Joan Tardà

Joan Tardà, diputat d’ERC: “Una llista independentista unitària al Congrés és innecessària i contraproduent”

Nascut a Cornellà de Llobregat el 1953, és llicenciat en Filosofia i Lletres i catedràtic de Llengua i Literatura catalana a l’IES Esteve Terradas d’aquest municipi. Amb una llarga trajectòria política, que començà al PSUC el 1974, ha estat regidor a l’ajuntament de Cornellà i diputat al Congrés dels Diputats des del 2004.

L’entrevisto divendres passat a l’Espai Cultura de la Fundació Antiga Caixa Sabadell, abans del debat amb Francesc Homs organitzat per Sabadell per la Independència, la secció local de l’ANC.

D’on prové la seva vocació política i quina ha estat la seva trajectòria militant?
La meva generació és la que va arribar a l’adolescència a finals dels anys 60. Com molts de la meva generació pertanyia a l’escoltisme. Sóc fill d’una família obrera. Aleshores el despertar polític anava molt lligat, un, a la consciència de país i dos, a la resposta al medi en el qual vivies. Cornellà era una ciutat amb molts dèficits on es començaven a organitzar els primers moviments de veïns amb un caire reivindicatiu que defensaven unes millors condicions de vida als barris, com va passar a Sabadell o Terrassa. Els joves ens van organitzar en comitès de barri o de fàbrica, instàncies en els quals s’integraven les persones que volien treballar de manera organitzada des d’una certa clandestinitat.

D’allà vaig anar a parar al PSUC on vaig estar uns quants anys. Quan el PSUC va acceptar la monarquia i un seguit de plantejaments amb els quals no estaven d’acord, algunes persones del Baix Llobregat, del Maresme, vam abandonar el PSUC, però no d’una manera traumàtica. Fins i tot, l’any 1979  vaig anar a les llistes del PSUC com independent i vaig ser regidor de l’ajuntament de Cornellà. Després vaig ser, des dels primers temps, militant de Nacionalistes d’Esquerra i més tard vaig acabar a Esquerra Republicana de Catalunya.

Quan va començar a militar a Esquerra?
A finals del 1991 o inicis del 1992.

Vostè porta des del 2004 al Parlament espanyol. Quines diferències ha apreciat entre els governs del PP i PSOE?
Nosaltres al 2004 vam fer una aposta estratègica que no va ser considerada ni valorada pel PSOE com a estratègica, només com a tàctica. Vam donar la investidura a Zapatero pensant que era la manera de col·laborar amb l’esquerra espanyola per tal de modernitzar l’Estat espanyol i enterrar l’Aznar. Aquesta modernització de l’Estat espanyol, inevitablement, hauria de representar una federalització de l’Estat. Recordo que ho sintetitzàvem, i en Carod tenia una frase magistral per a dir-ho: ‘Podem fer un trajecte junts amb l’esquerra espanyola fins a l’estació federal. Fem-ho. Ells baixaran a l’estació federal i nosaltres continuarem fins a l’estació de la República’.

Nosaltres vam intentar entendre’ns amb l’esquerra espanyola. No va ser possible. Tot va acabar molt malament. Zapatero no va ser capaç de respectar l’Estatut tal i com s’havia compromès ni, una vegada aprovat, el Tribunal Constitucional no va saber respectar-lo, malgrat que ja havia estat retallat a les Corts espanyoles. Nosaltres havíem previst una entesa amb l’esquerra espanyola, amb la socialdemocràcia espanyola que Zapatero volia modernitzar. Preteníem una entesa estratègica. És a dir, substituir els partits nacionalistes de centredreta, com PNB i CiU, per les esquerres nacionals. De la mateixa manera que PNB i CiU s’havien entès perfectament amb UCD i PSOE, nosaltres volíem substituir aquesta dialèctica. De manera que la nova socialdemocràcia de Zapatero s’entengués no amb les burgesies perifèriques, sinó amb les esquerres nacionals. Començant amb Esquerra i a l’espera que el conflicte armat a Euskal Herria desaparegués i poguessin “baixar” l’esquerra abertzale o als independentistes gallecs. Era una aposta estratègica de molt de calat, però no va ser possible perquè la socialdemocràcia espanyola, segons el nostre criteri, va renunciar. La prova està que fins i tot els seus van matar al Zapatero. Si ara compares al Zapatero amb Pedro Sánchez és molt més progressista Zapatero, malgrat que han passat tants anys.

Així, doncs, considera que va ser una oportunitat perduda?
Efectivament, va ser una gran oportunitat perduda. La prova està que la nostra aposta era estratègica i vam comprovar, amb dolor i amb bastanta indignació, que l’aposta que havia fet el PSOE envers nosaltres era estrictament tàctica. En el següent govern Zapatero tot va tornar a la situació precedent. És a dir, a l’entesa amb Convergència i PNB. Cal recordar que el 1996 Arzalluz va donar la investidura a Aznar i no cal que recordi que havia fet històricament en Pujol. Finalment, el felipisme i el guerrisme van matar al zapaterisme.

Vostè va tenir una sèrie d’intervencions molt destacades sobre la Llei de Memòria Històrica. Quina valoració li mereix aquesta llei i el seu resultat pràctic?
Crec que s’ha demostrat que nosaltres vam guanyar la batalla ideològica, perquè el que pretenien el PSOE i el PP era fer una repetició de la jugada de la Transició. De la mateixa manera que ells anaven pel món dient que la Transició havia estat modèlica, deien el mateix en la mesura que van ser capaços d’integrar en l’aprovació de la Llei de la Memòria Històrica al PNB, Izquierda Unida i CiU. Volien presentar la Llei de la Memòria com una llei homologable a la resta de lleis que s’han legislat en democràcies que també havien sofert passats feixistes o totalitaris. Vull recordar, que si va haver aquesta llei, va ser perquè ERC li va exigir a Zapatero perquè en el seu programa electoral no hi anava. Una llei de la Memòria Històrica que reparés les víctimes. Fins i tot el Partit Comunista ho havia aparcat. Nosaltres vam demanar al Zapatero com a condició que fes una Llei de la Memòria Històrica -per un atzar de la història, ja que el Zapatero no hagués guanyat les eleccions si no és pels desgraciats fets de l’11 de març- però al final ens vam veure obligats a votar-hi en contra.

Joan Tardà

El temps ens ha donat la raó. Aquesta llei és un frau, perquè no reconeix jurídicament les víctimes. A més a més, no qüestiona la legalitat dels tribunals, ni dels tribunals excepcionals militars ni del Tribunal d’Ordre Públic. Raó per la qual, en pura lògica, l’Estat espanyol es nega a anular les sentències, però és que, a més a més, no s’han rescabalat ni els patrimonis espoliats, ni res del que s’han fet en totes les democràcies. Helmut Kohl va anular el 1998 les sentències dels tribunals nazis des del 1933. Aquí, no s’ha fet res en absolut. Ells es van negar a derogar la Llei d’Amnistia, una llei preconstitucional, del 15 d’octubre de 1976, a través de la qual són els botxins els que perdonen les víctimes. Justament el món al revés. La Constitució del 1978 incorpora tot allò que té a veure amb el mandat de les Nacions Unides pel que fa als Drets Humans; per tant, s’hauria hagut de derogar la Llei d’Amnistia. Això no només no s’ha fet, sinó que, a més a més, s’han negat sempre a derogar-la. En aquests moments tot està absolutament igual.

Ara bé, perquè dic que hem guanyat la batalla ideològica? Perquè, a la següent legislatura, vam tornar a presentar-la. Estaven legitimitats, perquè érem els únics que havíem votat en contra. Vam tornar a presentar un projecte de llei que substituís el que s’havia aprovat al 2007. Aleshores, tots els partits, menys PSOE,  és a dir IU, CiU, PNB, BNG que havien votat a favor de la llei del 2007, sí que van votar a favor nostre; però no va sortir perquè el PSOE i el PP estaven en contra. Ara que hi ha una correlació de forces distinta al Parlament espanyol, hi tornarem. Avui dia es coneix el model espanyol internacionalment com el model d’impunitat, raó per la qual hem hagut d’anar a Argentina a presentar una querella, ERC i molts altres col·lectius catalans i d’arreu l’Estat espanyol. Sempre hem dit que la querella argentina i altres querelles que obrirem el propers mesos en altres estats, serveixen per mantenir la ferida oberta, perquè a l’Estat espanyol mai no farà absolutament res, perquè hi ha un pacte entre PSOE i PP, un pacte absolutament blindat. Tant sols podrem fer-ho si proclamen la República catalana.

Vostè va protagonitzar diversos enfrontaments amb el president socialista del Congrés Manuel Marín per usar el català a les seves intervencions. Per què no és possible emprar la llengua catalana al Parlament espanyol?
Nosaltres vam començar a fer insubmissió lingüística a la vuitena legislatura, que no deixava de ser una pràctica tàctica. Intentàvem visualitzar el conflicte, perquè el conflicte no existia, ni tan sols havia emergit. Utilitzàvem la tàctica de parlar català perquè ens fessin fora del Congrés per tal de visualitzar el problema. Això va provocar unes negociacions i gairebé vam arribar a un pacte amb el PSOE i amb altres forces polítiques, que mai havien reivindicat res respecte a les llengües, com CiU, PNB i BNG. Quan ja ho teníem pactat i estàvem a poques hores de firmar-ho, el PSOE es va tirar enrere, perquè no es va atrevir a fer-ho sense el consentiment del PP.

Joan Tardà

Va ser una gran oportunitat perduda. Com li dèiem a Zapatero, hem d’associar plurilingüisme amb modernitat. Si, ara, en el gran aparador del Parlament espanyol es parla èuscara, galego, català i castellà, d’aquí deu o quinze anys, les persones que ara tenen deu o dotze, quan tinguin 22 o 25 hauran assumit en el seu imaginari la riquesa del plurilingüisme de l’Estat. Això va ser impossible. Hem continuat batallant, però va haver-hi un moment que vam dir: ‘Prou. Si no volien, no volien’.

Nosaltres havíem reclamat en aquella època i ho teníem una mica treballat, però el PSOE de seguida es va tirar enrere, una cosa que hagués estat molt important. Recordi que estaven a la fase de construir l’Estat federal. Volíem arribar a un acord a nivell estatal per tal que qualsevol nen català pogués estudiar voluntàriament, dins l’ensenyament reglat, gallec o èuscara o que un nen andalús pogués estudiar optativament, dins del sistema reglat, gallec o català. Això hagués suposat un canvi de mentalitat enorme. Avui dia tothom estaria molt orgullós d’això. Però no va ser possible, perquè encara predominava, i per desgràcia en alguns sectors encara predomina, aquesta cosmovisió uninacional i unilingüística de l’Estat espanyol.

Ja que parlem de llengües, què pensa del manifest del grup Koiné? El català hauria de ser l’únic idioma oficial de la hipotètica Republicana catalana?
És inoportú i a més no ho comparteixo. Crec que la llengua catalana i la castellana són llengües del nostre país. La República tindrà com a llengua oficial el català i com a llengua cooficial el castellà. Els problemes de la llengua catalana no són els que venen de la llengua castellana, sinó de la manca d’un Estat.

Per què no estat possible reeditar la fórmula del Junts pel Sí a les eleccions espanyoles? No hauria estat més lògic repetir la unitat per defensar plegats el procés sobiranista a Madrid?
Perquè és innecessari i contraproduent. Ara estem en una fase d’acumular forces en la què cal que l’independentisme sigui plural i tingui veus distintes. Cadascú ha d’intentar esprémer al màxim la seva bossa potencial d’electors i respondre, de manera coherent i eficaç, els seus plantejaments polítics. Si un va a pescar i vol pescar molt,  potser és millor que tingui més d’una canya, segur que pescarà més. Clar que abans ha d’haver-hi una altra condició: que sàpiga pescar, que pesqui bé i que hi posi ganes. El necessari és ser això que vam dir que seríem: els soldats no armats del govern de Catalunya. Vol dir que treballem de forma absolutament coordinada amb Democràcia i Llibertat en tot allò que afecta a temes catalans.

És evident que tenim tres funciones més en el Congrés dels Diputats: una, ser la terminal del govern de Catalunya, dos ser fidels al mandat del Parlament de Catalunya i tres, ser còmplices i solidaris amb totes les esquerres pressents al Congrés dels Diputats i al Senat de les altres nacions de l’actual Estat espanyol, sempre i quan ells també siguin solidaris amb nosaltres. Aquestes eleccions són instrumentals per tal d’ajudar a tot el procés que estem fent a Catalunya, però en canvi no han de justificar res més. Perquè el govern de Catalunya ja està legitimat, en la mesura que hi ha una majoria parlamentaria producte d’unes eleccions en les què si que vam anar junts perquè consideràvem que eren fonamentals per tenir el mandat democràtic per poder fer allò que estem fent. Ara no creiem que sigui útil; al contrari, com més forces polítiques, millor. I si la CUP es presentés, millor, perquè encara hi hauria més diversitat i cadascú es sentiria més representat.

A les eleccions plebiscitàries del 27S les forces independentistes no arribaren al 50 per cent dels vots. No resulta contradictori impulsar la secessió sense comptar a una majoria social al país?
Justament perquè no vam tenir més del 50 per cent no vam proclamar la República. Li asseguro que si haguéssim tingut el 60 per cent proclamem la República. Amb un 48 per cent no pots proclamar la República, però estàs legitimat per iniciar un procés. Un procés que, a més a més, després s’haurà de legitimar amb altres majories. Si hi són es podrà fer i si no hi són no es podrà fer. Aquest procés s’ha d’anar validant progressivament. Estem legitimats a fer el següent: com que hi ha una majoria parlamentaria i no vam enganyar als ciutadans, el 9 de novembre es va aprovar una resolució al Parlament de Catalunya que diu que és el què farem, com i quan ho farem. Tenim pactat que d’aquí a 15 mesos aprovarem tres lleis de desconnexió, la tercera de les quals és la de transitorietat jurídica. Aquesta llei permetrà, aprovada pel Parlament, l’acte de sobirania de dir: ‘les lleis espanyoles continuen vigents, però passen a ser subrogades sota l’autoritat catalana, amb la qual convoco unes eleccions constituents que tindran com objectiu debatre i aprovar o no fer la Constitució’.

De què dependrà que s’aprovi o no la Constitució? Que en aquestes eleccions hi hagi una majoria independentista. Si en aquestes eleccions, que es convocaran d’aquí a 15 mesos, no hi ha majoria independentista, no es debatrà ni s’aprovarà la Constitució. Si passa això els que estem per la República catalana la tindrem que pintar en un cartró. De la mateixa manera que, una vegada  aprovada la Constitució en el Parlament, s’haurà de posar a referèndum i  podria sortir que no. Per això s’equivoquen els que diuen que podien fer una declaració unilateral d’independència. Ara només estem legitimats per iniciar un procés al que després la ciutadania anirà dient que sí o que no.

Com pesen eixamplar les bases socials de l’independentisme per assolir una majoria social. S’ha d’interpretar en aquest sentit l’aposta per un castellanoparlant com Gabriel Rufián?
Només guanyarem si som capaços d’anar convergint entre els que ja són independentistes i els que són autodeterministes. Hi entre un 14 o 15 per cent de la ciutadania de Catalunya que vol un referèndum, però que diuen: ‘jo ja veuré que faré, en funció de com vagin les coses’. Una posició molt legítima, a la meva família la meitat són així. Ara el que cal, en el debat preconstituent que començarà d’aquí un mes i mig, és portar el debat a nivell popular a les fàbriques, als col·legis professionals, als sindicats, a les patronals… per plantejar com ha de ser el nou país, com ha de ser la nova Constitució.

Hem de ser capaços de fer arrelar en la consciència i l’imaginari dels ciutadans que el que volem és construir un nou país. És a dir, només guanyarem si la majoria dels catalans finalment creuen o estan convençuts que la República ha de significar socialitzar millor la riquesa o repartir-la millor, bastir una democràcia d’excel·lència, no supeditada als poders financers i que servirà perquè es pugi viure millor. És evident que si no és així no guanyarem.

De la mateixa manera que, si proclamen la República, els primers cinc anys de la República hauran d’estar destinats a fer-ho prou bé perquè el 35 o 40 per cent dels nostres compatriotes que hauran estat en contra es convencin que valia la pena apostar pel nou país. Voldrà dir que caldrà fer-ho bé. Tots serem fills de la República, pensem com pensem, ja que de les banderes no es menja.

Per assolir efectivament la independència caldria un reconeixement internacional del nou Estat. Del recent viatge del president Puigdemont es desprèn que la causa soberanista no disposa de masses suports, almenys a la UE. Com pensen superar aquest obstacle?
Tot anirà en el seu moment. Hem de ser molt rigorosos des del punt de vista procedimental i hem de fer les coses molt ben fetes. Això no vol dir fer-les a poc a poc. S’ha d’intentar fer-les de presa perquè el país està molt fotut i l’Estat del Benestar s’està fonent. De la mateixa manera que hem de fer les coses molt de presa, també les hem de fer molt bé perquè els reconeixements no siguin difícils. Per exemple, ens han acusat de no reconèixer que tindríem moltes dificultats per ser reconeguts per la Unió Europea. Posaré tres exemples que demostren que la UE no fa fora mai ningú. De fet, no ha hagut mai cap cas en què la UE hagi fer forà a algú. Al revés, la UE té tanta potència, malgrat ara que no estem en la millor de les Europes, i només té l’ADN de sumar, sumar i sumar. Malgrat totes les dificultats ha estat capaç de fer el següent: primer, metabolitzar a través de l’integració situacions, com les del conflicte balcànic, provinents de situacions terribles. Ara està molt avançada l’integració de Sèrbia, una vegada ha passat per la Cort Internacional de la Haia. Segon, estan molt avançats els convenis en un cas molt difícil d’integrar com Kosovo, que era una província sèrbia independitzada, i està tot accelerat per a que entrin. Tres, el Brexit. L’altre dia Margallo va venir al Parlament espanyol i ens va dir: ‘senyors vinc a demanar la seva col·laboració perquè entenguin que ens hem de menjar un gripau així de gran per tal que els britànics no marxin de la UE. Un, mantenir la City londinenca com un paradís fiscal. Dos, acceptar que els treballadors de la UE quan vagin a Gran Bretanya tinguin unes condicions socials distintes. Malgrat tot ens mengem aquest gripau per tal de facilitar que la dreta britànica pugui guanyar el referèndum i no hagin de marxar de la UE’. Vaig fer veure al senyor Margallo la contradicció que suposa acceptar una excepcionalitat que ens mata per tal que Gran Bretanya no marxi i dir que als catalans ens faran fora quan ja som europeus i, a més a més, paguem. Això no s’aguanta.

Ara bé, tot tindrà el seu moment. Visito cada mes distintes ambaixades i totes juguen al mateix: a) estan molt interessats i saben molt bé el que està passant aquí, b) alguns ambaixadors i ambaixadores manifesten una certa simpatia, c) hagan ustedes lo que tengan que  hacer y luego vengan a vernos. Els Estats són egoistes per definició. Cap Estat es juga els calés per tu fins que tu no hagis fet la feina. Quan nosaltres siguem una República i ens vinguin a veure, per exemple, la minoria moldava de Romania i ens diguin: ‘catalans ara que sou una República independent, vosaltres que sempre us heu casat amb totes les causes perdudes, demanem la vostra solidaritat’. Què direm nosaltres? Mirarem els nostres interessos. De manera que no es pot demanar en aquests moments més implicacions, perquè encara nosaltres no hem fet res del que hem de fer. També és veritat que la causa dels catalans mai havia estat tan internacionalitzada com ara i sorprenentment, com em deia l’altre dia un ambaixador sud-americà, estava “muy sorprendido” del civisme de les nostres grans manifestacions. Algunes de les quals mai no vistes des de l’alliberament de París a l’any 1945.

Vostè s’ha reunit diverses vegades amb Arnaldo Otegi. Què pensa de la seva proposta d’obrir un segon front independentista a Euskadi seguint els mètodes catalans?
Aquesta és la demostració que només es pot guanyar a partir de la participació de la ciutadania en un procés democràtic que ha de ser absolutament curós i respectuós amb els valors democràtics. Això demostra l’alçada de mires de l’Arnaldo Otegi, una persona que un moment determinat va ser capaç d’encarar-se a unes pràctiques absolutament contraproduents i, a més a més, postular la necessitat de reconèixer el dolor de totes les víctimes. Crec que és un home de pau. Ja sé que hi persones que li assignen el paper d’assassí, cosa absolutament falsa perquè mai no ha estat condemnat per delictes de sang. Al revés, és una persona que en aquests moments és un símbol. Crec que està destinat a tenir un gran protagonisme en aquesta Euskal Herria que, és veritat, està molt emmirallada per la via catalana. L’única via possible i l’única que val la pena seguir. La via pacífica i democràtica.

Com valora les propostes de Podemos i d’IU de fer un referèndum d’autodeterminació vinculant a Catalunya?
Celebrem que hi hagi una força política a l’Estat espanyol que reclami el referèndum. Ho celebrem i els felicitem, però també els hi diem que de la mateixa manera que nosaltres no ho hem pogut aconseguir, ells tampoc ho aconseguiran. Els esperem l’endemà del 27 de juny perquè, quan es constati que el PP, C’s i PSOE tenen una majoria superabsoluta, els esperem per tal d’iniciar el procés constituent cap a la República.

Què pensa de l’imatge del seu personatge al programa de sàtira política Polònia?
El meu pare sempre deia: ‘quan un cau del tramvia tothom riu menys qui cau’.

Fotos: David B.

Comments are closed.