Joan Pera

Joan Pera: “El teatre és màgic”

Joan Pera, nascut a Mataró l’any 1948 i pare de sis fills, és un dels actors catalans més reconeguts tant per la crítica com pel públic. Atén a iSabadell després de fer una visita pel Mercat Central de Sabadell. Aquest dissabte 28 de novembre, realitzarà doble funció del seu darrer muntatge Fer riure és un art, al Tetre Principal, a les 18 i a les 21 hores.

En aquests 50 anys de professió vostè ha fet tant d’actor com de doblador, en quina d’aquestes facetes se sent més còmode?
Doncs és molt fàcil, el que sempre busquem els actors és comunicar i jo he tingut la sort de comunicar molt fàcilment amb la gent i quan en el teatre hi ha empatia amb el públic, és màgic, el teatre és màgic i només el teatre té aquest punt de màgia. El teatre és el que més m’ha agradat fer sempre, tot i que les altres feines que he fet com el doblatge, la televisió, el cine o la ràdio sempre ha estat gràcies a que he fet d’actor. El que més m’agrada és la relació amb el públic, és el més bonic i això m’ho ha donat el teatre.

Dins la faceta de doblador ha posat veu a molts personatges, ha arribat a conèixer personalment a algun d’ells?
Si, a Woody Allen. Ell va demanar que ens coneguéssim, fet que no sol ser habitual, ja que per lògica als actors de cine no els fa cap gràcia que algú els hi canviï la veu, més aviat ens tenen tírria abans que simpatia. A Woody Allen per alguna raó li va fer gràcia la meva manera de fer i va demanar conèixer-me.

I com va anar la trobada?
Bé, molt bé. Ens vam trobar a la planta 32 de l’hotel Arts de Barcelona. Quan va sortir Allen, no em va conèixer perquè no m’havia vist mai i va preguntar qui era aquest senyor, quan li va dir la seva secretària qui era jo, va canviar tot. Va estar molt amable amb mi i em va dir “no sé com t’ho fas però em poses una mica més del que sóc”. Primer vaig pensar que em renyaria, però no, li feia gràcia. Tot i que Allen és un home molt tímid i discret vam estar parlant bastanta estona. Després ens hem anat trobant altres vegades, em va convidar a l’ajuntament de Barcelona quan li van donar la medalla de la ciutat. Em convida als seus concerts i fins i tot em va convidar a Astúries quan va rebre el premi Príncipe de Asturias.

Joan Pera
Joan Pera durant la visita al Mercat Central de Sabadell. Autor: David B.

Tornant al teatre, com van ser els seus inicis als escenaris?
Tota la vida he fet teatre, de petit ja recitava, vaig començar amb Els Pastorets, on ja vaig destacar. També vaig fer La Passió, vaig estar fent teatre amateur durant molts anys i era una cosa que m’encantava. En aquella època feia de tot. Després vaig anar a l’Institut del Teatre, i també feia coses per guanyar-me la vida, com fer de venedor, treballar en una botiga o fer de mestre, però el teatre m’anava agafant. Als 16 anys vaig debutar al Teatre Calderón de Barcelona, i vaig tenir molt d’èxit i tot m’ha anat venint. Després vaig estar al teatre Romea amb el Salvat, després al Teatre Nacional, després va començar a sortir la tele i va ser com un complement. Al matí feia televisió i a la tarda teatre. Era televisió en blanc i negre, allà vaig fer novel·les, i vaig protagonitzar algun Estudio 1. Mai vaig decidir ser artista, sinó que tot va anar venint i mai he hagut de forçar les coses. Vaig estudiar dret, però sense cap dubte el que millor m’anava era el teatre i he aconseguit guanyar-me la vida fent d’actor durant molts anys, fet que és bastant difícil, i he pujat sis fills fent d’actor. Estic molt agraït al públic i em sento afortunat per ser un dels actors més estimats pel públic i això ho noto a diari.

Ara que parlàvem de televisió, vostè va ser la primera cara que va sortir a TV3, quin record en te d’aquest fet?
Ara des de la perspectiva del temps, sembla com una cosa meravellosa, però va ser un moment dificilíssim i molt dur, perquè Catalunya treia una televisió, la primera de l’estat espanyol que no era nacional, en contra dels poders establerts a Madrid. Així com ara hi ha tota aquesta polèmica, aleshores també hi va haver polèmica, fins i tot amb amenaces, ja que no es podia fer. Era al·legal, que no il·legal. L’Estat va tallar les comunicacions amb Catalunya i la gent que volia veure TV3 havia de posar una antena a la teulada. Mig Catalunya estava en contra de la televisió i van haver de buscar una persona de consens per a la primera emissió. Jo era el nano jove més conegut en aquell moment, i potser era aquella persona de consens, ni era massa intel·lectual, ni massa polític. I em van fer sortir a la tele. Després em van caure crítiques per tot arreu fins i tot TV3 em va treure del mapa i durant 30 anys no hi vaig sortir mai més. M’agradaria que algun dia TV3, la meva, que potser és més meva que de ningú, m’oferís alguna cosa que agradés a tothom, aquesta és una espineta que tinc clavada. Malgrat tot, per aquell dia, passaré a la història.

Tornant al teatre, a part de tots els èxits que ha obtingut en aquests anys, és conegut pel tàndem que formava amb Paco Morán, com va ser treballar amb ell?
Va ser una troballa, ningú s’ho pensava. Era una època on el teatre començava a agafar volada i d’aquell teatre més petit es comencen a crear empreses com Focus, que busca quins actors que tenien certa trajectòria. El Paco i jo no ens coneixíem de res. Teníem públics diferents, però a Focus se li acudeix posar-nos junts com una espècie de simbiosi entre el català i el castellà, era com un invent rar. La veritat és que els tres primers mesos no va anar gens bé, va anar fatal, vam estar a punt de treure l’obra de cartell.

I com va començar a rutllar?
Suposo que els castellans no anaven a veure l’obra perquè hi sortia jo i els catalans no hi anaven perquè sortia ell. De cop i volta i un cop passat l’estiu amb més pena que glòria, després de les festes de la Mercè va començar a venir gent, de tenir 60 persones vam passar a tenir-ne 800. En aquest moment és cert que en Paco i jo ens vam començar a conèixer i jugàvem molt a escena i van passar sis anys de representacions sense parar, sense vacances, ni dissabtes, ni diumenges, ni nadals ni res. Després de sis anys vam fer quatre dies de vacances. A partir d’aquí, els castellans anaven a veure al Paco i es trobaven amb un català que els agradava molt, i uns catalans que anaven a veure al Pera i es trobaven amb un castellà que ho ‘fotia’ molt bé. I es va crear aquest vincle que va durar 14 anys.

El deu trobar a faltar al Paco…
Sí, tot i que érem molt diferents, cadascú tenia la seva vida, jo no envejava res d’ell ni ell res de mi, però s’ha de reconèixer que a escena fèiem una molt bona parella. Encara estem buscant les raons del perquè, però teníem un ‘filing’ a dalt l’escenari que era realment molt bo. De fet vam batre tots els rècords, vam omplir el palau Sant Jordi amb 15.000 persones. Amb ell era un dia a dia molt divertit i a l’escenari improvisàvem molt, però sempre sobre el personatge. Sempre dèiem que havíem d’escriure els que se’ns ocorria a dalt l’escenari, però no ho vam escriure mai, perquè després de la funció no ens en recordàvem.

Joan Pera
Joan Pera al Mercat Central. Autor: David B.

Precisament amb el Paco havíeu de fer el pregó de la festa Major de Sabadell a l’any 2007, i per la malaltia d’ell va fer el pregó tot sol, quins records te d’aquell dia?
[Somriu] De pregons n’he fet molts però d’importants només he fet el de la vila de Gràcia de Barcelona i el de Sabadell. A mi em va impressionar, Sabadell és una ciutat mítica pels catalans, una ciutat especial. Em vaig preparar un pregó molt per a Sabadell, i quan vaig arribar a l’Ajuntament, hi havia en Bustos d’alcalde, quan vam sortir al balcó em va impressionar, estava pleníssim. [Somriu] Tot just al sortir al balcó unes persones des de la plaça van increpar l’alcalde Bustos per algun tema veïnal, i en Bustos que havia de parlar, em va donar una empenta i em va dir “ahí te quedas”, va entrar a l’Ajuntament i jo em vaig quedar sol en aquell balcó fent el pregó. Abans, quan he passat amb el meu fill per la plaça, li he dit, aquí vaig fer un dels pregons més importants de la meva vida. És molt difícil fer un pregó i més en aquesta plaça i en aquesta ciutat.

Vostè és coneixedor del gran moviment teatral que hi ha a Sabadell, com ho valora?
Jo vaig començar a fer teatre quan fer teatre era merament menestral. Fèiem teatre a la parròquia, treballàvem, i gairebé tothom que feia teatre érem gent obrera i alguns estudiants, i això comportava una estimació molt gran al teatre. Quan era molt jove, i ara parlo de més de 50 anys, hi havia molt poc teatre professional, però a les revistes especialitzades de l’època sempre hi sortia Sabadell, La Faràndula, el Teatre del Sol, els amics de la Faràndula. Per a tots els aficionats al teatre, Sabadell era com un mite, perquè hi havia el teatre Romea a Barcelona, però hi havia el de Sabadell, amb les ínfules que els de Sabadell ho feien més bé que els de Barcelona. I clar, venir a fer teatre a Sabadell, quan feies gires per Catalunya que et volguessin a Sabadell era una gran què. És veritat que a Sabadell hi ha un sentit cultural diferent que el de Barcelona, el tipus de cultura sabadellenca te una entitat molt pròpia. Fer teatre a Sabadell ja era important, però triomfar a Sabadell ho era encara més. Una vegada amb en Paco Morán, que no li agradava gaire fer ‘bolos’, quan anava a una ciutat tan important com aquesta, amb una entitat pròpia, patia. Recordo que un dia a la Faràndula em deia “hoy no habrá nadie aquí, en este pueblo no habrá nadie”. Vam anar a la taquilla i en Paco pregunta “que està lleno?” la taquillera respon, no, i ell em diu “ves, ves?” i la taquillera continua dient “no està lleno, quedan trece butacas para llenar”. I li dic al Paco “pues que en Sabadell haya 1.000 personas ya te puedes dar con un canto en los dientes porque esto no pasa nunca”.

Quina valoració en fa d’aquests 50 anys de professió?
Com deia al principi, tot m’ha vingut fluït, entenc que tinc unes qualitats dalt de l’escenari de vegades envejables, que m’ha creat enemics perquè per a mi és fàcil allò que a d’altres els costa molt. Com que mai he forçat res, totes les funcions que he fet m’han agradat, però el que millor he tingut sempre és l’estima de la gent. En aquests moments a Catalunya, i dic Catalunya perquè mai he sortit d’aquí, és el meu goig. Aquí no es pregunten si sóc bon o mal actor, però volen que hi sigui, el que saben és que em tenen a prop i això és maco. També em van donar la Creu de Sant Jordi, suposo que per fer riure, o per ser simpàtic i per això no la donen mai, suposo que han valorat que allò que faig serveix a la gent, fet que m’enorgulleix.

Parlem de l’obra que representarà aquesta tarda al Teatre Principal, què trobaran els Sabadellencs que vagin a veure’l?
Doncs veuran al Joan Pera en estat pur. Buscava una obra que em donés aquesta proximitat que m’agrada amb el públic i al complir-se els 50 anys de la meva carrera, vaig trobar el text francès de l’Art de fer riure en el qual l’actor mostrava les maneres de fer riure. A les hores vaig pensar que amb 50 anys de fer riure a la gent, podiem buscar en cada moment perquè fem riure. Després vam estar buscant amb el director de l’obra, en Martí Torras, com una espècie de lliçó magistral, tot i que jo no vull dir que és una lliçó perquè la gent es quedarà a casa, jo vull dir que és un repàs de com fem riure i perquè fem riure a la gent. És un dels espectacles que més riu la gent. Jo tinc la mania que en un espectacle el públic no pot estar més de 30 segons sense riure, si passa de 30 segons sense riure, s’ha de tallar aquell tros perquè no agrada gens.

Quins projectes prepara de cara al futur?
Estem preparant com a colofó de la meva carrera l’Avar de Molière al teatre Goya, en una adaptació de Sergi Belbel. Després d’això vull fer una comèdia de Woody Allen, també m’agradaria fer un vodevil francès Amb la mosca al nas; també, vull fer una funció amb el meu fill Roger. Amb tot això encara tinc feina per bastants anys, ‘si el cuerpo aguanta’.

Foto portada: Joan Pera després de l’entrevista. Autor: David B.

Comments are closed.