DISTRICTE VIII
De Sabadell a Delhi, Agra, Varanasi i Mumbay. Totes, ciutats de l’Índia. Segona gran parada, Tailàndia: Bagkok i Chiang Mai. Tercera, Luang Prabang, a Laos. Hanoi i Ho chi minh, al Vietnam, tot seguit. Phnom penh i Siem Reap, a Cambodja, després. La Gran Muralla no podia faltar, així que també va anar a Beinjing, Shangai i Xi’An, a la Xina. La ruta va seguir per Vancouver, Toronto, Calgary i Edmonton, al Canadà i, finalment, va acabar a Guadalajara i Cancun, Mèxic.
“Aquestes són les més conegudes, però he vist moltes més ciutats”, diu en Ferran Arroyo, un sabadellenc de 31 anys que va estudiar enginyeria mecànica industrial a la Universitat Politècnica de Catalunya. També té un Post Grau en Energies Renovables i un Màster en Direcció de Màrqueting i Gestió de Clients. “M’ha servit molt per treballar de pagès últimament”, confessa irònicament. Es defineix con un “espectador d’aquest món”. Viatja per aprendre, no per descobrir. Què ha fet realment últimament? La volta al món buscant sons.
Què vol dir fer la volta al món buscant sons?
Els sons expliquen molt més que el que podem percebre amb els ulls. Si ara tanques els ulls, percebràs més coses de les que escoltes. Per exemple, el soroll d’un motor d’un cotxe que està lluny, el del fluorescent… Vaig decidir mostrar com són els sons al món. És una manera diferent de viatjar.
Jo no viatjo per gravar sons, sinó per conèixer el món i mostrar-lo des d’un punt de vista sonor. Vaig viatjant i si trobo algun so curiós, el gravo. Si em dóna temps, li faig una foto. Aleshores penjo el so i la petita foto a la xarxa social SoundCloud, amb una petita història que contextualitza la situació. Així l’usuari pot tenir una experiència propera al que estic fent sense que sigui un vídeo.
Com va sorgir la idea d’aquest viatge?
Quan vaig saber que no s’ha de ser milionari per fer la volta al món, sinó que depèn més de les ganes de fer-ho. Vaig entendre que, tot i que es necessiten diners, es pot fer amb menys pressupost del que pensem.
Com t’has finançat?
Tenia diners que vaig estalviar durant cinc anys. Al 2012 treballava d’inspector d’Indústria i em vaig quedar sense feina. Vaig començar a estudiar a anglès i després vaig viatjar per Europa per descobrir quin país m’agradava per viure. Vaig estar a Alemanya, Noruega i Països Baixos perquè vaig pensar que eren els països en millors condicions a tot el continent. Quan vaig tornar, vaig trobar feina de pagès a l’Empordà. Vaig fer 1.100 hores laborals en cinc mesos. Quan vaig acabar, tenia dos opcions: marxar un altre cop a Europa o muntar una empresa. Cap de les dues opcions em va convèncer i vaig decidir fer la volta al món.
Amb quins criteris esculls destinació?
Tinc en compte tres coses. Qüestions econòmiques: han de ser països on no em gasti molts diners, on el nivell de vida sigui baix; si tots haguessin estat com Catalunya, m’hagués gastat tots els diners en el primer mes. Després i més important encara, qüestions de seguretat: pot ser un país molt econòmic, però ha de ser segur. Finalment, també trio en funció del clima: evito temporades molt plujoses i molt caloroses.
Quin és el teu equipatge bàsic?
Un somriure i bon humor. Això no pot faltar. A efectes materials, sempre porto, sí o sí, paper de vàter i taps per les orelles per dormir.
Ah, vas buscant sons però necessites taps?
Hi ha ciutats que són increïblement sorolloses i a vegades has de dormir en una habitació amb 40 persones… No puc desconnectar l’oïda si no és amb taps. Un mosquit em desperta, per això necessito els taps.
Què més?
La roba d’abric és bàsica. La compro en botigues de segona mà i després la regalo. Però el que sempre porto són uns Crocs, un parell de mitjons, tres samarretes, un banyador, un pantaló i una dessuadora.
Ha viatjat en avió, cotxe, autobús, taxi, autocaravana, tren, moto, bicicleta, vaixell, camell i elefant. S’ha allotjat a hotels, hostals i cases particulars. “He dormit en un hotel de mil estrelles”, diu quan recorda una nit al desert del Thar, entre l’Índia i el Pakistan. El país més espectacular que ha vist ha estat, precisament, l’Índia: “per la història, la religió i les persones”. Però es queda amb els paisatges de Mèxic. Viatja amb les orelles ben obertes i el dit a la gravadora; es capten sensacions diferents que amb una càmera.
Quines són les coses que més tan sobtat d’aquest viatge?
La bona gent que hi ha pel món. Per exemple, un dia un taxista em va enganyar i un indi va passar el dia amb mi intentant trobar-lo per recuperar els meus diners. També em va convidar a dormir a casa seva, m’ho va pagar tot…
I la dolenta l’has conegut també?
Sí, a la Xina em van segrestar. Bé, crec que la definició del diccionari de la paraula “segrest” encaixa amb el que em va passar. Jo volia anar des de Pequín a la Gran Muralla i totes les excursions em demanaven 30 euros per un viatge de dues hores, però vaig trobar una combinació de dos autobusos més barata: un em portava a una estació propera a la Muralla i des d’allà, un altre em deixava a les portes.
A la Xina ningú parla anglès. Jo vaig sortir de l’hostal amb un paper on hi deia, en xinès, “Gran Muralla”. Amb aquest paper vaig arribar al primer bus. Em vaig dormir durant el trajecte i, quan el bus va parar, em vaig adonar que no estàvem a l’estació que tocava, sinó a un poble molt petit. Allà vaig trobar un home que em va explicar que no hi havien més busos i em va oferir portar-me a la Muralla per 20 euros. Això és caríssim, hauria d’haver estat 5 euros, però vaig acceptar. Passejant per la Muralla em vaig assabentar que sí que hi havien més autobusos. Vaig anar a l’entrada de la Muralla i vaig preguntar a la dona de la taquilla, qui em va explicar on estava l’estació. Així que li vaig dir a l’home que m’havia portat que, en realitat, m’havia enganyat i que llavors agafaria l’autobús. Per demostrar-li, vam tornar a la taquilla i, no sé com, ell va parlar amb la dona i ella va canviar d’opinió: de sobte, ja no hi havia cap autobús. Em negava a creure-ho.
Al final, l’home em va dir que em portaria on jo digués que estava l’estació d’autobusos: si realment hi havia algun autobús, jo no li pagaria res; si no n’hi havia cap, ell em portaria i jo li pagaria com havíem quedat al principi. Burro de mi, vaig acceptar. El que ell va fer va ser agafar una altra carretera que no portava a l’estació d’autobusos. En adonar-me’n, li vaig dir que parés i vaig saltar del cotxe. Vaig començar a caminar ràpidament, pel costat de la carretera, en direcció a l’estació d’autobusos i em va agafar per darrere. Si jo no caminava, ell es quedava quiet al meu costat i ni em tocava. Si continuava cap a l’estació, m’agafava de l’esquena. Vaig decidir fer auto-stop. Ningú em feia cas i ell seguia al meu costat quiet. Fins i tot va passar un cotxe de policia i em vaig posar al davant, però em va esquivar.
Vaig pensar que tothom estava en contra meva. Havia de volar en sis hores al Canadà i vaig decidir marxar amb l’home que m’havia enredat per no perdre el vol. Tècnicament, jo em vaig sentir segrestat.
Com veu la teva família totes aquestes aventures?
M’han trobat troben a faltar, però volen que sigui feliç. M’he comunicat amb ells per Skype i correu electrònic quan he pogut.
I tu què has trobat a faltar?
A efectes no materials, els amics i la família, per descomptat. A nivell material, semblarà una tonteria, però he trobat a faltar el pa, el Viena i la taberna basca Txesuskoa.Creus que la teva mirada del món ha canviat?
Sí, he vist maneres de viure que no coneixia. Hi ha gent que no té casa i és feliç. Hi ha d’altres que en tenen cinc i se senten molt desgraciats. No fa falta tenir una feina per poder triomfar a la vida. El sistema que ens han ensenyat pot funcionar d’una forma diferent. El fet de tenir una propietat, per exemple, no és quelcom essencial. Les coses materials acaben sent secundàries; les sentimentals són les primàries.
Què has après en tot aquest recorregut?
Com resumir 10 mesos de viatge? He vist gent amb molt bon cor i un món increïble amb paisatges naturals espectaculars i com moltes vegades ens els carreguem per aquesta voluntat de creixement que tenim.
Com es veu el teu país des de fora?
El màrqueting del Barça ha fet una feina terrible. Es coneix molt més Barcelona que Catalunya. Catalunya, de fet, és Barcelona. Ara, sí que es veritat que la gent sap que hi ha dos llengües i que, fins i tot, hi ha un procés d’independència. A tots els països que he estat, sempre hi ha alguna persona que en sap quelcom. També coneixen el País Basc i que la situació econòmica està fatal.
Després d’uns 60.000 quilòmetres, el passat 25 de novembre en Ferran va aterrar a les terres del Vallès. Ara, vol recuperar temps amb la família i els amics. També treballar en el seu projecte personal, Mundoensonidos. Aviat, però, tornarà a fer la maleta. No s’hi vol quedar. El proper 9 de gener marxa a treballar al Canadà. Encara no sap de què.
One Comment