Expresident del Gremi de Fabricants, patró i després president de la Fundació del Gremi de Fabricants, que va reconvertir en la Fundació per la Indústria, el nom de Josep Bombardó Navinés apareix habitualment entre els passadissos de la societat local. Bombardó s’ha convertit en un dels principals difusors de les bondats de la indústria en els darrers temps.
L’empresari sabadellenc no és gaire amant del primer pla ni de les compareixences, però és un dels (no gaire) noms tradicionals de la burgesia local que s’ha adaptat al canvi dels temps. Presideix la Fundació per l’ESDi Fundit, i gestiona diverses empreses, la majoria industrials. Vinculat a la textil Dobert i al Barcelona Moda Centre, també presideix el patronat de la Fundació Olga Torres, que atorga unes beques mèdiques a la Fundació Parc Taulí. Després de cinc anys presidint la Fundació per la Indústria 1559, n’ha deixat la presidència fa pocs dies.
Quin balanç fa de la tasca de la Fundació per la Indústria, creada l’any 2013 després de reconvertir la Fundació del Gremi de Fabricants?
En aquell moment vam pensar que calia ampliar el nostre àmbit. Creiem que cal apostar per ella. El temps ens ha donat la raó perquè ara tothom parla a favor de la indústria però fa cinc anys no estava massa de moda.
Per què cal potenciar aquest sector?
Una economia equilibrada ha de tenir serveis, primer sector i també el segon sector que és la indústria. La indústria aporta valor afegit, uns valors de formació i d’esforç. La cultura lligada a la indústria no és d’especulació. A més a més, crea uns llocs de treball més estables que els serveis o altres sectors. La indústria implica formació, menys contractes temporals i amb convenis més alts que els serveis.
Una de les potes febles de la recuperació econòmica són els baixos salaris i la precarietat. Hi ha bonança si no pugen els salaris i la contractació indefinida?
És el gran problema que vivim. Els salaris baixos provoquen desigualtat. La indústria afavoreix la cohesió social i pot ajudar a evitar els populismes procurant pagar salaris adequats a les necessitats d’un ciutadà del món industrialitzat.
La Fundació per la Indústria ha fet una intensa tasca de difusió del segon sector. Però a l’hora de la recuperació, els sectors que més creixen tornen a ser la construcció i el turisme.
El turisme està pagant salaris, i ho veiem per exemple amb les famoses Kelly, de 750 euros mensuals, que no són positius. Cap indústria paga aquests salaris. El turisme ens porta un model que a la llarga no és beneficiós per Catalunya. M’explicaré: el turisme a Àustria, que té una població similar a la catalana, amb menys turistes deixa molts més ingressos. Tenen un turisme de més qualitat que el nostre. És el turisme que hem de buscar.
A la vegada el turisme crida a la construcció i a l’habitatge… i tornem a entrar en una espiral que ja havíem vist abans del 2007. Benvinguts siguin els ingressos per turisme, però cal una mirada més llarga perquè si no tornarem a estar en l’espiral de l’especulació.
No hi som ja en aquesta espiral de nou?
De moment no, per les xifres que tenim.
Com valora el Pacte Nacional per la Indústria signat recentment i les mesures que contempla?
Tot pacte, amb participació de l’administració, els sindicats i les patronals amb un objectiu comú el trobo bé. Incorpora mesures positives però les hem de veure en realitat.
Vostè és un conegut empresari tèxtil, un sector capital a la història de la ciutat. Per on passa el seu futur?
Hem d’aprofitar alguns avantatges lligats a la digitalització o l’anomenada indústria 4.0. Cal aprofitar totes les tecnologies per tenir fàbriques competitives. Cal vincular-se a la sostenibilitat: teixits amb valor afegit: la gent ja s’adona que s’està sobreexplotant el planeta, que estem deixant un planeta molt malmès. La filosofia d’usar i llençar està arribant a la seva fi. I això capgirarà els paradigmes de la fabricació i el consum. Anem a un consum molt més responsable. Hem de ser-hi. I ser-hi a l’economia circular, des del disseny fins al final de vida del producte. Hem de pensar en reutilitzar, recuperar. Això pel tèxtil no és del tot nou. Anys enrere, el tèxtil ja es recuperava i es reprocesava.
Ha voltat per tot el país i tindrà una perspectiva interessant sobre com es veu aquesta ciutat. Com veu Sabadell?
Hi ha 21 ciutats catalanes amb més de 25.000 habitants i totes inicialment tenien un substrat industrial. No és implantar una nova cultura. Tenim l’eix del Llobregat, l’eix del Ter. S’hauria de potenciar la reindustrialització en totes aquestes zones.
La indústria és un element que pot reequilibrar el territori català. Si ens mirem l’àrea metropolitana i la quantitat d’habitatge que hi ha, els cotxes que entren i surten cada dia d’aquesta zona veiem que tot plegat és impossible. Si la indústria reequilibrés el territori molta gent no hauria d’anar tot el dia amunt i avall. Parlem de conciliació familiar: com es pot conciliar si una persona triga una hora i mitja o dues hores per anar a la feina? Així com es racionalitzen els horaris? Als països nòrdics no hi ha conurbacions urbanes tan grosses. Hi ha capitals amb àrea industrial però no calen tants desplaçaments com els nostres.
I a la nostra ciutat? Sant Pau de riu-Sec no ha acabat de quallar com un espai industrial.
Potser és perquè el preu del sòl la indústria no el pot suportar. Quants costos addicionals s’ha posat sobre aquest sòl que dificulten l’establiment d’indústries? El sòl comercial pot suportar uns costos que l’industrial no.
També es va parlar fa tres anys d’un projecte per diversificar les activitats al voltant del riu Ripoll (més info: ‘Pas per diversificar els usos del riu Ripoll‘). No se n’ha tornat a parlar. Què ha passat?
Es parla amb l’Ajuntament i la Generalitat per, d’una vegada per totes, definir que volem fer-hi. Al Ripoll han de conviure la indústria, l’horta i el lleure. Tenim un espai que 30 anys enrere amb perdó de l’expressió era una claveguera i avui és molt atractiu a la vegada que, per molts sabadellencs, desconegut. Com deia abans, la gent podria anar a treballar en bicicleta o a peu. I això seria un luxe per a la ciutat.
Han sortit oportunitats d’instal·lar noves indústries a Sabadell?
No tinc notícies. Des de l’Ajuntament es fan esforços però caldria fer molts més, per atraure i que vinguin comerços o empreses a Sabadell. Hem de fer Sabadell atractiu en el seu comerç. Avui potser degut a que hi ha hagut moltes obres no és atractiu. Ni el Passeig. Ni la Rambla. Hi ha altres ciutats properes que són molt més atractives a nivell comercial que la nostra.
Si estigués a la seva mà, quin parell de mesures prendria per reactivar l’economia local?
Això és molt ambiciós. Però em sembla que el més important per un ciutadà és el sentiment i l’orgull de pertinença. L’orgull de Sabadell potser l’hem perdut i cal recuperar-lo amb projectes que engresquin al ciutadà. Si no ho fem ens podem trobar que Sabadell es converteixi en una ciutat dormitori.Hi ha analistes que diuen que ja ho és.
Si no es fa el que cal, s’hi podria tornar. Però estem molt lluny de ser una ciutat dormitori.
Vostè va ser un dels impulsors de l’Escola de Disseny, l’ESDi. Com valora l’aposta?
Va ser un projecte que en seu moment es va fer des del Gremi, que va cedir uns edificis per fer estudis universitaris i apujar el nivell i dignificar la carrera de disseny. Avui l’ESDi ja no és tan sols el disseny tèxtil sinó vàries disciplines de disseny i s’ha incorporat una escola a Barcelona. El proper any ampliarem titulacions. Per Sabadell és interessant. No obstant, la comunicació de Sabadell no és la més fàcil possible. La comunicació amb el Vallès Oriental no és bona i amb el Maresme tampoc gaire. Però malgrat tot creiem que l’ESDi avui està ben situada a nivell de l’Estat. En el rànquing que fa el BBVA està considerada entre les millors escoles universitàries de disseny.
