El candidat a la Generalitat per la coalició Catalunya sí que es pot (ICV, EUiA, Podem i Equo), Lluís Rabell, és traductor i va néixer l’any 1954 al barri del Raval de Barcelona. Lligat al moviment veïnal, i militant de llarga tradició en formacions d’esquerres alternatives, des del trotsquisme fins EUiA, ha estat l’home de consens per intentar l’accés al Palau de la Generalitat, seguint la via d’Ada Colau i Barcelona en comú el passat 24 de maig.
Entrevistem Lluís Rabell a la plaça del doctor Robert, després de la presentació de Catalunya sí que es pot a Sabadell. Ve de Granollers, s’atura a Sabadell i marxa cap a Palau-Solità i Plegamans. A menys d’un mes del 27S, i encara a l’agost, el ritme polític s’accelera per dies. Rabell viu la seva primera campanya electoral en primera línia.
Fins fa unes setmanes, vostè era president de la FAVB, un activista veïnal; un polític de carrer. Per què s’ha decidit a donar el pas cap a la política institucional?
Un cert nombre important d’activistes estem fent el pas cap a la política institucional. És un moment excepcional. Hi ha una crisi molt profunda que travessa tot el país a nivell institucional, social i de credibilitat de la política. Hi ha un desig gran de regeneració democràtica i la necessitat d’una recomposició de l’espai polític de les esquerres. És normal que en un moment de confluències on actors de nou encuny i de vella tradició es troben per configurar noves propostes activistes de la societat civil siguin cridats a participar.
Les eleccions municipals del 24 de maig han fet que els dos principals ajuntaments de l’Estat estiguin presidits per persones de fora de la militància tradicional. A vostè se’l considera proper a Ada Colau tot i que generacionalment ho estaria més de Manuela Carmena. S’identifica amb elles?
Cadascú té la seva trajectòria. Amb Ada Colau ens coneixem més perquè hem compartit activisme i vam ser companys a la junta de la FAVB fins que es va llançar a la comtessa electoral. Hi ha un fenomen palès al moviment veïnal i també sindical: gent que atesa les crisis i les dificultats de les esquerres s’han trobat al capdavant d’entitats socials, veïnals i sindicals. Hi ha més militants d’esquerres fora dels partits que dins. Ara és natural que la reconfiguració de l’espai de les esquerres ens atragui.
A nivell professional, vostè és traductor. Per motius laborals, ha viscut en moments interessants tant a Portugal com a França i altres països. Què han aportat aquestes experiències a la seva vocació política?
Vaig viure un any a Portugal a l’època de la revolució dels clavells, a l’any 1975. Va ser un moment d’esperança. Moltes de les coses que es van produir a l’estat espanyol tenien a veure amb l’impacte i la il·lusió de la revolució portuguesa, de que a l’estat espanyol tindríem una ruptura democràtica més completa i que aniríem més lluny del que va ser l’arquitectura política dissenyada a partir del 78. Va ser una experiència extraordinària: vam veure com la irrupció de tota una societat va fer possible coses que semblaven impossibles poc temps abans. En moments excepcionals de la història, hi ha sectors socials que la major part del temps havien estat sotmesos a una grisa quotidianitat que guanyen protagonisme i provoquen canvis impensables.
També vaig viure el final de la vaga dels miners a Anglaterra, al 85. Va ser l’última gran vaga clàssica del moviment obrer europeu. La va guanyar la Tatcher i va ser l’entrada amb força de les polítiques neoliberals a Europa. Em va servir per aprendre que els grans canvis històrics es juguen en moments definits, en finestres d’oportunitats puntuals.
Ara n’hi ha una?
Així ho creiem. Hi ha un canvi d’època.
Hi ha una crisi manifesta del règim teixit el 1978. El 15M ens ho va indicar. Alguna cosa molt profunda s’havia trencat sota l’impacte de la crisi, que havia mostrat i despullat les limitacions del règim del 78. Hi ha una voluntat de canvi que ha trigat un temps en trobar expressions polítiques. Molta gent pensava que després de la majoria absoluta del PP, el 15M era un foc d’encenalls. Però sovint a la història els grans moviments, quan són profunds, no troben de forma immediata una expressió política. Per això hem tingut grans moviments: vagues generals, marees, moviments amplis de defensa dels serveis públics que han començat a trobar expressions polítiques a les municipals i autonòmiques del maig. Esperem que segueixi el 27 de setembre i que la voluntat de canvi arribi fins a les eleccions generals, tancant un cicle amb un canvi de panorama estatal, amb la caiguda del PP i un punt i final al bipartidisme.
Bona part de la societat catalana interpreta les eleccions del 27 de setembre com un plebiscit sobre la independència. Catalunya sí es pot considera que les eleccions del 27S són plebiscitàries?
No. Difícilment poden ser llegides com un plebiscit. De fet, aquest afany té dues vessants: per un costat, una certa il·lusió per part de sectors que volen trobar un camí ràpid a les seves aspiracions nacionals. Però per altra banda hi ha un càlcul polític: que és el de Convergència, que cavalca l’anhel de part de la societat per mantenir el govern de la Generalitat. Sigui com sigui, les eleccions no seran llegides com un plebiscit: bona part de l’arc polític parlamentari no les entén així. Les eleccions no són el resultat d’un pacte prou ampli entre els partits perquè siguin llegides com un plebiscit. Les eleccions tampoc seran llegides com un plebiscit a nivell internacional. I tampoc ningú s’aclareix de quina seria la mesura del plebiscit: quina participació caldria assolir, quina majoria caldria assolir, si en escons o en vots… Tot plegat planteja dèficits democràtics perquè en el sistema electoral hi ha una desproporció entre la representativitat de territoris i àrea metropolitana. Només per aquesta banda hi ha un greuge comparatiu.
No es pot esquivar el tema de la consulta, que es va plantejar i no es va poder celebrar. Però resoldre la negativa i l’actitud antidemocràtica del govern espanyol d’impedir la consulta no es pot fer amb una fugida cap endavant.
Si no són un plebiscit són unes eleccions autonòmiques més. Normals. Com les que hem tingut des de 1980.
Tampoc. Atesa la situació i la crispació a la que hem arribat no són normals però no són un plebiscit. Nosaltres donem caràcter constituent a les eleccions. Pensem que poden ser el punt de partida d’un procés per empoderar la ciutadania, per reteixir la cohesió social. En el nostre programa donem una gran importància a l’aspecte social, la lluita contra la pobresa i les desigualtats, a la lluita contra la corrupció… En un país fracturat i atomitzat, amb una part de la societat aclaparada per la supervivència del dia a dia, és complicat sostenir un procés tan complex com és conquerir noves quotes d’autogovern o la independència. Posem per endavant forjar la cohesió social per sostenir un procés d’empoderar la ciutadania. La primera expressió podria ser fer una consulta democràtica i reconeguda.
Però això implica supeditar-se als canvis a Madrid, i tant el PP com el PSOE s’han negat en repetides ocasions a cedir la competència per fer una consulta al Parlament.
Situem molt la nostra perspectiva en un procés que permeti un canvi de majories a l’Estat espanyol. Si es llegeixen els documents del Consell Assessor per la Transició Nacional, és innombrable el número de textos que acaben de la següent manera: ‘això depèn de la negociació amb el govern espanyol’. És a dir: no és indiferent la configuració a l’Estat per assolir més autogovern i més quotes de llibertat. No parlem ja si la perspectiva és voler organitzar un estat separat. Malgrat el rebuig a la demanda d’un referèndum, cal seguir travant aliances a la resta de l’Estat per assolir aquest objectiu. Els que tenim una certa edat hem vist que coses insolubles des del punt de vista de la pura formalitat jurídica són possibles quan les correlacions de forces socials així ho exigeixen: es va legalitzar un partit [es refereix al Partit Comunista d’Espanya, el PCE] perseguit durant 40 anys a partir d’una interpretació laxista d’una llei d’associacions franquista. Hi ha marge si hi ha voluntat política.
El marge sempre està supeditat a una negociació amb el govern central.
Sortosament anem acompanyats de forces com Podemos, Izquierda Unida, Equo o Compromís i altres forces que defensen el dret democràtic dels catalanes a decidir el seus futur. Ens diuen que no volen que marxem però reconeixen que ha de ser una decisió democràtica de Catalunya. És un avenç i un actiu que posarem en valor a la campanya. Pot ser escoltat per molta gent a la resta de l’Estat que comparteix les nostres aspiracions de progrés social i que pot arribar a entendre que el camí que hem de fer plegats necessita reconèixer la pluracionalitat de l’Estat i el fet de que Catalunya sigui entesa com un subjecte polític.No és utòpic pensar que Podemos, Izquierda Unida, Equo o la resta de forces a favor del dret a decidir tinguin dos terceres parts del Congrés i del Senat? Al final, per fer canvis estructurals al model d’Estat caldria una reforma constitucional que implica eleccions a corts constituents, majoria de dos terços al Congrés, dos terços al Senat i un referèndum a tota Espanya.
Sobre el pla jurídic un cop més el camí sembla complicat. Tanmateix es van produir canvis profunds a partir d’una arquitectura política molt més tancada com era la del franquisme. Si la correlació de forces necessita arribar a un nou disseny i un procés constituent, es pot. El problema no és jurídic sinó de correlació de forces. El problema jurídic s’utilitza com un espantall per dir que no hi ha alternativa però sí n’hi ha.Un referèndum a Catalunya a l’escocesa, pactat a partir d’una cessió de competències del Congrés dels Diputats, on participessin milions de persones i que tingués un resultat clar, tindria un impacte polític indefugible pel curs dels esdeveniments arreu de l’Estat. Una cosa és el que alguns partits diuen emparant-se en la lletra de l’ordenament jurídic però una altra és el que es pot fer quan es genera pressió social.
És públic i notori, així ho ha dit, que va votar Sí-Sí al 9N. Anirà aquest 11 de setembre a la Meridiana?
M’ho estic rumiant. Sempre he anat als onze de setembre i moltes vegades a la manifestació de la tarda, la minoritària, quan no hi havia centenars de milers de persones sinó uns centenars de joves independentistes.
Vostè és defineix com a independentista?
No. Em considero de tradició federalista però sóc partidari del dret d’autodeterminació. I aquells anys l’expressió més radical de la reivindicació nacional s’expressava en les manifestacions de la tarda, més combatives. Em trobava identificat. I també he estat en els darrers onze de setembre, amb un marcat caràcter independentista.
El problema ara no és que el 11S estigui marcat per aquest caràcter sinó que apareix com el primer acte d’una campanya electoral. És resultat del president de la Generalitat, que ha convocat unes eleccions arrancant el 11S, quan les entitats que convoquen l’acte de la Meridiana estan compromeses amb una candidatura concreta. El problema no és que hi hagi un pes important de la reivindicació independentista sinó que es presenta com una procés d’arrancada electoral, per marcar un caràcter plebiscitari de les eleccions.
Per tant, no anirà a la Meridiana.
He d’acabar de parlar amb l’Assemblea Nacional Catalana i amb Jordi Sànchez. Ens envien inputs per trobar un encaix perquè la gent que tenim aquesta incomoditat hi puguem ser-hi. Però ens preocupa molt la dinàmica generada.
Part de l’esquerra ha vist el fitxatge de Raül Romeva per Junts pel sí, per liderar la candidatura, com una traïció. Vostè ha reconegut haver enganxat cartells, fet campanya i votat a Romeva amb anterioritat. Com ho veu?
Els recorreguts individuals tenen la importància que tenen. Crec que s’equivoca amb l’opció que ha fet, portat pel seu sentiment ‘indepe’, que sempre l’ha tingut. S’ha col·locat en un lloc on està donant credibilitat a una opció política que no és la seva i que al cap i a la fi és la reelecció d’Artur Mas, que és qui mana i ha dirigit l’arquitectura d’aquesta candidatura. Jo personalment per tarannà i experiència no jutjo les persones ni oblido el que han estat. Romeva ha tingut gestos personals cap a mi que demostren la seva qualitat humana. Li tinc molt respecte.
Raül Romeva és el número 1 però el candidat a president és Artur Mas. En el cas de Catalunya sí que es pot el número 1 és vostè i el candidat a president és vostè. És així?
Sí.
Quines són les primeres mesures que prendria com a President?
Avui [per divendres] hem presentat 100 mesures. En tot cas, entre les primeres hi hauria mesures de rescat social: lluita contra la pobresa, lluita contra els desnonaments. I mesures que poden ser aplicades de forma immediata i sense necessitar els primers pressupostos. Per exemple, aturar processos de privatització com el Consorci Sanitari de Lleida. Deixarem al calaix aquest projecte.Parlant de sanitat, aquesta setmana s’han posat de nou d’actualitat les derivacions del Taulí a la sanitat privada. En aquest cas, quines mesures prendrien?
És un problema que també hi ha a l’Hospital Clínic i altres. Les derivacions no són barates. Per un costat, tenim una retallada cap a l’hospital públic però les necessitats són cobertes per derivacions. No hi ha cap estalvi de la despesa sinó una reconducció dels fluxos de diners públics cap a les butxaques privades. Plantegem acabar amb les derivacions.
Per la via dels ingressos, quina serà la seva política impositiva?
La proposta de programa preveu crear algunes noves figures impositives i altres amb la negociació del sistema de finançament mentre estiguem en el marc de l’estat espanyol. Totes les propostes apunten a una reforma profunda de la fiscalitat. Es poden implementar figures impositives a les grans fortunes i recuperar l’impost de successions. De cara als ingressos, es poden redistribuir algunes despeses publicitàries cap a finalitats socials.
Això és més simbòlic que una altra cosa.
És una declaració d’intencions. Però la despesa publicitària de la Generalitat darrerament és fastuosa i no és tan testimonial. La suma de despeses publicitàries poden acabar permetent finançar beques menjador o altres. I aquestes mesures tenen una importància efectiva i real.
El problema de fons és buscar ingressos de forma sostinguda. Tindrem més com a conseqüència de l’increment del Producte Interior Brut. Cal redistribuir-los i saber-los utilitzar en polítiques socials. Un problema de fons és el sistema de finançament, que no defugirem. Treballarem i buscarem equilibris per sostenir l’estat de benestar.
Plantegem també l’auditoria sobre el deute de la Generalitat. Cal saber com està l’administració. Cal conscienciar la ciutadania per saber com està el deute i saber qui deu a qui. Haurem de reestructurar el deute: més de la meitat del deute de la Generalitat està en mans del govern espanyol. És complicat perquè pot generar enfrontaments territorials però hem de posar en coneixement de la ciutadania l’estat de l’administració.
Ha parlat de publicitat. Un punt del programa també parla dels mitjans de comunicació públics. En les darrers setmanes, tant el Sindicat de Periodistes com el Col·legi de Periodistes han demanat tant a TV3 com a Catalunya Ràdio imparcialitat i neutralitat de cara al 27S. Des del seu punt de vista, els mitjans de la Generalitat són prou imparcials?
Ens temem que no. Actualment, el tractament informatiu de TV3 i de Catalunya Ràdio és agitprop del govern de la Generalitat. Estan construint un imaginari col·lectiu, a través de la informació que es dóna, la que es selecciona i el biaix que pren el tractament informatiu, que genera una imatge de país distorsionada i que està instal·lant aquesta idea d’eleccions plebiscitàries, de que qui no està en una banda és anticatalà o està fora del marc conceptual de la Catalunya oficial. Per tant, estem davant d’una operació política més que no pas davant d’una descompensació de la informació. Es comença a posar en qüestió la funció dels mitjans públics.
Avui [per divendres] hi ha hagut una operació de la Guàrdia Civil a la seu de CDC, la seva fundació i quatre ajuntaments. Creu que és una operació política per debilitar el sobiranisme?
Pot succeir. Una intervenció policial o judicial pot tenir una motivació política. Volem ser prudents. Hem vist moltes operacions policials, algunes han desembocat en operacions rellevants que han destapat afers claríssims, i també hem vist focs d’encenalls o informacions filtrades des del ministeri de l’Interior descarades. Serem prudents. Però cal dir que no és descabellat pensar que hi ha prou cadàvers a l’armari per pensar que algú interessat pugui obrir les portes de l’armari en algun moment. El problema són els morts a l’armari. El govern del PP és un govern infestat de corrupció a uns nivells insostenibles però dissortadament a casa nostra la força que ha vertebrat el país, Convergència, no és aliena a la corrupció. Les seves seus estan embargades pel cas Palau. I la investigació d’avui apunta cap a comissions il·legals que venen de lluny. Prudència i presumpció d’innocència. Però ja estem escaldats.Quines mesures de lluita contra la corrupció prendrà la seva coalició?
Transparència, rendició de comptes dels càrrecs públics, agendes públiques dels càrrecs electes, control ciutadà… I canvis: ens sobta que els serveis jurídics de la Generalitat no hagin intervingut en casos de corrupció com el cas Palau i que en canvi persegueixin als activistes de les vagues generals.
Segurament a les seves antípodes, des de fa setmanes Josep Antoni Duran i Lleida alerta contra un front d’esquerres format per Catalunya sí que es pot, Esquerra Republicana i la CUP. Seria la seva opció de govern preferida?
No ens disgustaria donar-li un disgust. La nostra ambició és configurar una majoria d’esquerres al Parlament i governar. La fórmula depèn dels avatars de la política. Volem fer realitat el malson del senyor Duran i Lleida.
L’última enquesta, publicada aquesta setmana per La Razón, els deixa en tercera posició, darrere de Junts pel Sí i Ciutadans, amb 16 diputats. Seria un fracàs?
La de La Razón ens sembla una enquesta molt poc fiable. Ara mateix fer pronòstic és molt agosarat. Hi ha moltes formacions polítiques noves, moltes zones limítrofes entre candidatures. Hi ha més incògnites que mai.
