Nascut el 1980, llicenciat en Ciències Polítiques per la UAB, està separat i és pare de dues filles. Boada ha estat regidor de Nova Economia i Serveis Centrals de la Crida per Sabadell fins que va presentar la seva renúncia al càrrec en el ple del 27 de juliol.
Boada ha militat a l’Entesa per Sabadell, la CUP i al sindicat vinculat a l’esquerra independentista COS, del que ha estat delegat sindical al departament d’Interior. També ha estat fundador de l’Ateneu Popular Insurrecte, Assemblea de Joves de Sabadell, el casal Can Capablanca i la revista Ordint la Trama. L’entrevisto a la redacció de iSabadell.
Quines han estat les raons que l’han portat a renunciar a l’acta de regidor?
Bàsicament vaig adquirir un compromís amb la Crida per Sabadell en les llistes electorals on volia compatibilitzar ser-hi amb la meva feina. Un cop vam optar per la dedicació exclusiva, vaig dir que en el meu cas seria temporal, perquè no podia estar quatre anys sense retornar a la meva feina, a la cooperativa de la qual formo part. Per tant, vam fixar uns terminis per tal que en el moment que hagués el relleu a l’alcaldia, també farien aquest relleu a la regidoria.
Com valora la seva experiència a la política institucional?
Jo provenia dels moviments socials, havia anat a les llistes de l’Entesa per Sabadell a l’any 2007. Posteriorment al 2011 no hi vaig participar-hi degut al desencontre que hagués dos llistes, una de l’Entesa i altra de la CUP. Jo era partidari d’una candidatura unitària de l’esquerra transformadora i alternativa. Això es va aconseguir de nou amb la Crida per Sabadell i vaig tornar a assumir aquest compromís.
Respecte a l’experiència institucional, en algun sentit m’imaginava coses i en altres no. Entre les coses noves que he conegut ha sigut la hipocresia molt estesa a la política. Hi ha partits que voten unes coses, en diuen i fan veure que fan unes altres. Això ho he viscut en aquests dos anys en relació a diferents partits de l’oposició que aquí diuen defensar drets dels treballadors, drets socials i tothom vota per quedar bé i, per l’altra banda, quan toca aprovar lleis a Madrid o la Generalitat resulta que les coses van en sentit contrari.
Què hi ha de cert en què les inèrcies dels aparells administratius són un obstacle pels canvis profunds en la política local?
La maquinària administrativa a nivell municipal està fonamentada en una idea de gestió, perquè no té competències legislatives. Per tant, no pot desplegar una llei d’habitatge o una normativa que limiti el preu dels lloguers. Té un percentatge de gestió molt alt, del 80 o 90 per cent. A més, té una inèrcia, tot el que és la funció pública porta unes dinàmiques de treball que si no hi ha uns períodes de formació, d’entrada de nou personal i de noves idees té una continuïtat per sí sola. L’administració podria funcionar sense polítics, com s’ha demostrat a països com Bèlgica, on sense govern l’administració ha seguit funcionat per la inèrcia. Tot i això, crec que el fonamental dels polítics és precisament trencar aquesta inèrcia i ser capaços de canviar aquesta dinàmica per portar noves idees. T’adones que els canvis, en temes fonamentals com la recuperació dels serveis públics, necessiten períodes llargs. Probablement dos mandats en els quals assentes les bases jurídiques, crees els equips tècnics i posteriorment vas desenvolupant processos que no són d’un dia per l’altre. L’administració té contractes de llarg termini i establerts una sèrie d’acords jurídics que ho dificulten.
El programa de remunicipalitzacions és un dels projectes més ambiciosos de l’actual govern local i que vostè liderava. Com està ara situació? Hi hauran més municipalitzacions abans d’acabar el mandat, especialment en el cas d’SMATSA [concessionària dels contractes de neteja viària i recollida de residus]?
A dia d’avui ja s’ha fet un estudi de la majoria de serveis externalitzats. Els dos serveis que finalitzen en aquest mandat i que poden passar a gestió pública són el servei de neteja d’edificis, que actualment està en mans de tres empreses concessionàries, Ingesan, Optima i Valoriza. A mesura que finalitzin els contractes, és un dels que econòmicament surt viable i pot ser municipalitzat en aquest mandat. L’altre que finalitza en aquest mandat del qual ja s’ha fet l’estudi de viabilitat i ara s’està en l’estudi econòmic, és el de les escoles bressol. Aquests són dos serveis que finalitzen i estan dins de termini.
En el cas d’SMATSA és diferent perquè el contracte és de molta més llarga durada. En aquest cas, s’han detectat una sèrie d’incompliments en el servei i una sèrie de fraus que l’Ajuntament ha tramitat administrativament. En base a això i a les respostes que doni l’empresa veurem si la tendència serà a resoldre el contracte o que continuï amb unes noves clàusules i una nova forma de certificació. El meu punt de vista és que és un servei molt important que hauria de passar a gestió pública. Crec que seria millor que el gestionés directament l’administració com és el cas de Terrassa o com d’ajuntaments que ho han fet recentment com Castelldefels o Sant Boi i altres. Si no es pot fer en un termini curt, ho haurà de ser en els propers anys. Espero sigui un camí que no tingui marxa enrere.
I respecte a la Companyia d’Aigües?
Respecte a CASSA encara més. El servei de l’aigua és un bé essencial i els números salten a la vista. A l’Estat espanyol s’ha reduït molt el consum d’aigua, per les polítiques ciutadanes de difusió que han fet que la gent consumeixi molt menys aigua. Hi ha hagut una davallada del 17 per cent en el consum d’aigua, però la factura de les empreses de l’aigua s’ha incrementat fins un 74 per cent. Per tant, si hi ha menys consum i un augment de la factura, el nivell de negoci s’ha incrementat. A l’Estat espanyol és un negoci important, el que facturen les companyies privades d’aigua està per sobre dels 3.500 milions d’euros. Crec que és un servei que clarament hauria d’estar en mans públiques.
Sabadell és un cas molt flagrant. Ens trobem que al nou equip de govern se’ns posa sobre la taula un Pla Director de les inversions que necessita la ciutat per valor de 70 milions d’euros. L’oposició diu que ‘com és que no es tira endavant aquest Pla Director’ i la meva pregunta és: ‘què ha passat en els últims 20 anys a Sabadell?’. Quines inversions s’han fet i com és que a dia d’avui s’han d’invertir 70 milions d’euros, quan entre el 65 i 70 per cent de les canonades són de fibrociment. Un material que avui en dia està fora del mercat i no es pot instal·lar que cap manera per les seves propietats cancerígenes. Malgrat això hi ha un percentatge altíssim de les nostres canonades encara són d’aquest material i no s’ha fet un procés de reposició en els últims 20 anys. La pregunta és: ‘Què ha passat en aquesta ciutat? On han anat aquests diners? Sabem que han anat a uns fons de reversió, a una empresa patrimonial que es diu Ribatallada. De tal manera que el dia que s’acabi l’empresa mixta, amb una durada de 100 anys i que serà el 2048, aquests diners passarien a mans privades. Mentre l’ajuntament ha fet la vista grossa, no s’han produït inversions, els diners que paguem al nostre rebut de l’aigua han anat a engrandir el patrimoni d’empresa privada.
El regidor que el substituirà, Lluís Perarnau, continuarà en aquesta mateix línea?
Efectivament. És una persona de la mateixa organització política amb qui compartim els criteris respecte a la gestió pública dels serveis. Hem parlat molt i des de fa uns quants mesos que fem reunions de traspàs. Jo seguiré participant en la comissió de treball de l’àmbit econòmic i de municipalitzacions de la Crida, per fer el seguiment i donar-li tota l’ajuda que podem.
Quines han les causes dels seus enfrontaments amb el comitè d’empresa de l’Ajuntament?
En els ajuntaments hi ha una negociació col·lectiva entre sindicats i administració. Alguns han volgut confondre això amb la contradicció clàssica entre capital i treball. En aquest cas ni els representants polítics, ni els que paguen els impostos que són els ciutadans som empresaris. Per tant, no és una contradicció capital i treball. Ningú dels representants polítics dels ciutadans es queda més diners perquè els treballadors municipals tinguin més retribucions. Una cosa que he posat sobre la taula és que l’Ajuntament té uns recursos econòmics, el Pressupost, proper als 200 milions d’euros i l’equip de govern prioritza on estan les necessitats dels ciutadans. Des el meu punt de vista, estàvem en un moment polític en el qual les necessitats socials eren molt aclaparadores. No estàvem encara en el moment de fer un increment substancial de les condicions de treball.
L’opció que he triat com a regidor, ha estat primer optar per la igualtat; això vol dir agafar totes aquelles categories que estaven en pitjors condicions i equiparar-les a la situació de l’Ajuntament. Com ara els notificadors, amb salaris inferiors als 1.000 euros, els treballadors de la ràdio que estaven com autònoms per tal que passessin al règim general de la Seguretat Social, fer un procés d’equiparació amb els treballadors de Promoció Econòmica, que treballaven amb major jornada i menor salari. És a dir, totes aquelles categories que depenien directa o indirectament de l’Ajuntament en empreses o organismes autònoms per tal que passessin a millors condicions.
Evidentment això no ha sigut del grat dels sindicats de l’Ajuntament, perquè voldrien que això hagués arribat; però, no formava part del meu programa polític.
Alguns esperaven que el nou govern desvetllaria més irregularitats dels governs Bustos al disposar de tota la informació.
Sí que ha hagut molts temes que s’han posat sobre la taula. En urbanisme ha hagut processos sancionadors que no s’havien tirat endavant com el despatx Coromines o el vapor Bosser. S’han fet processos de reversió com el conveni de la caserna de la Guàrdia Civil. S’han portat a nivell judicial casos d’exempcions practicades en l’àmbit de comerç i mercats que han anat a mans de Fiscalia; així com diferents irregularitats en l’àmbit de la policia. Hi ha una causa oberta denunciada per una associació de policies, segons el qual s’havien pagat complements, sobresous, multes… Això ha derivat en un expedient informatiu intern amb quatre peces separades, en els quals s’han investigat a diferents responsables de l’àmbit policial. I a dia d’avui hi ha oberts 14 expedients informatius. Una part que fa referència al cas Mercuri i una altra part referit al procés de la recollida pneumàtica i altres relatius a diferents irregularitats tant salarials com de multes en l’àmbit de la policia.
Paral·lelament s’ha fet el procés d’auditoria interna, on s’ha preguntat als treballadors municipals quins elements ells veien susceptibles de corrupció. De tot això, s’ha extret informació per fer el nous procediments.
Com valora la relació amb els seus socis de govern, particularment en el que respecta al relleu de l’alcaldia?
De vegades es busca entre polítics del mateix partit si diuen una cosa diferent, d’això se’n fa una contradicció. Jo penso al revés, és bo que dintre del mateix partit es puguin dir coses diferents i opinar diferent en una societat plural i democràtica. L’altre es deia dictadura i franquisme, el següent es diu partitocràcia, on hi un líder que mana al partit i qui no diu el que diu el líder se surt. Crec que ens aboquem cap a una societat plural, amb equips de govern molt plurals. En el nostre cas, evidentment, hi ha hagut diferències perquè cada partit rivalitza per a obtenir el poder i en aquest cas l’alcaldia. Aquest fet té un element positiu. Tothom vol ser qui lideri aquest projecte de canvi a la ciutat. Si això no hi fos tindríem l’apatia, on ningú vol ostentar el càrrec, ni agafar la responsabilitat. En aquest cas hi ha hagut aquesta lluita, necessària, pràcticament ineludible, en un govern multicolor en el qual hi ha sensibilitats i tradicions polítiques molt diferents.
Malgrat aquests dos mesos de discussió pública, des de la Crida pensem que fer-ho públic no és negatiu. A diferència d’altres opinadors de la ciutat, creiem que és bo que la gent sàpiga quins són els debats. Hi ha gent que pensa més en clau antiga; és a dir, en els debats polítics a porta tancada, que no es sàpiga res, que els plats bruts es renten a casa… És bo que la gent sàpiga quines són les posicions i les contradiccions. El que avui en dia diem màxima transparència, reunions amb portes obertes, actes públiques. Aquest ha de ser el tarannà de la política.
A vostès els hi sortit bé la juguesca, perquè de manera inopinada l’alcaldia a anar a parar a la Crida.
Crec que la Crida ha intentat ser molt honesta des del principi del mandant. Vam dir que estaríem pel govern de canvi, que donaríem suport tant a Esquerra com a Unitat pel Canvi. També vam signar l’acord de govern i vam treballar molt per a ampliar l’acord de govern amb Guanyem i Unitat pel Canvi. Ara estàvem disposats a donar suport al candidat d’Unitat pel Canvi. No ens hem oposat en cap moment a que haguessin canvis en el lideratge. Hem posat per davant que hi havia un acord de govern, que havia de continuar i era imprescindible. Crec que potser aquesta generositat ha fet que les altres forces confiessin en nosaltres.
El darrer ple municipal va ser l’escenari d’una sèrie de protestes de barris i col·lectius ciutadans. Creu que el govern ha de rectificar el seu rumb particularment pel que respecta als barris?
En aquell ple va haver-hi diferents protestes. Evidentment, cadascuna és un món. No és el mateix la protesta de la Zona Hermètica o d’uns policies que reivindiquen unes millores laborals que la protesta de certs barris.
Sí que crec que cal un aprofundiment en aquest contacte i connexió amb els barris. Crec que l’estructura de la que s’ha dotat l’Ajuntament, que són els consells de districte, són molt formals, molt poc representatius dels barris a dia d’avui. Han quedat enquistats en només algun polític o representant d’associacions de veïns; però realment la gent no té la percepció que sigui un fòrum de discussió. En aquest sentit, hem fet un treball amb les quatre forces que estan al govern amb totes les bases, s’han fet unes assembles conjuntes, per endegar un procés pilot de participació en diferents barris que vagi més enllà dels consells de districte a fi de crear un fòrum de debat, de discussió i decisió ciutadà, que anés més enllà d’aquells consells, on la gent tingui la percepció de ser escoltats. No allò de vaig al ple o al consell de districte i no sé que es decideix, sinó de començar a crear una estructura. Això forma part de l’acord de govern, el Pla de Participació de Barris, que serà fonamental en aquesta segona part del mandat per tal que s’encari, si no a tota la ciutat, en uns plans pilots d’algunes zones.
Quina avaluació fa de la relació entre l’Entesa per Sabadell i CUP en la candidatura de la Crida per Sabadell. Creu que aquesta fórmula està consolidada?
La fórmula s’ha consolidat. Malgrat hi havia algunes pors i discrepàncies en la forma d’entendre la política. Entre l’Entesa que tenia una visió de ciutat, de la seva realitat urbanística i la CUP que provenia més d’un impuls jove i d’un discurs polític. Crec que s’ha produït una simbiosi interessant en l’equip de regidors. Alguns perquè ja provenien de l’Entesa i altres de la CUP. Hem ajuntat una mica els dos temes: el discurs polític clar, de lluita contra els poders econòmics, d’enfrontament a la banca, simultàniament amb un discurs de ciutat de quin és l’urbanisme que volem, el model de ciutat que volem, els canvis que s’han de produir en els serveis públics. Realment, si participes a les assemblees o a les comissions de treball, veus que aquests diferents sectors i generacions han entrat en una simbiosi. La Crida és un dels grups dels que ara hi ha al Consistori amb més participació, tant a nivell de grups de treball o assemblees. Crec que s’ha aconseguit en certa manera aquesta regeneració. Si no l’Entesa podia quedar estancada generacionalment.
Com valora la tasca desenvolupada pels grups de l’oposició?
Com he comentat al principi, m’ha sobtat una part molt important d’hipocresia. Sobretot pel que fa als grups de dreta, PP i CiU, perquè en el ple he vist actuacions com si volguessin estar a l’esquerra del govern. Quan el govern ha dit que s’havia de canviar el model de relació amb les entitats financeres per enfrontar-nos a certes entitats i que volem la banca ètica, doncs ells han dit que encara volien més banca ètica, però que això no era possible. Aquest és un discurs fal·laç, en les administracions on ells governen no impulsen aquestes polítiques i no donen aquest suport a les noves entitats financeres. Aquesta part, per a mi, ha sigut sorprenent.
Per altra banda, m’ha sorprès el poc nivell de treball. He trobat que en les comissions informatives no hi havia un nivell de debat i de preguntes. L’únic grup que he vist implicat, que sí que ha fet esmenes i al·legacions a tots els projectes del govern, que ha presentat propostes i que he vist amb un nivell de treball ha sigut Ciutadans. Malgrat que tenim una distància política infinita, sí he de valorar el treball que han fet al Consistori, han fet un treball d’oposició, des del punt de vista de mirar-se els expedients, treballar els documents i proposar al·legacions. Hi ha grups que, en canvi, en el ple fan una gran intervenció, una gran crítica al govern, però després a la comissió informativa no fan preguntes ni presenten al·legacions. És un treball buit de contingut.
Comparteix l’opinió que estem davant un mandat de transició i que d’aquí dos anys es formarà una nova majoria al govern municipal?
Sí, realment crec que estem en un mandat de transició. Després del Mercuri, el final de l’etapa del bustisme, va suposar un daltabaix polític a la ciutat, això sumat al crack que fa el sistema polític català. Els partits polítics tradicionals com CiU s’ha vist abocada a una refundació i una davallada, el PSC amb tot l’eix nacional pateix una divisió molt forta pel que fa a la qüestió sobiranista, l’aparició dels Comuns amb la integració de Iniciativa… per tant, estem en aquesta fase de recomposició de l’espectre polític català i de recomposició de l’espectre polític local.
A les properes eleccions hi haurà una nova configuració d’aquests espais. Veurem una configuració de l’espai de centre, segurament en l’àmbit de Ciutadans. Veurem la composició de la dreta catalana, si el PDeCat aconsegueix assentar una certa influència; crec que no, que realment ha tocat sostre històric a ciutats com la nostra. La clau de volta és que l’esquerra local torni a ser capaç de formar majories. Aquesta majoria tant pot arribar amb candidatures conjuntes -és una de les opcions que es va barallar i que per desconfiances no va ser possible- ara tenim dos anys per a replantejar-ho, com en candidatures separades que tenen l’avantatge que cadascú al final té un electorat, arriba a un sectors socials diferents. Això pot permetre unes aliances en un Consistori on com, a dia d’avui, hi ha vuit grups diferents i difícilment un d’ells podrà assolir la majoria. No ja la majoria absoluta, si no una majoria qualificada de, diguem, 10 regidors. Per tant, segur que el proper govern tornarà a ser de coalició. Espero, i jo treballaré per això, perquè torni a ser de les esquerres.
I vostè voldria tenir un paper en aquest govern?
Això està en funció del teu moment vital. Del moment familiar, jo tinc canalla petita, del moment laboral. Llavors, en funció de l’escenari que es plantegi, tindré una participació més activa. Podria ser participant en la candidatura o també participant de la campanya sense tenir un paper en una llista. Ja ho valoraré quan arribi el moment.
Quin ha de ser el paper de l’ajuntament de Sabadell en el referèndum de l’1-O?
El plantejament de l’Ajuntament ha sigut comunicar a la Generalitat la predisposició total a posar els mitjans que facin falta. Des del meu punt de vista, estem davant d’un debat eminentment de mobilització política. Molta gent ha centrat el debat en què faran els Mossos, què faran els funcionaris…El debat no és aquest, el debat és que farà la gent. És a dir, si hi ha 5.000 persones, deu Mossos no trauran una urna.
La qüestió és si el nivell de mobilització del país, el nivell de demanda per poder fer aquesta consulta, per poder fer un acte democràtic, és prou gran i prou potent per què cap mesura repressiva, cap plantejament jurídic no pugui tombar-lo. La funció dels ajuntaments, a dia d’avui, és més mobilitzar la gent, crear un discurs ferm i una defensa aferrissada de totes les vies democràtiques, totes les vies de l’autodeterminació, apart de posar els mitjans necessaris. Posar els mitjans no serveix de res, si no hi ha una mobilització. L’Estat té mitjans jurídics i policials suficients com per tombar qualsevol ajuntament.
Vostè és independentista i d’esquerres. Per què creu que el missatge independentista no acaba d’arrelar als barris perifèrics de la ciutat com mostren els resultats de les darreres eleccions municipals i autonòmiques?
L’independentisme ha fet un canvi espectacular en els últims anys. En els últims deu o 15 anys era una idea més o menys residual, en la que la CUP ni tant sols existia com a organització a les institucions, podia existir com a esquerra independentista però no tenia presència a les institucions. D’altra banda, només ERC i fins i tot certs sectors de Convergència defensaven aquesta idea d’arribar a la independència o a l’autodeterminació. Això ha canviat arran de les últimes crisis socials i de la crisi del propi Estat espanyol, a partir de més sectors, que com nosaltres, no es defineixen com a nacionalistes, si no gent que ens definim com a independentistes que volem crear una República. Aquesta República es podria crear en molts formats, el format que avui en dia s’ha posat sobre la taula es que es pugui fer en l’àmbit de Catalunya. Crec que és una tasca nostra, de l’esquerra, seguir treballant, per a què molta més gent entengui que tot això no va de nacionalisme. Tot això va de drets. Si el que estem plantejant és fer una República dels drets socials, una República que ens representi i on les persones tinguem un paper molt més important que als Estats del segle passat, això és el que enganxarà a molts sectors. En el cas de Sabadell, és bastant significatiu que, tot i no ser majoritari, gent de molts àmbits, no només al Centre, de tota la ciutat, se sent identificada amb aquesta idea.
