Gary Sherman. Autor: David B.

Gary Sherman (director de cine): “Gravar pel·lícules em va permetre inserir missatges polítics dins l’entreteniment”

Gary Sherman és guionista, productor i director de cinema nord-americà, nascut a Chicago a l’any 1945. És conegut, sobretot, per la seva prolífica obra en el gènere del cinema de terror, en la direcció de films com Death Line, Dead & Buried o Poltergeist III.

Aquest cap de setmana ha estat el convidat d’honor al Festival de Cinema de Terror de Sabadell. iSabadell ha pogut compartir una estona amb el director.

Vostè va començar en el món de la publicitat. Com va fer el salt a la gran pantalla?
De forma gairebé accidental. Jo estava estudiant fotografia i coneixent els reflexos de la càmera. I mentrestant vaig entrar a treballar en un estudi de gravació d’una companyia discogràfica. Bo Diddley estava gravant un àlbum i li vaig proposar gravar algunes imatges en vídeo mentre es feia la sessió de gravació. Va dir que no hi havia problema. El propietari de l’estudi va venir, em va preguntar que feia, li vaig dir que només era per estudis i dos dies després tenia un projector a l’oficina i eines per gravar. Em va dir que anàvem a fer una pel·lícula. Li vaig dir que jo era fotògraf. Però em va dir que era igual. Vaig gravar una pel·lícula documental sobre Bob [The Legend of Bo Diddley] que es va mostrar a 75 canals de televisió arreu del país. I així vaig començar fent gravacions musicals. El vídeo no existia encara. Parlem dels anys 60. Però les discogràfiques necessitaven pel·lícules els seus grups gravant cançons per enviar a les televisions. Després vaig anar a treballar com a comercial a Londres. Tenia en ment una pel·lícula i em deien que calia escriure alguna cosa. I vaig començar amb els guions amb Death line. Allò va canviar la meva vida. Va ser un gran èxit i em va projectar com un director conegut.

En què es va inspirar per l’argument de Death line?
Tenia influències múltiples. M’encanta la recerca, la història i les històries. Havia llegit sobre la construcció del metro de Londres. Fascinant. Moltes i moltes empreses van competir per tenir el contracte per construir el metro. Van haver-hi accidents horribles. Va venir gent de classe treballadora d’Escòcia, de Gales, d’Irlanda. I quan hi havia accidents amb els treballadors, els deixaven allà i ningú es preocupava per ells.

I a banda havia llegit sobre una llegenda escocesa sobre una noia que robava a la gent rica i es convertia en famosa, però el preu que havia de pagar era tan alt que havia d’estar totalment amagada a les coves. Era molt rica però a l’estar amagada no tenia on menjar i va acabar menjant humans, essent caníbal.

Gary Sherman
Gary Sherman, en un moment de l’entrevista. Autor: David B.

Vaig pensar: per què no combinar les històries? Combinar la part més política, la que realment volia posar de manifest del sistema de classes d’Anglaterra, en una història d’horror. El que havia de fer és fer una història interessant i realment de por.

Com va arribar a les seves mans poder rodar la tercera part de Poltergeist?
Els meus productors de la MGM (Metro Goldwin Mayer) a Death line em van buscar per fer altres pel·lícules (Vice squad, Wanted: dead or alive…). I també em van trucar per fer Poltergeist 2, però jo no estava disponible. Els meus productors em van tornar a proposar la tercera. No és el tipus d’història que més m’activa perquè no hi ha cap altra història amagada al darrera. Però l’havia de fer per ells. Vaig fer-ho el millor possible però no és la favorita de les meves pel·lícules. De vegades penso que hagués estat millor no gravar aquesta pel·lícula. Vaig posar algunes condicions: jo volia que els efectes especials fossin pràctics, res d’efectes gràfics ni artificials. Tots els efectes al set de gravació i a la càmera. Ells van dir que endavant, tot i que era més car, ja que calia duplicar els sets. A més, quan estàvem gravant la pel·lícula Heather O’Rourke [la nena de Poltergeist] va morir. No va ser la millor experiència de la meva vida. Potser és de les pitjors de la meva vida, perdre una nena meravellosa de 12 anys mentre es grava una pel·lícula.

Quina és la pel·lícula de la que se sent més orgullós?
Death line va ser la primera i per tant és molt especial. Però penso que Vice squad. El meu projecte favorit va ser la meva sèrie de televisió Missing persons, perquè a cada episodi vaig ser capaç de posar sota el focus problemes socials, històries i vaig tenir un gran grup d’actors. Death line va ser òbviament bona per a mi. Death and buried va ser una bona pel·lícula però vaig tenir un problema: tenir tres productors d’estudis diferents a la vegada i cadascú estirava cap a una banda. Aquesta seria la llista. Però si hagués d’escollir només una diria Vice Squad. És divertit perquè jo en aquell moment volia fugir una mica del cine de terror i finalment ha resultat la meva pel·lícula favorita.

Malgrat que el seu cinema està inclòs dins el gènere del terror, sempre inclou un trasfons polític. Per què?
Sempre he estat una persona polititzada. Una persona molt alineada a l’esquerra. El meu pare era molt actiu en la defensa dels drets civils i jo vaig començar des de petit pensant que calia lluitar per defensar els drets. Cada avenç polític ha de ser protegit. Vaig néixer després de la Segona Guerra Mundial, i la meva criança va estar marcada per això. Els meus pares tenien amics que havien estat en camps de concentració. No importa si ets negre, jueu o llatí. El que sigui. La humanitat en qualsevol lloc del planeta ha de ser igual. Gravar pel·lícules em va permetre inserir missatges polítics dins una peça d’entreteniment.

Divendres es va projectar una de les seves pel·lícules al festival. Com valora l’acollida del públic de Sabadell?
La reacció va ser absolutament fantàstica. Els va agradar la pel·lícula. Va ser fantàstic. En general el meu viatge a Sabadell ha estat fabulós: he conegut gent meravellosa, interessada en el cine de terror, i espero gaudir cada segon aquí.

Foto portada: Gary Sherman en la seva estada a Sabadell. Autor: David B.

Comments are closed.