d’un forat negre.
Vostè va encapçalar el gir soberanista de CDC. Quins van ser els motius de fons que van portar-li a donar aquest pas? Quin paper va jugar el rebuig a la seva proposta de Pacte Fiscal i la sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut?
De fet hi ha haver dos motius. El primer és la sentència del Tribunal Constitucional carregant-se l’Estatut més el rebuig frontal al Pacte Fiscal que no donava cap sortida. Aquest va ser un motiu important. El segon motiu, perquè el primer no era suficient, és que vaig veure, a partir de setembre del 2012, que hi havia un moviment popular a Catalunya de gran extensió que es manifestava pacíficament en els carrers que ens empenyia clarament a canviar el rumb de la política catalana. El cul de sac on estàvem respecte a l’Estat espanyol més la pressió popular que hi havia a Catalunya per a canviar el projecte i canviar el rumb, em van portat a avançar unes eleccions al 2012 per comprovar quin suport teníem en el Parlament per al referèndum.
Vostè va avançar les eleccions al Parlament de Catalunya al 2012 amb un programa soberanista reclamant una majoria excepcional, però va perdre 12 escons. ¿Quins van ser els motius d’aquell resultat?
Doncs no ho sé. Puc imaginar-me alguns, però el vot de la gent és sobirà i no vaig poder fer res. Necessitava més força de la que tenia i per contra em van donar menys. En canvi, el vot en el Parlament de Catalunya va donar una amplíssima majora a favor del dret a decidir, a favor del referèndum. La feina dels polítics és, quan la gent ja ha votat, saber traduir en acció política el seu vot, encara que tinguem menys força de la que realment necessitàvem.
Penseu que, quan vaig convocar aquelles eleccions, ja tenia endavant un govern del PP amb majoria absoluta a Madrid i aquella majoria no la tenia a Catalunya. Per tant, en el moment en què ens ficàvem en una aventura tan majúscula com el tema del referèndum i la independència, volia igualtat de condicions amb Madrid, però al final a mi em va restar força. Hi ha haver un motiu segur i és que començava a fer una mica de forat el discurs de l’oposició. Hi havia segur un altre motiu i és que, en plena campanya electoral mitjans com El Mundo, em van organitzar una campanya de guerra bruta que va calar en una part de la gent que quan li dius que un polític és corrupte s’ho creu. Això va durar tota la campanya electoral, segur que això també va comptar. Potser tampoc ho deuríem fer prou bé a la campanya com per a obtenir menys vots i no pas més. Tot i això, em vam treure 50 diputats, vam perdre uns quants, però el que venia al darrera de nosaltres em va treure 21. Vol dir que estàvem dues vegades i mitja per a sobre del segon.
És cert, com han publicat diversos mitjans de comunicació, que va haver un pacte de no agressió entre vostè i Mariano Rajoy per a la consulta del 9N?
Això no és veritat. El cert és que li vaig demanar al Rajoy, l’estiu del 2014, que si no podíem acordar una consulta com la que vam fer, almenys ell no recorregués les nostres iniciatives al davant de la justícia. A canvi que nosaltres no consideréssim vinculant aquell resultat des del punt de vista legal. Nosaltres, fèiem una consulta per a saber quin abast tenia el suport a la independència de Catalunya. Aquest era el meu objectiu i després actuar políticament. Era una manera d’arribar a un acord amb ells, que ells no volien de cap manera, i al mateix temps poder fer una consulta, encara que fos d’ordre més simbòlic.Li pregunto perquè alguns mitjans de comunicació han publicat que la roda de premsa que vostè va impartir després de la consulta va ser interpretat per Rajoy com el trencament del pacte entre vostès?
Això no és cert, però a més ¿com es pot considerar una agressió fer una roda de premsa? És normal que un governant, quan passa una cosa important al seu país, es pronunciï.
Ha estat un mal negoci la refundació de Convergència sota la sigla del PDeCat a la vista dels resultats electorals i del paper marginal en la candidatura de Junts per Catalunya?
Crec que no. Tal i com estaven les coses en aquell moment, Convergència no tenia una bona sortida. Convergència havia de prendre la decisió que va prendre, és a dir dissoldre’s com a partit polític, des d’un punt de vista de registre polític i de repensar-se, refundar-se, cosa que no ha estat fàcil, aquesta és la veritat. Si sumem el que representa el PDeCat amb el que representa, ara fa dos mesos, la fórmula Junts per Catalunya i si això no ho confrontem sinó simplement ho sumen, aquí hi ha la bona refundació de Convergència.
Fins a quin punt ha pesat en la refundació del partit els nombrosos casos de corrupció ha perseguit a CDC?
Sí, aquest va ser un dels motius. De fet va haver dos motius. El primer va ser que havíem de passar d’un partit, que havia nascut i crescut defensant l’autonomia i l’autogovern de Catalunya, i que havia de fer un gir gran per passar a defensar no l’autonomia, sinó la creació d’un Estat. El segon motiu és aquest que dieu, era un partit que havia donat masses excuses a tot arreu sobre les irregularitats i com que hi havia tantes excuses, encara que no hagut mai cap resolució judicial contraria, en aquell moment això pesava. Per tant, era millor assumir la responsabilitat d’aquella realitat i prendre decisions.
Ara s’ha dictat una sentència sobre el Palau de la Música que ha condemnat al extresorer Daniel Osàcar. Continua afirmant la seva honestat?
Ho continuo dient, perquè el conec. Sé que és una persona irreprotxable. El seguiré defensant perquè el conec personalment de totes totes. En la mesura que ell va heretar una situació que no va crear ell i que després ha tingut una sèrie de conseqüències, això no li atribueix la responsabilitat. Altra cosa és que el jutge no va trobar ningú més, perquè els hi havia hagut abans ja no hi eren, alguns fins i tot físicament, va agafar al Daniel Osàcar que era l’únic que quedava. Això ho considero encara ara una gran injustícia. I, com que conec la persona, el seguiré defensant.
Com s’ha d’interpretar la seva renúncia a la presidència del PDeCat, atès que alguns l’han llegit com una mostra del seu malestar per la postura maximalista de Carles Puigdemont?
La renúncia només s’ha d’interpretar en dos sentits. El primer, era una presidència purament representativa que va servir per a fer el pont entre Convergència i el nou PDeCat i això després d’un any i mig ja estava fet. Per tant, la meva funció no tenia massa recorregut. El segon motiu, el més important, va ser veure que mentre jo estigués allà representava un tap de cara a la incorporació de gent nova que, amb l’excusa que jo encara estava en allà i representava el que havia sigut Convergència, tenia l’excusa per a no afegir-se al PDeCat o per Junts per Catalunya. Considero que això és el que ha triomfat a Catalunya perquè al país l’interessa l’estil de la millor Convergència. Vaig entendre que si em separava d’això obria més les portes perquè diferents persones es poguessin incorporar al projecte.
Comparteix l’opinió que el moviment sobiranista no va saber interpretar adequadament el resultat del 27S del 2015 i es va equivocar al impulsar el procés d’independència amb només del 48 per cent dels vots?
No, no ho comparteixo gens. L’alternativa a no fer-ho així hauria estat donar la raó a aquells que havien tret el 39 per cent que eren els contraris a la independència. Si la independència va tenir el 27 de setembre del 2015 el 48 per cent dels vots, cal recordar que la no independència va recollir només un 39 per cent dels vots. És absurd que es fes cas del 39 per cent i no de l’opinió del 48 per cent dels ciutadans. Ara, el que sí que es va dir en aquell moment, és que el resultat permetia continuar amb el procés cap a la independència, però no culminar el projecte de la independència. Aquest va ser un matís molt important.
Quines van ser les raons per elegir a Carles Puigdemont quan va donar un pas al costat sota la pressió de la CUP?
Tres raons. Primer, perquè era una persona, des del punt de vista independentista, que no tenia cap dubte i era evident que ell seguiria amb aquest projecte. Dos, era una persona que tenia experiència de gestió, al ser l’alcalde d’un ciutat rellevant de Catalunya, Girona; per tant, era un home que arribava a la presidència havent fent coses i tenia l’experiència d’haver d’enfrontar-se, cada dia, a un munt de problemes com alcalde. Finalment, encara que no el coneixia molt, l’havia sentit en nombroses ocasions en reunions de partit, veia com s’expressava, com raonava i em va donar la sensació que era una persona que comunicava bé les idees que teníem tots plegats, en un moment en què es necessitava que la gent entengués bé, a través d’una bona comunicació política, el que portaven entre mans.
Creu que Puigdemont hauria de fer el mateix que vostè i donar un pas al costat per garantir la governabilitat del país i esbandir el 155?
Doncs miri és l’única pregunta que no li puc contestar.
Crec que és una decisió que ha de prendre només ell. Quan jo vaig prendre la decisió del pas al costat, va ser una decisió exclusivament meva, unipersonal. Crec que la seva també ha de ser així, ha de ser una decisió que no estigui sotmesa a la pressió dels altres i ni a la pressió dels que estem més a prop. Com que ell ha tingut la més alta responsabilitat, estic convençut que acabarà actuant amb la prioritat del país per a sobre de qualsevol altra cosa, d’això estic convençut. Però l’hem de deixar que pregui la decisió en el temps que el cregui oportú i en la forma que cregui més oportuna.
Vostè ha estat inhabilitat pel seu paper en el 9N, amb una onerosa multa que no ha pogut pagar en la seva totalitat, ara està investigat pel Tribunal Suprem en la causa contra els impulsors del procés sobiranista. Com valora aquest allau de mesures judicials contra els dirigents independentistes?
Ho valoro en dues dimensions. Primera, com que l’Estat espanyol no té cap proposta a fer en positiu per Catalunya, només li queda intentar enfonsar el projecte sobiranista a través dels tribunals i de la fiscalia. La segona valoració és que crec que s’està intentant, per part de l’Estat espanyol, no només el govern sinó l’Estat, el que es podria dir un aviso a navegantes. És a dir, si algú es torna a posar-se en aquest projecte, acabarà com aquests.
¿Creu que aquesta qüestió pot arribar a les instàncies europees com el Tribunal d’Estrasburg?
Estic convençut que hi arribarà. Aquesta causa no acabarà en els tribunals espanyols, sinó en els tribunals europeus internacionals. Però això requerirà una sèrie d’anys.
Considera excessiu el preu que s’està pagant per una declaració simbòlica d’independència sense efectes jurídics?
Crec que sí, que està pagant un preu excessiu. El preu que estem pagant tenia sentit pagar-lo a canvi de la independència real de Catalunya, però no a través d’una independència proclamada des d’un punt de vista simplement simbòlic. Els fets són els fets, els fets es poden valorar, es pot opinar sobre ells, però no es poden negar. Així com 1 d’octubre va ser un referèndum com una catedral -això és evident- el 27 d’octubre, la declaració d’independència no va passar del pur simbolisme. Entre altres coses, perquè no es va prendre ni un sol acord per desplegar la República catalana. Si s’hagués proclamat la independència real, el govern hagués començat a actuar i no ho va fer. És evident que no hi havia cap transcendència real en aquella proclamació.
De tota manera, continuo pensant que la millor solució per a Catalunya, i fins i tot la millor solució a la relació entre Catalunya i Espanya, és que Catalunya acabi sent un país independent. És la millor solució per a tots.