Javier Pacheco, secretari general de CCOO. Autor: David B.

Javier Pacheco, secretari general de CC.OO: “hem d’evitar que la societat catalana es polaritzi de manera cronificada”

Nascut a Barcelona el 1970. Fill d’extremenys, va estudiar grau mitjà de formació professional en Automoció. Després de treballar a diferents empreses, el 1991 va incorporar-se a Nissan.

A meitat de la dècada de 1990 va afiliar-se a Comissions Obreres (CC.OO). El 1997 fou escollit delegat sindical de l’empresa, el 2001 secretari general del sindicat a Nissan de la Zona Franca i el 2009 secretari general de la Federació d’Indústria. L’abril del 2017, a l’11è Congrés de CC.OO, va ser elegit secretari general per a succeir Joan Carles Gallego, en candidatura única i amb el 91 per cent dels vots. L’entrevisto a la seu sabadellenca del sindicat, a la Rambla, abans d’una taula rodona sobre el futur de les pensions

A la seva carta de presentació de la candidatura afirmava que CC.OO havia d’iniciar una nova etapa. Quins són els objectius d’aquesta nova etapa?
Hem sortit del Congrés de CC.OO fa deu mesos plantejant que teníem que posar el sindicat a l’ofensiva amb diferents criteris. No només a l’ofensiva com a capacitat de mobilització, sinó amb la voluntat real de transformar en drets la realitat del creixement i la distribució de la riquesa que s’estava produint a Catalunya de manera continuada i que segueix produint-se amb les dades del creixement del PIB d’aquest any. Un sindicat a l’ofensiva amb la voluntat de recuperar la capacitat reivindicativa dels treballadors i treballadores a les empreses, reforçant els àmbits de la negociació i els convenis col·lectius. Un sindicat a l’ofensiva en la lluita contra la desigualtat i la precarietat; per tant, un sindicat que hauria de posar sobre la taula tots els elements per tornar interpretar la nova realitat del treball, mitjançant un debat previ que vàrem anomenar Assemblea Sindical Oberta, amb la participació de tota l’afiliació.

Avui els treballadors i treballadores tenen una relació diferent amb les fórmules clàssiques d’organitzar-se dins de l’empresa i que volem convertir en força organitzada dels treballadors en aquesta nova realitat del treball per poder tenir capacitat reivindicativa. Un sindicat a l’ofensiva en la lluita per la igualtat de gènere, vàrem fer una aposta forta en aquest Congrés de feminitzar l’organització per poder feminitzar la societat. Hem de passar d’una política de quotes de feminització a una política de paritat real que significa un canvi de les formes de fer de la pròpia organització.

Javier Pacheco, secretari general de CCOO. Autor: David B.

La dita recuperació econòmica no sembla que estigui millorant la situació dels treballadors, doncs es mantenen els baixos salaris i la precarietat laboral. Quines mesures plantejaria per acabar amb aquesta situació?
Hem fet algunes coses des del Congrés. Tenim dos fites concretes que hem de començar a posar al terreny de joc de la recuperació de les desigualtats que s’estan produint. Hem d’interpretar bé com l’expliquem a la gent la configuració de la precarietat laboral del mercat de treball sobre la base de l’eixamplament d’una escletxa entre les condicions de treballs de diferents col·lectius. Aquesta escletxa s’està produint en un marc d’una desigualtat que és la que produeix la precarietat. Es produeix professionalment, generacionalment i en clau de gènere. Aquestes desigualtats s’estan produint en un marc de precarietat molt més ampli que el que teníem.

Hem de pensar com construïm l’alternativa per fer més estreta l’escletxa. La primera és posar sobre la taula que la gent tingui ingressos mínims per poder viure i la conquesta de la Renta Garantida de la Ciutadania, una base fonamental per a nosaltres per poder establir el terra real dels ingressos de la societat catalana. La segona és el pacte del Salari Mínim Interprofessional que té dos virtualitats: la primera el fort increment de referència que planteja un 20 per cent en tres anys que no deixen de ser increments de percentatge del salari mínim que mai havia tingut en el seu cicle històric de pujada. La segona es relaciona directament amb el creixement econòmic. Estem incorporant el creixement econòmic com referència directa a la capacitat d’increment dels salaris dels treballadors. Una de les conseqüències de la reforma laboral era que l’economia creixia i això no repercutia en els salaris dels treballadors. Renta garantida i salari mínim són un intent d’empentar cap a dalt les condicions de vida de la gent.

Hem de desenvolupar a la negociació col·lectiva tots aquests criteris d’increments salarials. Per això estem fent una proposta a la patronal, en la negociació col·lectiva, en el sentit que els increments salarials han de tenir la garantia de manteniment del poder adquisitiu com un dret mínim i un criteri de recuperació de la devaluació salarial produïda per la crisi. Per això, estem plantejant increments salarials mínims pel damunt del tres per cent als convenis col·lectius. Aquesta és la senda per a intentar aprofitar els acords que anem aconseguint de manera consecutiva.

Creu que aquesta situació de desigualtat pot cronificar-se?
El risc està en la normalització de la cronificació de la precarietat. Aquest ha de ser un element de lluita continua. El sindicat ha de tenir clar que el carrer i la concertació són elements tradicionals que encara continuen sent vigents de l’activitat de la nostra organització i de la seva responsabilitat per no consolidar la normalització de la desigualtat i de la precarietat. Amb la precarietat no es negocia ni es normalitza. Només hi ha un camí que és la seva eradicació.

Tenen contactes amb el partits de l’arc parlamentari espanyol per tal de derogar la reforma laboral de Rajoy?
Sí, una altra cosa és que tinguem èxit. Tothom coneix la composició del Congrés dels Diputats. Unidos Podemos i el PSOE han plantejat amb diferents criteris la necessitat de canviar el marc de la norma de l’Estatut dels Treballadors. Crec que parlar de la derogació de la reforma laboral és intentar establir els elements mínims dels equilibris entre els treballadors i els empresaris que han d’aspirar a conquerir espais de representació en la nova realitat que s’està plantejant. Probablement, la norma estatutària dels drets i obligacions dels treballadors ha de ser dinàmica perquè estigui vinculada a la capacitat d’articular-se mitjançant la negociació col·lectiva per tal que els empresaris i els treballadors tinguin la possibilitat d’establir aquestes normes de treball. Hem de fer-ho sobre uns criteris de tutela sindical, uns equilibris que es va carregar la reforma laboral. A partir de la derogació de la reforma laboral, com una reivindicació clara i ferma, podem construir una norma estatutària que realment  democratitzi la participació dels treballadors i treballadores, una economia menys jerarquitzada i més oberta al món de l’empresa, per poder garantir l’equilibri de la redistribució de la riquesa que genera la força de treball. Això és fonamental per a construir una competitivitat necessària, social i econòmica, que acompanyi a la transformació tecnològica, a la digitalització i a la nova revolució ja present a la indústria 4.0.

Javier Pacheco, secretari general de CCOO. Autor: David B.

Sovint es diu que els sindicats no tenen la capacitat per a organitzar sectors com els falsos autònoms, els treballadors precaris o els aturats. ¿Quines són les seves propostes per a integrar aquests sectors en la lluita sindical?
Primer de tot no es tracta d’una realitat homogènia. No és del tot cert que no siguem capaços d’organitzar als treballadors d’aquests col·lectius. Per exemple, a Bimbo s’ha demostrat la capacitat dels autònoms per a organitzat-se a CC.OO i amb la possibilitat d’haver aconseguit espais de negociació. Sí que tenim capacitat de proposta, encara que les dificultats normatives i representatives que articula la legislació al respecte no faciliten la participació dels sindicats. Des del sindicat estem plantejant, criteris clars de definir el model organitzatiu, de les realitats de les economies fragmentades que s’estan produint per la transformació productiva. Aquesta economia fragmentada, que atomitza la relació dels treballadors, té una recepta i un antídot que és molt clàssic. És a dir, quan més es fragmenta la realitat laboral hem de trobar un element vertebrador que és el sindicat, quan més es fragmenta la representativitat unitària, perquè es divideix la capacitat dels comitès d’empresa, tenim un element vertebrador de cohesió que és la sindicació. Reforçar la sindicació, quan hi ha l’hegemonia ideològica de la utilitat dels sindicats, és la vertebració de la solidaritat entre treballadors que tenen poc o res que veure en la seva articulació en la relació amb els seus empresaris. Aquesta és la millor forma de combatre l’aïllament, la individualització d’aquestes noves realitats de treball que porten als treballador i treballadores a treballar com autònoms, com a treballadors a casa o virtuals i que no tenen la capacitat real de poder articular el conflicte.

Un model de sindicat d’aquestes característiques, de classe, és la millor recepta que poden oferir a aquests treballadors. La tasca i el repte del moviment sindical d’aquest país, el que representa CC.OO, confederal, nacional i de classe, és precisament encertar la nostra proposta organitzativa per poder convèncer als companys i companyes, que treballaran cada cop més en aquest tipus de treball, que organitzar-se en el sindicat és la manera de millorar les seves condicions de treball. No és la judicialització del conflicte la millor solució avui a la reforma  laboral, no són les tuteles judicials, sinó l’organització col·lectiva.

Al seu parer quines mesures s’haurien d’adoptar per aconseguir unes pensions dignes?
Estem molt ocupats en establir una doble via d’actuació i de treball en les pensions en aquest país. La primera preocupació és que no es faci realitat el que molta gent jove comença a plantejar-se com una profecia autorealitzada que és la impossibilitat d’accedir a una pensió.

Hem d’intentar lluitar en els centres de treball per explicar que, el sistema públic de pensions amb aquest caràcter de solidaritat intergeneracional, encara és possible mantenir-lo de manera suficient i sostenible  i així per poder arribar a aquesta percepció per part dels joves. És una campanya directament relacionada amb els centres de treball per tractar de combatre l’escletxa generacional en l’accés a la pensió. La segona preocupació és combatre al PP que nega la capacitat per a garantir la sostenibilitat del sistema. No és veritat que sigui necessari reduir la despesa i la quantia de les pensionistes per a garantir la sostenibilitat del sistema de pensions quan tenim un país on les cotitzacions estan caient perquè el mercat de treball té la precarietat que té.

Per tant, s’han de dignificar els salaris per a garantir millors cotitzacions i així incrementar els ingressos que sostinguin la capacitat de finançament del sistema,  perquè encara no s’ha corregit l’equilibri de les aportacions a la Seguretat Social que va introduir-se al començament de la crisi quan es va reduir la cotització empresarial a la Seguretat Social per a ajudar a les empreses per la pèrdua que s’estava produint i això encara no s’ha recuperat. Avui les rendes del capital han recuperat capacitat d’ingressos per damunt d’abans de la crisi, però no han tornat a aportar allò que van deixar de fer al començament de la crisi per protegir l’activitat empresarial. Això ho han de fer d’una manera clara. Estem parlant d’un dos per cent de les cotitzacions, estem parlant d’un milionada. Després hem de garantir la implementació real del pactes que es van aconseguir mitjançant la Taula de Toledo. El consens s’ha de recuperar i impulsar la reforma de la sostenibilitat i de suficiència de les pensions. Un d’aquests elements era el desenvolupament definitiu del sistema de separació de fons que realment mantingui  que les pensions contributives depenguin directament de la força de treball i que les pensions no contributives, en el seu cas, han de tenir la capacitat d’aportació solidària del conjunt de la societat i això només es pot fer mitjançant els pressupostos i la política fiscal.

Aquestes són les nostres grans línees de treball que detallarem en unes jornades on el responsable confederal prepararà un proposta concreta del sindicat, però ja hi ha elements per poder corregir aquesta realitat que sembla una condemna del sistema de pensions que intenta col·locar el PP com una veritat no reconduïble. Sobretot, hem de començar derogant la darrera reforma que va trencar el Pacte de Toledo, la reforma del 2013 del PP, que devalua les pensions d’una manera greu, per al present i per al futur a partir del 2019. En el present, respecte a la revalorització de les pensions, és una vergonya que amb la situació econòmica que té el país, les pensions s’incrementin només un 0,25 per cent. Després, perquè a la partida del 2019, hem calculat en un 4 per cent la pèrdua del poder adquisitiu de les pensions. Així podem arribar, entre una cosa i l’altra, que, al voltant del 2030, s’hagi produït una pèrdua per sobre del 14 per cent. Si això no es deroga qualsevol mesura de sostenibilitat, condemnarà als pensionistes d’aquest país a unes pensions de misèria. Per tant, hem de derogar la reforma del 2013 per començar establir el marc d’estabilització.

Javier Pacheco, secretari general de CCOO. Autor: David B.

És vostè partidari del model anglosaxó on les millores socials i laborals només s’apliquen als afiliats dels sindicats que les han aconseguit?
No, encara que sembli mentida. La capacitat de vincular directament els drets a l’afiliació és una manera d’incrementar la capacitat d’afiliació, però també és una manera de trencar la capacitat de negociació col·lectiva. Prefereixo un país amb un alt índex de cobertura a la negociació col·lectiva que deixar-ho a l’arbitrarietat de la contracció. El model espanyol té capacitats de millora per a establir l’equilibri entre la cobertura de la negociació col·lectiva i les taxes d’afiliació de les organitzacions sindicals. Crec que tenim propostes, com ara la reforma de la participació institucional que millori també la condició de la representativitat dels treballadors.

La representació unitària té dos virtualitats a les que no podem renunciar. Una és la capacitat de la cobertura, on pràcticament el 85 per cent dels treballadors catalans estan cobert per la negociació col·lectiva que articula la representació unitària i bona part d’ella ho fan els sindicats majoritaris. L’altre és la qualitat democràtica que té el món del treball on  cada quatre anys es mesura clarament quin és el paper que han desenvolupat els seus representants. Això malgrat la campanya continua de deslegitimació de l’activitat sindical. Per exemple, més de 60.000 persones a Catalunya han decidit signar una candidatura de CC.OO o més de 300.000 persones de les que poden votar, que no arriba al 50 per cent, per un problema d’anomalia democràtica que té el sistema, han decidit votar les candidatures de CC.OO. La legitimació que té aquesta representativitat, al centre de treball, és una qualitat democràtica que no voldria perdre. Hem de corregir aquesta tendència de desequilibri entre la taxa d’afiliació i el dret participatiu i de cobertura dels treballadors; però jo no renunciaria a un model democràtic.

Les organitzacions del capital europeu semblen actuar de forma coordinada. Com està la qüestió de la coordinació sindical europea? Es contemplen mobilitzacions a nivell europeu?
Aquesta coordinació depèn de la mateixa feblesa o fortalesa de la construcció d’un model social europeu, de les dificultats culturals, econòmiques i territorials que té actualment l’articulació i la construcció d’un model d’Unió Europea que, evidentment, està molt lluny de l’Europa que nosaltres aspirem i intentem construir. La coordinació és difícil perquè aquestes barreres culturals s’estan plantejant en un model d’economia global que té resistències i sobretot criteris de proteccionisme dels drets dels treballadors a cadascú dels països i té moltes dificultats per poder avançar. A banda de les legislacions laborals diferents, hi ha una barrera cultural que no és capaç d’obrir-se camí en la modificació de la regulació del món del treball en els diferents països i que, a més, té una resistència i una barrera molt més clara en una Comissió Europea molt liberal i molt conservadora fruit dels darrers processos electorals.

Tenim dificultats serioses per poder articular una estratègia que avanci, però hem de posar algunes coses en valor. En el darrer mandat de la Confederació Europea de Sindicats es va articular la primera mobilització general arreu d’Europa que va ser al voltant de la vaga del mes de desembre, la darrera vaga que es va fer a Espanya. Aquell dia va haver vaga a Portugal i Espanya, aturades parcials a països centreeuropeus i mobilitzacions a la resta de països. Va ser, per primer cop, una mobilització europea. Crec que s’ha traslladat a un compromís de la renovació de la Confederació Europea de Sindicats que tenia la mobilització coordinada a nivell europeu com un dels seus objectius. Per primera vegada, introduïa al seu programa la possibilitat de mobilitzar amb caràcter general. Hem de tenir en compte que hi ha països molt importants per al sindicalisme europeu, com és Alemanya, que per la seva quota d’afiliació pesa molt, que no tenen regulat el dret a la vaga general i no poden exercir la vaga general com un dret. Per tant, la configuració del conflicte amb caràcter de vaga no és mateix pels alemanys que pel sindicalisme llatí. Aleshores, quan parlem de mobilitzar amb caràcter de vaga arreu d’Europa, és molt diferent quan parlen del nord i del centre d’Europa que no tenen el mateix concepte de vaga general que tenim nosaltres. Articular una mobilització homogènia ha de tenir aquesta flexibilitat i sobretot aquesta interpretació política i cultural per a  construir-se. Després, la globalització és desigual territorialment. La crisi econòmica no ha afectat igualment Alemanya, Suècia o Finlàndia que a Itàlia, Portugal, Espanya o Grècia. La gent no viu amb la mateixa intensitat la necessitat d’articular aquesta resposta. Són aquests elements de solidaritat els que han de construir el sindicalisme europeu que encara té molt marge de millora.

Comparteix l’opinió que la inestabilitat política a Catalunya pot provocar efectes negatius en l’economia i la creació d’ocupació?
A qualsevol lloc d’Europa la inestabilitat política pot portar a la inestabilitat econòmica, però hem de mesurar les coses en la seva justa mesura. La situació de l’ocupació al nostre país té un problema crònic, garantir l’ocupació real en el nostre mercat de treball no es deriva d’un problema de conflicte nacional, sinó d’un conflicte polític, de classe social, com són les retallades o la reforma laboral. El problema de l’ocupació ve d’aquí. La inestabilitat política pot agreujar aquesta situació.

No podem plantejar escenaris de catastrofisme econòmic, sobre elements que encara no s’han produït. Al nostre país la inestabilitat jurídica no ha arribat, no s’han pres les decisions, ni s’han produït situacions d’inseguretat jurídica per un canvi del marc legal. En tot cas s’ha produït un element d’incertesa que ha fet que alguns sectors econòmics hagin intentat establir la seva primera protecció amb els canvis de raó social sobretot entre els qui són a borsa o tenien campanyes comercials sobretot vinculades al Nadal. Aquestes són les empreses més significades que han pres aquesta decisió. La resta va fent.

Tampoc hem de banalitzar i dir que aquí no passa res, perquè la inestabilitat política pot arribar a condicionar les decisions estratègiques de moltes empreses. Això són intangibles que no podem mesurar ara, però que poden tenir efectes negatius a mig i llarg termini. Per tant, hem de demanar l’estabilitat política el més aviat possible. Per això, el sindicat el primer que diu és, després de 70 dies, “facin ja govern si us plau”, recuperin la normalitat parlamentària, recuperin l’activitat política i econòmica, legislem i comencem a pensar en les primeres prioritats de la gent com és la recuperació dels drets. Així acabarem amb qualsevol risc.

CC.OO formava part del  Pacte Nacional del Referèndum  ¿Com valora aquesta experiència? ¿Creu que aquesta plataforma es va dissoldre massa aviat?
Això va ser una de les renúncies que va fer l’independentisme per esgotar les vies de solució efectives a la situació de Catalunya. El Pacte Nacional del Referèndum era la capacitat real de poder transformar els anhels de molts catalans i catalanes per guanyar la correlació de forces suficient amb un element de vertebració d’una gran majoria al voltant del dret a decidir i aconseguir canviar la correlació de forces a l’altre costat per poder fer efectiu el dret a decidir a Catalunya. Això podia trigar més temps, però era la via real per poder garantir la no confrontació i la polarització que s’ha produït en la societat catalana com s’ha produït quan s’apropava el final del procés. Era l’única experiència que tenia aleshores la possibilitat d’haver articulat una solució sense conflicte i ara ja no és possible.

Ha afectat d’alguna forma l’aplicació del 155 al món sindical?
La intervenció de la Generalitat de Catalunya ha paralitzat tota la capacitat política del nostre país en la gestió de les administracions. Ha tingut repercussions directes en el desenvolupament de la normalitat administrativa. Estar tutelats per unes altres administracions que no et deixen desenvolupar la teva capacitat d’autogovern té conseqüències per la ciutadania i que són negatives per al desenvolupament d’un país. El recursos públics que garanteixen el dret de ciutadania  han d’apropar-se molt a la gent i si estan a 600 quilòmetres amb criteri d’amortització estan molt lluny de la gent.

El vicepresident destituït Oriol Junqueras li va enviar una carta des de la presó d’Estremera que vostè va respondre a començaments de gener. ¿Com valora aquesta relació epistolar?
Crec que és un element d’intentar que les organitzacions donin missatges a la societat per a establir espais de normalitat i convivència. Hem d’evitar que la societat catalana es polaritzi de manera cronificada. Hem d’intentar teixir de nou la capacitat de construir el concepte de ‘Catalunya un sol poble’, hi ha algunes reflexions que s’han fet al voltant del postprocés que porten a fer això. El sindicat el que vol realment i li va dir a tota la gent del moviment independentista i no independentista, que el sindicat era un subjecte polític actiu de la societat catalana molt representatiu que hauria de servir com a pont de construcció de la convivència i la cohesió social. Aquest paper ho volíem desenvolupar abans i ho van fer després amb la construcció de la Taula per la Democràcia per intentar apropar els pols de confrontació que s’han produït al voltant del procés. Nosaltres. quan hem de fer una plataforma d’un conveni col·lectiu en una empresa, amb companys i companyes independentistes i no independentistes, aquests han de poder parlar i posar-se d’acord. Aquest és el paper que ha desenvolupar el sindicat en aquest context social.

Fotos: David B.