Lancy Dodem. Autor: David B.

Lancy Dodem (Fundació Vicente Ferrer): “aquí la gent ho té tot però no somriu”

Lancy Dodem va néixer a Anantapur, a l’Índia, en un camp de treball de la Fundació Vicente Ferrer. Quan el seu pare va morir, Vicente Ferrer i la seva dona van decidir apadrinar-lo, i es considera que és el primer nen apadrinat de la Fundació. Actualment fa de portaveu de la Fundació, i exerceix una feina de sensibilització a través de xerrades, conferències i actes.

Hem parlat amb ell després de la conferència que ha fet aquest dijous dins del cicle Aigua i Món, organitzat per Aigües Sabadell.

Tu vas néixer en un camp de treball de la Fundació Vicente Ferrer i vas ser el primer nen que van apadrinar ell i la seva dona. Explica’ns una mica la teva història.
El meu pare va ser un dels primers que va començar a treballar amb Vicente Ferrer, era el seu xofer personal, i la meva mare segueix sent cuiner a casa seva. Jo vaig néixer i créixer a la casa de Vicente Ferrer i gràcies a ell i la seva dona he pogut anar a l’escola, no només jo sinó que les meves dues germanes també han rebut ajuda de la Fundació. Vaig néixer i créixer en els projectes, és com la meva casa. Jo no era gaire bo en els estudis, sempre pensava que per viure no feien falta estudis sinó que podies treballar i guanyar-te la vida igual, però al final Vicente Ferrer em va dir: ‘he gastat molts diners en tu però no vols estudiar, per què no aprens castellà?’. En sis mesos vaig aprendre castellà i quan vaig acabar em van enviar a Espanya perquè fes conferències i per explicar tota la feina que fa la Fundació a Anantapur. Avui en dia, milers de persones parlen de Vicente Ferrer, de la seva filosofia i els seus projectes, per a que segueixi viu el seu nom i el seu somni.

Com creus que seria la teva vida si no t’haguessin apadrinat?
Si no hi hagués Vicente Ferrer ni la Fundació a Anantapur, jo i aquests 30.000 nens que ajudem estarien fent la feina que els toca, que és la feina dels intocables. Això és rentar lavabos, treure la brossa o portar els cossos dels morts al cementiri. Es dedicarien a les ‘feines brutes’, seguirien sent analfabets i esclaus.

Parles dels intocables, que en indi s’anomenen dalit. Qui són aquestes persones?
Els intocables no tenen dret a res, viuen fora del poble, no tenen dret d’entrar als temples o als col·legis, no poden estudiar i no poden ni tocar l’ombra de les persones de castes altes. El govern va prohibir la discriminació de les castes al 1950 i des d’aquell moment un intocable pot estudiar, pel que avui en dia poden anar a l’escola i ser metges o presidents de l’Índia, però a l’hora de casar-se sí que existeixen les castes. A l’Índia, la majoria dels matrimonis són arreglats pels pares, només un 20 per cent es casen per amor, i quan algú es casa els pares sempre volen saber tres coses: que siguin de la mateixa religió, el mateix nivell econòmic i la mateixa casta. A les grans ciutats tothom té els mateixos drets però a l’hora de casar-se existeixen les castes. A l’Índia rural, encara existeixen els intocables sense drets. Ni que vagin a l’escola, els nens o els professors el fan seure al darrere, o els terratinents no els hi deixen anar perquè els pares deuen diners, i al final els fan anar a treballar. El pare és intocable, vol ajudar al seu fill a que vagi a l’escola, però per les castes altes està obligat a enviar el seu fill a treballar.

Ara que fa uns anys que va morir Vicente Ferrer, tu com el recordes?
Quan mor una persona? El dia que deixes de parlar d’aquesta persona, llavors està morta. Avui en dia, milers de persones i jo mateix seguim parlant d’ell, i això significa que segueix viu.

A l’Índia hi ha molta gent que encara el coneix?
Vicente Ferrer és un home que vol fer la seva feina discretament, silenciosament, per això es diu que és una revolució silenciosa, és un home que vol ajudar però les seves accions, la seva feina va fer la propaganda. Molta gent el coneix a ell i la feina de la Fundació. A l’Índia el consideren com un Déu, perquè als intocables ningú els ajuda però Vicente Ferrer i la seva dona, que són uns estrangers que no tenen res a veure amb l’Índia, comencen a ajudar als intocables que no tenien cap dret i, avui en dia, aquests intocables ocupen llocs com a metges, professors, presidents o policia. Ha canviat molt la vida.

Ell et va ensenyar la filosofia de fer el bé. Tu com ho has materialitzat això en les teves accions?
Des de petit he après moltes coses de Vicente Ferrer, em va ensenyar aquelles coses que no es poden ensenyar. En realitat ell no t’ensenya res, t’ho transmet a partir de les seves accions. Jo em quedo tres coses d’ell. La primera és creure en la providència, creure en tu, lluitar pel que tu creus i no rendir-se; l’acció bona, en qualsevol cosa l’important és l’acció bona i la humanitat en necessita si vol canvis, per això ell va arribar a ajudar a més de tres milions de persones. La tercera cosa és el perdó. La gent busquem la felicitat, l’amor, la tranquil·litat, però on hi ha perdó hi ha amor, i allí hi ha la llibertat. Això és el que vaig aprendre de Vicente Ferrer.

Ara vius aquí i et dediques a fer xerrades per explicar la tasca que fa la Fundació però també les diferències que hi ha entre Orient i Occident. Quines són les més destacades?
El meu primer viatge va ser al 2001 i quan vaig arribar aquí vaig veure els carrers amples, els edificis, no tanta gent com a Índia, però també la llibertat de les dones, que poden vestir-se com volen, poden triar el seu menjar en un restaurant. Índia porta 70 anys d’independència però encara no tenim la llibertat, perquè la llibertat de les dones a l’Índia encara no s’ha aconseguit. La veritable independència de l’Índia només la tindrem quan una dona pugui tornar a casa seva sola sense que passi res, perquè hi ha moltes violacions. Aquesta llibertat de les dones l’he vist aquí.

També he vist que la gent té menjar, casa, sostre, ho tenen tot però no somriuen, i això em va xocar. En aquest moment sempre recordo una frase de Vicente Ferrer que deia: “a Occident la gent viu bé però mor molt malament, a Orient la gent mor de gana però viu bé espiritualment”. Aquí la gent ho té tot però no somriu; a l’Índia no tenen de res i sí ho fan. Aquesta és la diferència que he vist. A banda, la vida aquí és ordenada, quadrada, tot està organitzat; les persones s’aixequen, esmorzen, treballen, tornen a casa, miren la televisió, sopen i van a dormir, és com treballar com a màquines. Occident cada vegada cau més en el món material i les persones sembla que estan aquí per guanyar diners i aconseguir coses materials. La vida és alguna cosa més, no només aconseguir diners, i s’ha de descobrir per què estem aquí. L’home ha de caminar amb dues coses, l’educació i la part espiritual, l’honestedat, i molta gent aquí s’ha perdut la segona perquè s’ha centrat massa en la primera.

Lancy Dodem. Autor: David B.
Dodem, a l’Aula de l’Aigua de CASSA. Autor: David B.

Has posat moltes vegades èmfasi en què l’educació és fonamental per les persones. Com és l’educació a l’Índia?
Una cosa és saber escriure i llegir, però l’educació té molt de respecte cap a les altres persones i aquí no n’hi ha. La gent, els nens, tenen moltes estudis, però respecte cap als pares, els més grans, el professor… no hi ha gaire respecte. Saben escriure i llegir, tenen diplomes, però l’educació cap a les persones grans s’ha perdut molt. A l’Índia hi ha molta gent que és analfabeta però hi ha molt respecte cap a les altres persones. L’educació depèn del teu caràcter.

Què es pot fer per revertir la situació de què hi hagi tantes persones analfabetes? Què fa la Fundació?
Índia té molts analfabets pel sistema de castes i perquè hi ha gent molt pobre. Vam tenir la independència al 1947 i els britànics van deixar el país en gairebé res, el vam haver de construir i ens enfrontàvem a les castes i a l’analfabetisme. Molta gent va donar més importància a la feina i pensaven que l’educació era només pels rics, no per la gent pobre i els intocables, perquè ells volien treballar per guanyar diners i així poder menjar i viure. Gràcies a la Fundació, a la nostra zona hem aconseguit poc a poc el valor de l’educació. Vam començar al 1969 i vam estar vint anys treballant perquè les famílies valoressin l’educació. En aquests primers anys, les famílies enviaven els nens a l’escola fins a 5è o 6è però després els feien quedar a casa per ajudar als pares. Aquests nens van deixar l’escola i es van casar, però han sabut el valor de l’educació. Els fills d’aquests nens sí que van a l’escola al 100%, per tant, la Fundació ha aconseguit que en aquests 3.500 pobles on està treballant els nens vagin a l’escola fins al final.

Quins són alguns dels altres projectes en què treballeu ara mateix?
Vicente Ferrer diu que la pobresa està repartida en diferents àmbits i per això treballem en sis projectes: educació, ecologia, discapacitats, dones, construcció i sanitat. Aquests projectes són els que fem als districtes.

Per fer tots aquests projectes es necessita ajuda econòmica.
La major part de l’ajuda ve de Catalunya i Espanya a través d’apadrinaments, també hi ha ajuntaments que col·laboren amb la Fundació i donacions d’empreses o altres. La majoria ve d’Espanya però ara hem obert una delegació als Estats Units. Dins de l’Índia també estem buscant fons. Índia és un país que creix econòmicament i estem aconseguint diners de manera molt exitosa. El que fem és un projecte de guardioles. En els gairebé 50 anys de la Fundació hem ajudat a milers de persones, i ara aquestes famílies tenen una guardiola a casa seva on van posant diners. El 9 d’abril, que és l’aniversari de Vicente Ferrer, es reuneixen les més de 100.000 guardioles i aquests diners es destinen a la Fundació, que els inverteix al projecte de nens orfes.

Els diners mouen el món, no?
Els diners mouen el món però més que els diners, les persones. Hi ha diners, però necessitem líders. Quan tu creus en un líder tu dones els diners, per això el món necessita més aviat líders que diners.

Fa més de 15 anys que estàs vivint i treballant aquí. No t’agradaria tornar a l’Índia a viure?
No m’ho he plantejat mai, perquè quan un comença a pensar, ja t’estàs complicant la vida. No sóc un home de pensar en el futur ni en si tornaré a l’Índia, ara estic aquí i ja està. Avui estic aquí, demà ja veurem. La base del futur no està en el futur, està al present. Jo ara sóc feliç aquí i allí, i si ara estic aquí doncs bé, si demà he de ser allà doncs toca. A més, tinc sort perquè sóc un immigrant de luxe, no sóc com els que vénen en pastera i que quan arriben no tenen ni papers ni feina, he tingut sort perquè vaig venir en avió i amb papers. Tot això gràcies a Déu, a la Fundació i la feina.

Fotos: David B.