Care Santos va guanyar el premi Ramon Llull al 2014 per Desig de xocolata i amb l’última novel·la, Mitja vida, ha rebut el Premi Nadal aquest any.
En aquesta última novel·la, l’escriptora Care Santos parla de la vida de cinc dones des de la dictadura fins a la Transició. Va estar dijous a La Llar del Llibre presentant la novel·la.
El llibre sorgeix d’una reunió que vas fer amb les teves amigues de la infància fa uns anys. Com va anar?
Hi ha una edat en què les dones ja les fem aquestes coses, ens vénen ganes d’ajuntar-nos amb les amigues de primària. Això va ser a casa meva fa dos anys. Érem 45 a classe, van venir 27 i altres van fer connexions des de diferents llocs del món. En total 31. Va ser una nit molt emotiva, vam acabar explicant-nos moltes històries, explicant els 30 anys que ens havíem perdut una a una, amb torn de preguntes inclòs. Va acabar molt tard i es van explicar moltes històries molt commovedores que donaven peu no a fer una novel·la sinó a fer-ne 15.
I d’aquí com va sorgir el llibre? Vas agafar una d’aquestes històries per fer-lo?
No, el que més he agafat ha estat l’esperit d’aquella nit. Algunes de les coses que es van dir s’han filtrat en alguna de les coses que diuen les protagonistes, però cap de les protagonistes és ningú de nosaltres i ni tan sols la generació, perquè la generació és la de les nostres mares. Sí que hi ha l’atmosfera de la nit i el tarannà d’alguns personatges, més que històries concretes.
Per què has triat aquesta generació de persones nascudes al 1936?
El 36 perquè és una data simbòlica, és l’any que esclata la Guerra Civil i esclaten un munt de coses. Esclata la possibilitat de tenir una educació diferent, lliure. A partir d’aquell moment l’educació va venir condicionada pel règim, i aquestes dones que van néixer al 36 no tenien cap possibilitat d’educar-se sota cap altre paràmetre.
Quina relació té això amb el fet que la història se situï a l’any 1981, concretament al dia que es legalitza el divorci?
Jo volia parlar del moment en què la societat comença a canviar, per tant el moment en què aquestes dones, educades sota aquesta època i aquesta dictadura esdevenen com una mena de distorsió en la seva pròpia societat. Elles venien d’un món i tenien una manera de pensar i els havien explicat unes coses com a veritats absolutes que de cop, a la transició, entren totes en crisi. Elles mateixes, la seva manera de veure el món, entra en crisi. M’interessava parlar de com s’adapten a això. Si alguna data és simbòlica a l’hora de parlar de canvis és el 81, perquè no només hi havia hagut el cop d’estat sinó que és l’any en què s’aprova el divorci. Podria haver triat una altra, però la llei del divorci és una de les lleis que va començar a canviar realment la vida de la gent.
El títol, Mitja vida, a què fa referència?
Mitja vida a l’edat de les protagonistes. El moment en què la maduresa ja fa que miris enrere, que et plantegis quines coses has de resoldre del teu passat que potser no has resolt encara, i que pensis que encara queda molt futur i, per tant, l’has d’encarar amb certa neteja del teu passat feta. Hi ha dos personatges que exemplifiquen molt això: de les cinc dones que s’uneixen, n’hi ha una que ja és àvia i n’hi ha una altra que està al final de l’embaràs. Els 45 segurament és un dels últims moments en què això pot passar, en què una dona pot ser alhora àvia i mare.
Les protagonistes són dones bastant diferents entre elles. Ha estat premeditat que es complementessin d’aquesta manera?
Sí, és clar, jo vaig voler establir cinc models femenins que responen a cinc maneres de prendre’s la vida però també a cinc caracteritzacions que en aquella època eren possibles de trobar.
En moltes de les altres novel·les teves les protagonistes també són dones. Vols transmetre algun missatge amb això?
Missatge cap. Jo sóc una dona i m’és més fàcil posar-me en la pell de les dones que en la dels homes. En les altres novel·les els homes tenen més pes que aquí, aquí realment queden una mica lluny. N’hi ha un que sí, el Vicenç, que té molta importància en la trama i actua com a detonador fins i tot, però després els altres queden en un segon pla molt segon pla. Aquí l’important eren elles i no me n’amago, no ho discuteixo. Altres novel·les em deien que les protagonistes eren dones i ho discutia, aquí no perquè és molt evident que són elles.
Per què ho discuties? No et volies encasellar en aquesta faceta?
Perquè no hi estic d’acord. És veritat que les protagonistes d’altres novel·les són dones molt fortes però també hi ha protagonistes masculins. De fet, el protagonista d’Habitacions tancades era un home i tot gira al seu entorn, les dones eren importants però era més important ell. És com si la gent volgués veure només les dones en les meves novel·les i jo penso que els homes tenen molta importància, per això els he defensat molt.
Has comentat que les històries no són la vida concreta de cap amiga però tu t’inspires en algú per crear els personatges? En aquest llibre, per exemple, podem trobar a la Marta que és escriptora.
Aquí els referents personals queden lluny tot i que la Marta se m’assembla una mica. No és jo però té les meves dues dèries i també té la meva memòria com a escriptora. Moltes de les coses que li passen a la Marta com a escriptora i les coses que diu i que ha après són coses que he dit i après jo. A mi m’agrada molt la cuina, i ella és cuinera quan voldria ser escriptora i jo sóc escriptora però no m’hauria fet res ser cuinera, estudiar cuina d’una manera seriosa. Les altres, tot i que sempre hi tens alguna cosa a veure, no tenen un referent concret. El que jo sempre faig quan escric és que tinc una imatge física d’aquests personatges que sempre és de persones que conec, els atribueixo un físic que correspon a algú que conec, però després no tenen perquè assemblar-s’hi. Això m’és fàcil per visualitzar-les perquè sinó són com fantasmes els personatges.
És a dir, és difícil deixar de banda els referents a l’hora d’escriure un llibre?
I tant. És que allò que coneixes, allò que saps, que has experimentat o sentit, allò que recordes és la teva matèria primera, no en tenim cap més els escriptors. Treballem amb memòria i emocions. Tot el que confecciona la memòria i les emocions, tot allò que es va apilonant en la teva experiència, és amb el que escrius, no hi ha res més. Per tant, tot el que m’ha passat, tot el que he llegit, tot el que he conegut, tot hi és.
Tornant a la novel·la, podríem dir que la culpa i el perdó són els grans temes perquè hi ha un conflicte del passat que han de solucionar les protagonistes. Com els trobem en el llibre?
Perdons n’hi ha uns quants, culpa potser n’hi ha una molt clara, la de l’Olga. Perdons n’hi ha alguns de més grans, altres més petits, alguns més ben administrats, altres menys, alguns tan difícils que semblaven impossibles i que segurament farà que molts lectors es plantegin si ells haguessin fet això i que segurament es contestin que no. Podríem dir que el perdó és el tema central, entre altres coses perquè no n’hi ha un de sol.
Per què has volgut investigar tant sobre el perdó?
És un tema que m’inquieta, ja fa molts anys. Sembla que estigui una mica de moda, tothom demana perdó: els estats, el papa, es demana perdó de manera universal, demana perdó gent que no ha fet res per coses que van passar fa molts anys a gent que tampoc ha patit, sinó que són els fills o els néts de la gent que va patir. Em pregunto molt quin sentit té tot això. Realment estem demanant perdó o és un gest una mica de maquillatge o de política exterior o diplomàcia? Jo no el comparteixo aquest perdó que ara està tan de moda, penso que té un sentit més profund que hem de buscar perquè de vegades aquest perdó que ens vénen fa que no veiem el sentit del perdó real i d’això és del que jo volia parlar, del perdó real.
Alguna vegada havies dit que “crec poc en la cronologia”. És per això que en alguns dels teus llibres hi ha salts en els temps?
A mi la cronologia, tal i com avança normalment, no m’interessa gaire com a novel·lista. Penso que una novel·la reflecteix el món interior, el dels pensaments i les emocions, i no és cronològic. Tu no recordes en ordre cronològic, al contrari, tu recordes una cosa que va passar ahir, una que va passar fa quinze anys i una cosa que faràs demà, vas saltant. Jo moltes vegades he justificat aquesta dèria meva per no seguir un ordre cronològic dient que el pensament no ho fa d’aquesta manera i la novel·la imita el pensament i les emocions. La veritat també és que com a lectora m’agraden les novel·les que no avancen cronològicament i que necessita que el lector col·labori per ordenar-la, a mi m’agrada aquest exercici, em resulta engrescador com a lectora participar d’alguna manera. Em resulta molt més emocionant llegir una novel·la així i, per tant, escric allò que m’agrada llegir.
Això explica que hi hagi un punt d’història en moltes novel·les, com per exemple en aquesta?
M’agrada la història. De fet m’agrada molt investigar coses històriques i perdre’m en biblioteques. Aquí he hagut de fer menys documentació perquè és una època més recent, potser el pes històric és més obvi en altres novel·les interiors. M’interessa molt com la història ha condicionat el present.
Llavors el procés de documentació d’una novel·la que té aquest punt històric com és?
A vegades és molt intensiu i molt llarg, molt plaent també. Per exemple, a Habitacions tancades vaig estar un any i mig documentant-me i llegint, o per L’aire que respires potser més. Alhora, com que tu tries el tema i se suposa que si tries un tema és perquè t’interessa, és una meravella poder-t’hi dedicar. Jo a vegades faig broma i dic que sóc una historiadora frustrada i faig novel·les per justificar ficar-me un any en un arxiu.
És més llarg el temps de documentar que el d’escriure la novel·la?
Sí, molt més. A més, mentre et documentes et perds molt, trobes moltes coses que no buscaves, descobreixes moltes coses, la novel·la va canviant a mesura que et vas documentant. Això s’ha de fer amb temps, per a que la novel·la en surti beneficiada vol temps i jo concedeixo aquest temps perquè em fa molt feliç fer-ho.
Amb aquesta novel·la has guanyat el Premi Nadal però també tens el Ramon Llull i altres premis. Què se sent quan se’t posa tan amunt?
Una certa perplexitat. Jo no em sento gens amunt i penso que no pots escriure sentint-te enfilada. Els premis més val que te’ls treguis del cap a l’hora d’escriure perquè escriure és molt difícil, i no perquè t’hagin donat un premi escrius millor que abans. És una satisfacció, el Nadal i el Llull són premis que qualsevol persona que escriu somia guanyar i llegeixes la llista dels guanyadors, especialment del Nadal, i fa molt respecte. Si a sobre te’l donen et passes un temps estabornit. Ara ja m’ho començo a creure, per això.
Hi ha una mica de respecte a l’hora de començar la següent novel·la?
Moltíssim. Quan més gent et llegeix, més responsabilitat sents. Hi haurà molta gent que em descobrirà ara amb el Nadal i que potser no m’hauria llegit sense el premi. Tota aquesta gent que mai m’havia llegit i que ara em llegirà, i tots aquells que ja em llegien, mereixen que jo a la propera m’hi posi molt seriosament i ho he de fer sabent que ells estan a l’altra banda, per tant, amb molta responsabilitat. Quan comences a escriure no hi penses en això, escrius per tu perquè no hi ha ningú a l’altra banda, però quan hi són has de pensar en ells i no fer qualsevol cosa.
