Fèlix Colomer ha acabat aquest any la seva formació a l’ESCAC, però el primer documental que ha dirigit, Sasha, ja ha guanyat una menció especial a Seminci, la Setmana Internacional del Cine de Valladolid, sent el més jove que hi participava.
D’aquí poc Colomer (1993) presentarà un nou projecte, del qual encara no se’n sap res, però hem aprofitat per parlar amb ell de la vida del Sasha i del primer llarg de Colomer, premiat a la Seminci de Valladolid.
Podries fer una sinopsi del documental?
Sasha és la pel·lícula del Sasha, un nen de nou anys que té dues vides completament diferents. És un nen que viu a Ucraïna amb una mare que té sis fills de tres pares diferents amb només 26 anys, i en situació de pobresa i misèria augmentada per la guerra amb Rússia. Aquest nen a l’estiu arriba a Catalunya amb una família d’acollida de Sabadell, i això suposa una diferència molt gran. Després torna a Ucraïna, i reflectim una mica aquest pas per Catalunya en positiu i negatiu un cop torna a casa seva.
Com vas conèixer la seva història?
El Sasha és com un cosí per mi perquè la seva família d’acollida de Sabadell són els meus tiets. Jo el veia a dinars familiars cada estiu i quan venia a l’hivern tres setmanes i sempre em preguntava com deu ser tenir aquestes vides tan diferents. Coneixia com era ell aquí però volia saber com era allà. A partir d’aquesta curiositat sorgeix la pel·lícula.És a dir, sense haver anat a Nikopol i haver vist la seva família no tindria sentit el documental?
Exacte, la història és explicar qui és i què vol fer el Sasha, quins són els seus desitjos i les seves pors, per això el punt de vista és exactament ell i hi ha una veu en off que ens va explicant com se sent en cada moment i en cada situació diferent.
T’havies preguntat la seva història, però què et va dur a transformar-ho en una pel·lícula?
Creia que era una història que no era molt típica de veure, tot i que hi ha molts nens d’acollida, però que no està molt representada a la televisió o a altres pel·lícules, i que era una molt interessant i original.
Com descriuries al Sasha?
El Sasha és un nen molt especial, a vegades ho comentem amb els amics, jo el vaig triar perquè era el meu cosí i hi ha més confiança al gravar, però si hagués hagut de fer un càsting i triar un nen l’hagués triat a ell. Passa de ser un nen agressiu, que es pega amb els seus germans fent-se uns cops de puny que aquí no permetríem, a ser el nen més carinyós del món, fent abraçades a tothom, que veu un indigent pel carrer i li dóna diners. Té les dues cares que és el que el fa tan especial, i sobretot una mirada que enamora, en el documental es veu molt.
Després de veure la vida que té allí, ha canviat la teva relació amb ell?
Sí, ara quan es porta malament aquí ho entens o ho toleres més perquè és un nen que al seu país té una vida difícil tot i que ell ho viu d’una forma normal. No és cap drama estar allà tot i conèixer el que hi ha aquí, ho viu d’una forma normal, i empatitzes més amb ell.
Sempre diuen que gravar amb nens és una mica complicat. Què ha estat el més difícil?
És el que em feia més por perquè jo tampoc hi tinc gaire tracte, per això abans de fer la pel·lícula em vaig mirar uns 15 documentals de nens, de temes totalment diferents, però on els protagonistes eren nens per veure estratègies i dispositius que es feien servir a l’hora de gravar un nen. El que ens passava amb el Sasha és que té coses molt bones que són la gràcia del documental, és molt natural i molt creïble en tot moment, però el difícil és que de tant en tant es cansa de que estiguem allà amb les càmeres i potser li demanem que estigui un moment quiet i no vol i ho deixem. Quan estigui de gust ja tornarem a posar la càmera ben a prop seu.
La principal preocupació que teníeu d’anar a gravar a un lloc tan lluny on no sabíeu que us trobaríeu quina era?
A mi el que em feia més por, més que el país, perquè hi vam anar de mans de l’ONG que s’ho coneixen molt, era entrar a la seva família d’allà. Érem dues persones, el que feia de càmera i jo, i que la seva mare, els seus germans, la gent que estava per allà, l’última parella de la mare, no s’enfadessin amb nosaltres, que respectessin que estiguéssim allà i actuessin com si no hi fóssim era important. Vam tenir molta sort i es van portar molt bé amb nosaltres.
Qui us havia ajudat a preparar el terreny una mica en aquest sentit?
L’ONG sobretot, i un cop allà vam tenir molta sort de comptar com a guia, traductor i salvaguardes de tot amb un noi que es diu Sasha també, que li dèiem el Sasha gran. Té 23 anys i és un noi que també havia estat un Sasha petit, per dir-ho d’alguna manera, i havia fet el procés de l’ONG duran deu anys venint a Espanya, per tant parlava el castellà perfecte. Ell ens va ajudar a arribar a tot arreu, parlava amb gent del poble perquè interactuessin amb el Sasha, era com el productor d’allà. Sense ell no haguéssim fet la pel·lícula.
Com s’organitza el guió d’un documental que viu dia a dia, segons el que passa en cada moment?
L’altre dia al festival de Valladolid ens van fer una entrevista d’un blog de guió, i em feia una mica de por perquè guió pròpiament dit no n’hi ha. Sí que hi ha una mena de guió, una sinopsi llarga que en diem, que són cinc o sis pàgines de com tu t’imagines la pel·lícula. Ara l’hauria d’agafar i no sé si s’assembla en res, perquè realment les trames més bones han sorgit del fet d’estar a prop, de gravar, i un cop les hem tingut doncs aprofitar-les. Per exemple, hi ha una trama que és que la família d’Ucraïna el vol apuntar a boxa, i en canvi aquí no ho veuen bé. És una confrontació directa entre els dos mons i això és màgia per a la pel·lícula, les pel·lícules van sobre conflictes i com es resolen.
El resultat no és exactament el que t’esperaves? Has hagut de deixar coses pel camí?
Sí però per canviar-les per altres de més bones crec. No és com m’esperava perquè m’ho esperava pitjor.
El primer dia que vam arribar a Ucraïna al lloc on dormíem, que és l’orfenat on vivia abans el Sasha, vam veure les imatges i vam dir ‘això té molta potència’. Les imatges van quedar molt bé perquè el càmera és un crac, i allà ja vaig dir ‘això serà més gran del que ens pensàvem com un treball de final de carrera’, que és el que era inicialment.
Hi havia moltes hores de gravació?
Sí, jo calculo unes 70 o 80 i ho hem deixat en menys d’una hora. El muntatge ha estat el més divertit. Jo sóc especialitzat en muntatge a l’ESCAC, i amb el muntador ens ho hem passat molt bé. Vam intentar escollir les escenes per a que cada vegada que en comencés una la gent tingués una visió de la pel·lícula i que quan acabés hagués passat alguna cosa, aquelles escenes essencials que t’expliquen alguna cosa en cada moment. Vam començar amb muntatges de 4 hores i hem anat baixant. A vegades has gravat alguna cosa com a director però has d’intentar desenamorar-te del què estaves enamorat.
En un principi, al Verkami que vau fer la pel·lícula es titulava Puc dir una cosa? Però ara es diu Sasha.
El Sahsa diu molt aquesta frase, abans de parlar diu “Puc dir una cosa?”, que és una mica estrany perquè ningú ho fa. Ens agradava molt perquè ho diu i perquè tenia molt a veure amb el fet de plantejar la pel·lícula des del seu punt de vista. Si volem que expliqui la història ell té molt sentit que es digui “Puc dir una cosa?” i aquesta pel·lícula servirà per dir el que vol dir, era una mica la metàfora. Però després ens vam adonar que en cap moment de la pel·lícula, de les escenes que vam acabar escollint, deia aquesta frase, llavors no tenia cap sentit perquè ningú no ho hagués entès. Després de fer moltes voltes vam pensar que Sasha era el més fàcil, tothom coneix la pel·lícula amb aquest nom. Ara hi penso i crec que l’altre títol hagués estat un embolic, fins i tot en festivals de cinema internacional, Sasha és més fàcil, i de recordar sobretot.
Què suposa que un treball de fi de grau i el teu primer projecte d’aquestes magnituds guanyi una menció en un festival?
Haver anat al festival, que ens escollissin quan només n’escollien a 9 ja va ser molt emocionant, i que a sobre ens donessin la menció especial.. estem molt contents. Després penses i veus que tantes hores de feina tenen recompensa, es veu el carinyo que hi hem posat. El que fa il·lusió és que agradi a la gent que no és del teu voltant. El primer dia vam fer una estrena el Verdi a Barcelona i els amics i la gent de l’ONG ens deien que molt bé, però que li agradi a algú que no sap res de la història i en termes cinematogràfics, com a director i com a part de l’equip està molt bé.
T’ha aportat més en l’àmbit professional com a director o en l’àmbit personal per conèixer al teu cosí?
Les dues coses. Personal perquè he empatitzat molt amb el Sasha, m’he emocionat amb la seva història. Quan vaig marxar d’Ucraïna el segon cop em vaig posar una mica plorós i tot. Personalment he empatitzat més amb ell i amb els meus tiets, els entenc més. Professionalment també molt bé perquè el fet de que la primera cosa que fem vagi tan bé segur que fa que la següent es mogui més perquè ha estat en festivals i ha tingut mencions.
Deixant de banda Sasha, fa un parell d’anys vas posar en marxa, juntament amb uns amics, la primera pàgina web de pornografia en català (més info: ‘Sabadellencs creen la primera pàgina web de porno en català‘). Per què ho vau fer?
Era una idea pel fet de que no existia el porno en català. Sempre pensàvem que no podia ser que una de les paraules més buscades a internet no hi hagués res en català. El 80 per cent de les productores espanyoles són catalanes i ningú aposta pel català, no tenim la cosa que més busca la gent a internet. A partir d’aquí vaig tenir aquesta idea, vaig ajuntar uns amics i vam tirar-ho endavant. Vam fer uns quants vídeos i ens ho vam passar molt bé, però vaig preferir fer coses més sèries.
No segueix en marxa?
No, fins fa dos mesos la web encara estava oberta però ara ja s’ha tancat i estic intentant vendre les pel·lícules a algú perquè estiguin a la seva web. Son sis vídeos de mitja hora o 40 minuts cada un, i és millor que es quedin en algun lloc perquè la gent els vegi. Sense fer cap vídeo des de fa dos anys teníem 500 visites diàries, la gent seguia buscant encara que no hi hagués material nou, el mercat hi és i tan de bo alguna productora hi aposti. És un món molt estrany i una mica avorrit al final.
Algun projecte de futur en ment o que ja estiguis fent?
N’estem fent un amb una productora d’aquí Sabadell, que es diu Creueta119, però encara no podem dir el tema ni res perquè és una mica delicat. És un altre documental. Ara estic treballant editant vídeos i com a director d’aquest documental.
