Júlia Perarnau. Autor: David B.

Júlia Perarnau (Justa Revolta): “no només se’ns explota en el mercat laboral”

Aquest dijous 8 de març, Dia internacional de la dona treballadora, partits polítics, sindicats i entitats feministes criden a una vaga que vol mobilitzar, més que mai, a les dones. La vaga es planteja com a tal en l’àmbit de la feina, dels estudis, de les cures, del comerç i de les tasques de la llar, per visibilitzar la importància de les dones.

Parlem d’aquesta mobilització amb Júlia Perarnau (Sabadell, 1995), membre de Justa Revolta, col·lectiu feminista local que lluita “per acabar amb les desigualtats socials derivades del patriarcat”. Per aquest 8 de març de vaga convoquen una manifestació a les 12 hores a la plaça de la Creu Alta.

De què ha de servir la vaga d’aquest 8 de març?
Sobretot ha de servir per visibilitzar les desigualtats que estem patint les dones en tots els àmbits de la nostra vida. Més enllà, és important ressaltar que aquesta no és una vaga convencional, com les que s’han fet fins ara, que tenen un caràcter molt centrat en l’àmbit laboral, sinó que va més enllà d’això i també reivindica o posa de manifest el treball invisibilitzat, sobretot reproductiu i de cures, que assumeixen les dones; de manera naturalitzada o inconscient molts cops.

També reivindiqueu una vaga de consum i estudiantil, a part de treball i de les feines de cura o de la llar.
Especialment en l’àmbit del consum volem que la vaga serveixi per reflexionar sobre quin model de consum estem utilitzant avui en dia. Per posar de manifest temes com la taxa rosa, és a dir, l’augment del preu en certs productes destinats especialment a les dones, com podria ser una maquineta per la depilació, que si és per les dones ja serà més cara que una d’afaitar pels homes; és un exemple.

[La vaga també ha de servir per reflexionar sobre] l’IVA d’un 21 per cent en productes de necessitats bàsiques per les dones com són les compreses o els tampons. I més enllà d’això, quin model de consum fem, què comprem i què hi ha darrere dels productes que comprem. Molts cops la roba que comprem té darrera situacions d’explotació, molts cops de dones, en altres països o en aquest mateix país, i volem que serveixi per reflexionar sobre tots aquests temes.

“Al meu pare no li fem fer res perquè és inútil” o “et pago dos euros si em fas al llit”, dit a una dona, són frases que jo mateix he sentit. Són actituds o costums molt interioritzades en la societat?
Estan molt interioritzades. I com que ens socialitzen d’una manera en què aprenem que les cures són unes tasques que ens toquen a nosaltres, i ja ens ensenyen a acceptar-les de manera més natural, potser també sentim més la necessitat de realitzar-les. Si veig la cuina bruta, em sortirà netejar-la; potser a un home de la meva família no li surt tan fàcilment veure-la bruta i dir: ‘això s’ha de netejar’.

Crideu a què només s’aturin les dones.
Cridem a una aturada general, i fem èmfasi en què els homes, en primer lloc, han de reflexionar sobre quin és el seu paper, que no creiem que els hi haguem de dir nosaltres. Han de reflexionar, i creiem que aquesta reflexió ha de portar a assumir les tasques reproductives i de cures imprescindibles. És a dir, uns serveis mínims que s’hauran de seguir fent; perquè si ens aturem les dones, les cures no s’aturen. Hi ha gent que necessita atenció igualment encara que hi hagi una vaga.

Per això creiem que el paper dels homes, en primer lloc, és assumir aquestes tasques de serveis mínims que necessiten ser realitzades. I, en segon lloc, secundar la vaga si és possible.

Què diries a les dones que no hi creuen en aquesta vaga?
Per a poder avançar necessitem reivindicar i lluitar. Si no hi som totes, perd sentit; si no és una vaga que secundem totes de manera col·lectiva, això perd força.

Quin paper han de tenir els homes tant en la vaga com en el feminisme?
Per mi hi han de ser, és molt important que hi siguin. Però reflexionant primer en quins són els seus privilegis i com desfer la seva masculinitat i els seus privilegis. És a dir, quins privilegis tinc jo pel fet de ser home i què puc fer per començar a canviar aquesta situació. I, potser, el paper dels homes en el feminisme és aprendre a cedir espais de poder o de visibilitat que sempre han estat assumits per ells, o assumir altres tasques que normalment no han assumit, tasques més de cures o invisibilitzades.

Entitats com vosaltres o partits polítics com la Crida convoqueu una vaga de 24 hores i els sindicats majoritaris CC.OO. i UGT fan una aturada de dues hores. Per què no aneu alhora?
Nosaltres optem per la vaga de 24 hores perquè és una reivindicació que no neix d’aquest any així perquè sí, sinó que ja és una proposta que s’està fent des dels moviments feministes des de l’octubre del 2014. Fins ara no hem tingut la cobertura legal donada pels sindicats, perquè fins ara no havien convocat a la vaga. Creiem que el més important és una vaga de 24 hores justament per visibilitzar; perquè amb dues hores no n’hi ha prou per visibilitzar en les tasques de cura, reproductives o a l’àmbit laboral tota la importància que tenim les dones.

Júlia Perarnau. Autor: David B.
Júlia Perarnau. Autor: David B.

Amb dues hores serveix per poder anar a la manifestació, poder fer una mica de reivindicació i una mica rentar-se la cara per poder dir ‘sí, nosaltres fem l’aturada i ens semblen molt bé les reivindicacions de les dones, però convoquem una aturada’. Ens sembla una mica contradictori, de dir que així em rento la cara i que estic complint amb el que toca, però alhora no convoco 24 hores en total.

Confieu en el paper dels partits i els sindicats per revertir aquesta situació?
Hi confiem en el sentit que els necessitem per tenir cobertura legal, més força, més suport, i com més àmplia sigui la vaga millor. Però creiem que les vagues i les mobilitzacions han d’estar liderades per les dones, per les dones dels moviments feministes que fa temps que ens organitzem, que fa anys que estem reivindicant una vaga de totes; que fa temps que estem dient que no només se’ns explota en el mercat laboral, sinó que també se’ns explota en l’àmbit reproductiu de cures, que patim més d’un tipus d’explotació.

Què cal per acabar amb la violència masclista, aconseguir la igualtat de gènere o corregir les diferències salarials?
Cal seguir lluitant, que aquesta vaga no es quedi en una vaga d’un dia, que aquestes reivindicacions que estem fent el dia 8 de març no s’aturin aquí, sinó que serveixin per reflexionar com organitzem la nostra vida, segons quins criteris, si seguim la lògica del patriarcat capitalista o ens centren en una altra lògica, que posi la vida de les persones al centre, que pensem què necessita la gent per estar bé i per ser feliç, i no en pensar què necessitem fer per acumular riquesa o capital.

Crec que, sobretot, cal que això no quedi en un dia, que segueixi d’aquí en endavant, que seguim fent actes, reivindicant i lluitant i canviant també el nostre dia a dia. No només les coses més visibles, a l’espai públic o les lleis. Intentem revertir les relacions de gènere que hi ha a l’àmbit domèstic, que fem front als micromasclismes, que ens revisem a nosaltres mateixes i sapiguem com actuen en nosaltres totes les idees patriarcals que hem anat assumint a poc a poc des que vam néixer.

Com valores la feina feta des d’entitats com la vostra o l’Ajuntament?
Està funcionant, el que passa és que són canvis molt lents. Potser el més visible són les lleis, l’àmbit més públic, temes com l’avortament, per exemple. Però els canvis més individuals, en l’àmbit domèstic, són molt invisibles, i fa que tinguem la sensació que no s’avança o que es fa molt lentament. Jo crec que el que s’està fent va en la bona direcció, el que passa és que sempre és important i necessari que això creixi, s’ampliï, que les propostes, les activitats, vagin a més, i no es quedin reduïdes a pensar que estem fent bé les coses i que no cal fer més del que s’està fent. Arribem fins on podem arribar.

Les proclames per la igualtat que hem escoltat darrerament es transformen en accions o en consciència? Per exemple, el món del cinema, que ho ha reivindicat en les darreres entregues de premis.
Per mi té repercussió en el sentit que crea debat públic. En el moment que fa que en parlem, que fa que surtin debats i discussions com el fet que després se les va acusar de ser massa puritanes, això va crear un debat públic, per xarxes, al carrer, va fer que es parlés d’aquest tema. Potser s’ha d’anar més enllà i és important que això no es quedi aquí en un simple debat, però ja és un pas que es parli d’aquests temes, que es visibilitzi tot l’assetjament sexual que es pateix, en el món del cinema que és un àmbit molt visible, però això pot comportar-ne la visibilització en molts altres àmbits.

Una de les denúncies que es fa amb la vaga és contra totes les violències masclistes que patim, que potser l’àmbit més visible és el dels feminicidis que hi ha hagut, que a l’Estat espanyol són 1.000 en els últims 14 anys o 99 només el 2017.

Coses com aquestes són les més visibles, potser són els números que ens fan pensar més que encara hi ha molt masclisme, però això no es queda en la part més visible o més extrema que són els feminicidis, sinó que s’estén en molts altres àmbits. Per això és una vaga que engloba moltes reivindicacions i realitats diferents i s’intenta portar a molts àmbits, no només es queda en una vaga laboral, també és una vaga de consum, estudiantil, de cures i reproductiva.

Foto portada: Júlia Perarnau, durant l’entrevista a la redacció d’iSabadell. Autor: David B.