‘Districte VIII’. Marina de la Cruz: “Quan marxes creixes de cop”

DISTRICTE VIII

La sabadellenca Marina de la Cruz porta cinc mesos vivint a la Xina. Ella volia la seva aventura i la va anar a buscar, ni més ni menys, que a Pequín. Abans cursava Estudis Asiàtics a la Universitat Autònoma de Barcelona; ara, la cultura asiàtica forma part del seu dia a dia. Marxar a estudiar a l’estranger no és fàcil, les ajudes econòmiques no són colossals.

Durant aquest temps a la capital xinesa no podria haver viscut sense el seu ordinador. Des de sempre, no ha pogut viure sense la seva gent. Està feta per compartir. És per això que tornarà, i no molt tard.

Per què vas decidir marxar a la Xina?
Estava estudiant xinès i millorar aquest idioma és molt difícil. L’única manera de perfeccionar-lo era venir aquí. No és com l’anglès que l’estudies i, més o menys, te’n ensurts. Em van acceptar al Programa Propi de la UAB, semblant a l’Erasmus, i no m’hi vaig fer enrere.

Com t’ho vas plantejar a nivell econòmic?
Quan accepten la teva sol·licitud, encara no saps si et donaran cap beca. Si no te la donen… t’espaviles. A mi, per sort, me la van donar; prové de la UAB, només en tenim una, de beques.

De quant estem parlant?
1.200 euros. En total.

Per a un any?
Sí (riu).

I quant et va costar el vol?
550 euros. Anada i tornada.

La meitat de la beca l’has destinat al bitllet d’avió.
Sí. Però bé… Això ho han pagat els meus pares perquè la beca la reps fraccionada. El primer termini són uns 800 euros. Els reps quan certifiques la teva arribada a la universitat de destí. Durant el segon semestre l’hauré de tornar a signar i em donaran el segon pagament, uns 200 euros. El tercer pagament me’l donaran quan torni a Barcelona.

Amb aquestes xifres no surten els números cada mes.
Cada mes em gasto 600 euros, que inclouen menjar, allotjament, transport, tot. 400 euros són per al pis. L’allotjament aquí és car. Per viure-hi, pots passar amb dos euros al dia, menjar inclòs i en gran quantitat. El metro, per exemple, costa dos iuans, que són uns 20 cèntims d’euro. L’autobús val 40 cèntims de iuan. Això no és res! És el millor del món!

Marina de la Cruz, a Pequín. Autor: cedida.

400 euros mensuals per pagar l’allotjament. S’ho val?
El pis està molt ben situat. Visc amb dos estudiants més: una noia que estudiava amb mi i un noi de Sevilla que estudiava Traducció a la UAB. Cadascú té la seva habitació. Compartim lavabo i cuina, tot i que la cuina no la fem servir. Hi havia escarabats quan vam arribar!

Però què vol dir que no feu servir la cuina? Sempre dines i sopes fora?
Sí. Aquí és més barat sortir a dinar que comprar menjar i cuinar-lo. Una llauna de mongetes, per exemple, costa, com a mínim, un euro. Amb aquest euro, anar a un restaurant i demanar un plat amb 20 crestes xineses. Llavors, si per dos euros puc dinar i quedar ben plena, per què cuinar? També tenim el microones a la saleta. Va bé per fer una sopeta de tant en tant. El tenim a la saleta perquè la cuina és un lloc prohibit.

Com va ser el teu primer dia?
Coneixia una família xinesa abans de venir. Ells em van venir a buscar a l’aeroport i em van portar al que seria, en principi, el meu pis. Era una residència d’estudiants al costat de la universitat. Vaig entrar a l’habitació i va ser depressiu. No hi havia ningú, la recepcionista no parlava anglès i jo estava tan en xoc que no podia dir ni una paraula en xinès, el matalàs era el més dur que he vist mai, com si dormissis en un tros fusta. No parava de dir-me a mi mateixa: ‘Però que faig jo aquí? He de tornar. Amb aquests diners que tinc, agafo un vol i torno’. Aquesta família que coneixia em va dir que havia d’estar una setmana tancada allà descansant. Però que volia dir això? No parava de trucar la meva mare perquè em sentia molt sola. El segon dia d’estar en aquell infern vaig aconseguir contactar amb la meva companya de pis actual i em va dir que buscaven algú perquè tenien una habitació buida. No m’ho vaig pensar dues vegades.

Aleshores se’t van passar les ganes de tornar a casa?
Sí. Tot i veure els escarabats de la cuina quan vaig arribar, vaig pensar que allò havia de ser la nostra llar. Em va agradar trobar algú proper. La zona on vivim és diferent a la residència universitària. És un barri coreà, la segona elecció per sortir amb els amics.

Sortim del teu pis i anem al carrer. Com és un dia de la teva vida a Pequín?
Per anar a classe em llevo, agafa’t a la cadira, a dos quarts de sis. A les sis he d’estar en marxa per agafar l’autobús a les set, que em deixa a la universitat a dos quarts de vuit. Llavors tinc mitja hora de marge fins que començo la classe. Tinc quatre hores de classe al dia, amb un descans. Cap a dos quarts d’una ja sóc a casa. Llavors dino amb la meva companya de pis, normalment fora, i després tornem a casa per fer feina de la uni. Fins el divendres i cap de setmana no organitzem sortides més interessants. El diumenge el passem més a casa, tot i que aquí els diumenges són molt diferents: tot està obert i hi ha molta vida fora.

Explica’m com és la ciutat.
Pequín és una ciutat bruta. No es preocupen de mantenir nets els carrers perquè és quelcom comú. La gent és molt d’escopir. Un dia érem al metro i hi havia una mare amb la seva filla. La nena s’estava pixant i la mare la va deixar pixar allà al mig. Quan passen aquestes coses al metro, com quan vomita algú, es genera un buit: tothom s’amuntega per allunyar-se de la persona en qüestió.

La gastronomia és un dels punts forts de la cultura xinesa, tot i que també és una de les coses a les quals un occidental li costaria més acostumar-se, tot és molt picant i pesat, explica la Marina. No és una dieta lleugera com la mediterrània. El dinar, a les 12; el sopar, a les 6. Asseure’s i menjar junts és com un ritual: cuinar junts és quelcom normal per després sopar tots plegats. Els xinesos s’organitzen d’una forma diferent. Són molt treballadors. Tot està obert de dilluns a diumenge.

Quin any nou has celebrat?
Els dos. Primer vam celebrar l’any nou normal, el nostre. Només hi ha una gala a la televisió i un compte enrere. No se li dóna importància, no veus cap cartell que et desitgi feliç any nou al carrer, però nosaltres vam sortir igualment. Només hi ha llums de nadal, tot i que tampoc el celebren molt. És un producte comercial, les famílies no s’ajunten. El seu nadal és l’any nou xinès. Ho celebren entre finals de gener i principis de febrer en motiu de l’arribada de la primavera xinesa. La celebració dura una setmana en la qual hi ha dos dies clau, que serien com els nostres 24 i 25 de desembre.

Has millorat molt l’idioma?
Moltíssim. Puc tenir una conversa normal, segons que definim per ‘normal’, clar. No com parlem tu i jo, però m’he sorprès a mi mateixa de tot el que he après. Ara bé, sovint surto amb estudiants internacionals i parlo anglès més que xinès o xinglish¸ que en diem nosaltres.

És cert que hi ha molta restricció a Internet?
Sí, hi ha una restricció bastanta forta. El que s’ha de fer és contractar un VPN (Virtual Partner Network) per connectar-se amb una direcció IP d’un altre país. Jo em connecto amb una IP americana que em permet accedir a webs on les IPs xineses no em permeten. La majoria de xinesos no fan servir el Facebook. Tenen la seva versió xinesa, que també està una mica censurada. S’ha d’anar amb compte amb el que es diu.

Què trobes a faltar?
A efectes materials, no trobo res a faltar. M’he acostumat a comprar per internet, aquí s’estila molt. Hi ha altres coses però, que noto molt diferents.

A Sabadell, en una hora com a màxim podia arribar al Parc Catalunya caminant. Caminant! Aquí, en el mateix temps no arribo ni al final del barri. Ara, el que realment trobes a faltar és la gent, el menjar, ser a casa. Ho trobes a faltar perquè és una vida senzilla. A Pequín obres la porta i no saps quina aventura viuràs. Sempre et passa quelcom estrany. Això ho fa tot molt atractiu, però a vegades m’agradaria tenir un dia normal.

Com creus que serà la tornada?
Sabadell no haurà canviat. La que haurà canviat seré jo. Sé que veure els meus amics i els hi preguntaré com ha anat, què han fet durant aquest any i em diran que tot segueix sent igual. Però alguna cosa hauran fet, no? Un any és molt de temps!

En quin sentit hauràs canviat?
M’he adonat que la meva vida és per a mi. Quan marxes creixes de cop.

T’agradaria viure allà durant més temps?
No. Ho tinc claríssim. No estic tan feta per quedar-m’hi. El meu lloc és a Catalunya amb la meva gent. I a ells no els puc tenir aquí. Això per a mi és el més important.

Després d’aquesta aventura, què toca?
Tornaré i començaré a estudiar alemany. M’agradaria tornar a la Xina. Vull tornar i visitar altres ciutats, encara no m’he pogut acabar Pequín, és massa gran. Però no vull fer-ho sola. Aquesta ha estat la meva aventura. La primera i l’última sola. M’agrada compartir.. Vull venir amb algú i ensenyar-li tots els indrets per on m’he pogut. I dir ‘jo vaig ser aquí’, ‘jo vaig entrar al metro amb tota aquesta gent’, ‘menja’t això que està molt bo’. Quan torni és moment d’estar amb la gent que estimo.

Foto portada: De la Cruz, a Pequín. Autor: cedida.

Comments are closed.