Manuel Barbero. Autor: David B.

Manuel Barbero, el pare que va destapar el ‘Cas Maristes’: “Maristes ha pagat a les víctimes perquè callessin”

Fa dos anys, Manuel Barbero va denunciar que el seu fill havia patit agressions sexuals al col·legi Maristes Sants-Les Corts per part del professor d’educació física. Poc després es va destapar el que avui en dia és el cas més gran de pederàstia a Espanya, el Cas Maristes.

Dijous a la tarda presenta ‘Un silenci a crits’ a la Llar del Llibre, el relat que explica tot el que li va passar a ell i al seu fill. Ho farà acompanyat del jove sabadellenc Fèlix Colomer, director del documental ‘Shootball’, que tracta aquest tema.

Com us va dir el vostre fill tot el que li havia passat als Maristes?
La situació es va començar a enrarir a casa, el meu fill volia tornar a deixar de treballar, es tancava a casa, i la meva dona no sabia què li passava. El que va fer ella va ser forçar una situació, el que fan les mares d’amenaçar amb “o em dius què et passa o et faig fora de casa”. Al dia següent ell es va enfonsar a la feina, li va explicar a la seva cap el que li passava, va decidir que no s’ho podia guardar més a dins i a través del Whatsapp ens ho va dir. A partir d’aquí vaig anar a demanar responsabilitats als Maristes i es van fer una mica els bojos. Quan van veure que m’enfadava em van dir que Benítez havia abusat d’un altre menor i ja no era al col·legi. Llavors vaig trucar als Mossos per preguntar quant temps hi havia per denunciar, que el meu fill no estava en condicions de fer-ho, i em van dir que el delicte prescrivia als 26 anys. Això va ser al 2013 i hem esperat fins al 2016 que és quan ha estat una mica millor per posar la denúncia.

Quan el teu fill t’explica això, com a pare, en què penses?
Em van venir al cap els abusos que jo vaig patir quan era menor. Quan ell m’ho va dir a l’habitació, el vaig agafar i va ser la primera persona a la que li vaig explicar que també havien abusat de mi. Li vaig dir “tranquil, tens al papa, a la mama i sortirem endavant, tu tranquil”. Vam estar una estona abraçats a l’habitació i em va caure tot a sobre.

El vostre cas va ser a Maristes Sants-Les Corts però després s’han denunciat abusos a altres centres de Maristes.
Primer vaig posar la denúncia i el meu fill em va dir que no la volia ratificar, però li vaig dir que jo no podia deixar que una persona anés fent el mal i havia de posar-la. Poso la denúncia i la seva mare li insisteix en què ell també ho ha de fer. Al final ell la ratifica i quan veig el que hi posa no puc més, faig alguns cartells explicant el que passava i empapero tot el barri. Només van estar col·locats sis hores però van fer la seva feina, que era destapar el cas més gran de pederàstia de tota Espanya.

A banda del cas de Benítez, Maristes sabia dels altres casos d’abusos a les seves escoles?
Benítez va reconèixer que ell sabia que el subdirector de l’escola també havia abusat de nens. Si ell ho va dir, se suposa que Maristes també ho sabia. A banda, Maristes sabia d’altres casos en altres col·legis perquè han pagat a les víctimes perquè callessin. Ho sabien.

La resposta que ells et van donar la primera vegada que vas anar a demanar-los explicacions la consideres insuficient?
Quan vaig anar allí, em van dir que “si com a pare ets capaç d’arrossegar el teu fill pel fang en posar una denúncia, ves i posa-la”. Es veu que això els hi ha funcionat molt temps, però jo no em podia quedar parat. Primer vaig pensar en el meu fill, en què estigués bé, i després en la denúncia.

Manuel Barbero. Autor: David B.
Manuel Barbero durant l’entrevista. Autor: David B.

Aquests delictes tarden 26 anys a prescriure però de les més de 40 denúncies que hi ha hagut només n’han prosperat quatre. Hi hauria d’haver algun canvi en la legislació?
La legislació ja ha canviat perquè sempre t’aculls a la del moment en què es va cometre el delicte. Antigament eren abusos deshonestos, en alguns casos era multa o tres anys de presó. Ara això ha pujat i un abús sexual poden ser deu anys i una agressió se’n pot anar als 15. Si puja la pena, puja la prescripció. El que hauria de canviar de la legislació és que comenci a córrer el temps a partir de l’edat de maduresa d’una persona, que solen ser els 25 o 30, perquè tinguin més temps per pensar en denunciar-te. El que també ha de canviar sense cap mena de dubte és que hi hagi un acompanyament a les víctimes, una formació i un canvi d’educació de la societat. No hi hauria d’haver casos d’abús, però si n’hi hagués algun que se’n pogués parlar tranquil·lament i que es fes l’acompanyament necessari a les víctimes. Si hi hagués això, potser les víctimes no necessitarien 30 anys per denunciar-ho, ho farien just després d’haver-se produït.

Hi ha massa desprotecció per part de les institucions, però també de la societat, cap a les víctimes d’abusos sexuals?
I tant. La societat, el tema dels abusos sexuals el vol veure de costat, no de cara. Els hi sembla terrible i per això no ho volen veure del tot de cara. Per part de les institucions, desgraciadament no estan per la labor. Tot i els informes que indiquen que les denúncies pugen un 70% cada any, tot i el que diuen Save the Children i altres organitzacions, sembla que no estan per la feina. Hi ha molta feina per fer, una llei de la que falta el 50% per desplegar, i no hi ha mesures suficients.

La resposta dels Maristes va ser insuficient, però com va ser la de la ciutadania?
Els ciutadans es preocupen per les persones que pateixen i hi ha molta gent sensibilitzada amb aquest tema. S’ha de tenir en compte que un de cada cinc nens és abusat, pel que hi ha molta gent que sap del que s’està parlant. Es fan reunions en què s’aixequen quatre o cinc persones i diuen que també han estat abusades i no li havien mai a ningú. Hi ha molta gent sensibilitzada però si la pressió no la fa l’opinió pública, els polítics no es mouen per canviar aquest tipus de coses.

Després de saber què li havia passat al teu fill tu vas parlar amb Joaquín Benítez, el pederasta, per telèfon. Com va anar la trucada?
Jo el que volia era tenir respostes. Vaig anar a Maristes i no me les van voler donar, ni al meu fill ni a tantes altres persones, pel que l’única persona que tenia respostes sobre el que havia passat i la impunitat que tenia dins del col·legi era Benítez. Ja que ell va ser tan franc amb El Periódico de Catalunya, sortint en el titular dient que reconeixia que havia fet mal al meu fill, creia que era l’única persona que em podia donar respostes. Va ser gravant el documental Shootball, de Fèlix Colomer, quan li vaig dir al Fèlix que tenia pensat trucar a Benítez i demanar-li respostes. Ell em va dir de fer-ho i va ser quan vaig tenir aquesta conversa. Van ser 54 minuts on ell va reconèixer el mal que ha fet, no reconeix cap víctima però sap que ha fet mal a molta gent, i ve a dir que Maristes sabia quina era la seva debilitat.

En alguna ocasió ell havia dit que tenia una denúncia des del 1990, Maristes ho sabia però no se’l va fer fora.
Fa un parell de dies, va reconèixer a un mitjà que se li ha donat suport fins a quatre vegades: al 1986, al 1990, a l’any 2005 i al 2011. Quatre ocasions en què Maristes era sabedora de tot el que havia passat.

El primer impuls que vas tenir quan vas saber tot el que havia passat va ser anar a casa seva a matar-lo. Què et va fer canviar d’opinió?
Primer perquè no va aparèixer, no hi havia ningú a qui matar. Quan passa això, el cap es preocupa de què deixaràs, de si aquest és el llegat que vols deixar. Això et fa recapacitar, pensar que tens una família i uns fills i que la gent no coneix la teva història. Si jo ara anés a matar a Benítez molta gent ho aplaudiria, tot i ser un acte irracional de matar a una altra persona, però quan jo vaig anar a matar-lo ningú el coneixia ni a ell ni a mi, llavors no s’entendria el tema perquè no se sabia tot el cas dels Maristes.

Un parell d’anys després d’haver denunciat el cas has decidit publicar el llibre. Pretens ajudar a que altra gent que ha patit abusos ho denunciï?
El llibre és una eina més. Tots els beneficis de l’autor són cedits a l’associació que he creat jo, Mans petites, i part dels beneficis de l’editorial també, i és una eina més per treballar contra l’abús infantil. El que fa és contextualitzar què és l’abús infantil, quin és el seu terror i com estan les institucions implicades en això, que és zero. En el llibre es parla una mica de la hipocresia de com ho ha de fer una persona individual per tirar endavant un cas tan important i com ho ha de gestionar. Ens hem oblidat de totes aquelles persones que van posar la denúncia i no hi ha hagut ningú que els hi hagi prestat cap mena d’ajuda, i això és terrible. Diem de trencar el silenci però quan decideixen fer-ho no hi ha ningú que les acompanyi.

Parles de la poca implicació de les institucions. Tu t’has reunit amb alguns polítics més d’una vegada.
M’he reunit amb molts polítics del Parlament de Catalunya, de la legislatura anterior, del Congrés dels Diputats i del Parlament Europeu. He estat a totes les càmeres per intentar que es posin els mecanismes necessaris per tirar endavant una veritable protecció del menor.

I què diuen?
Que ho fas molt bé i que continuïs, però després només es tradueix en simples mocions que són paper mullat, però no en veritables canvis. Aquí el Cas Maristes va servir per crear una comissió interdepartamental per a què entre les institucions miressin quina era la descoordinació que hi havia, es van treure un termini de dos anys per parlar, però en aquests dos anys han abusat de molts menors. No fem campanyes de sensibilització ni campanyes de prevenció, i això és el que s’hauria d’haver fet i no s’ha fet.

La Fiscalia demana 22 anys per Benítez però l’únic que li podria passar a Maristes és que fos responsable civil subsidiari si Benítez no pogués pagar la multa. Per una institució com Maristes, això suposaria alguna cosa?
En el cas de Benítez hi ha una estratègia que té el nostre advocat i el que intentarem és donar a conèixer que Maristes tenia coneixement de tot això. Si la cosa no surt bé, Maristes serà condemnada civilment subsidiària, però nosaltres volem anar més enllà. Ho volem fer perquè no s’entén com Maristes no s’asseu al banc dels acusats, perquè les proves donen a entendre que ells tenien coneixements de tots aquests fets. S’han pagat a víctimes i familiars per callar-los, és terrorífic i s’han de donar les respostes que demanen les víctimes i la societat.

I els 22 anys per Benítez serien suficients?
A mi ja em sembla correcte. No demanaré 100 anys perquè aquest senyor ja en té 60 i ni que en compleixi quinze ja és suficient. El que s’ha de fer és el que digui la llei, no vull més que això, però que ho facin bé. S’hauria d’haver fet una investigació a fons, que s’haguessin buscat tots els culpables, totes les persones que han encobert i han tapat, i això no s’ha fet. Els 22 anys de la fiscalia estan bé, tot i que segurament l’acusació particular en demanarem més, però sí que s’han quedat curts en el tema de la investigació.

Tu també vas patir abusos quan eres un nen i no ho vas dir fins que ell t’ho va confessar a tu. Entens que li hagi costat tant fer el pas i explicar-ho?
Quan tu no tens un entorn que et pugui donar suport per poder explicar uns abusos, no ho dius. És fonamental que l’entorn, la família i les administracions posin tots els mitjans perquè sigui més fàcil denunciar i les víctimes no necessitaran 40 anys per fer-ho. També per detectar-ho, per quan veus que al teu fill li passa alguna cosa però no saps què. I després posar acompanyament tant psicològic com judicial i institucional perquè hi hagi una denúncia i estigui protegit, que no es victimitzi a la víctima una i una altra vegada, que hi hagi la prova preconstituïda, que és declarar allò una vegada i no fer-ho més. Tot això és fonamental, i si no existeix les víctimes tardaran anys a denunciar-ho. És igual si augmenta el temps de prescripció, seguiran tardant molts anys i s’ha de treballar en què no necessitin tants anys i tinguin un acompanyament per denunciar.

El llibre t’ha servit per explicar el cas del teu fill però també t’ha servit a tu?
M’ha ajudat per exterioritzar tot el que tenia al meu interior, ho he vomitat tot i era necessari. Escriure tot el que tens a dins, tant si es publica com si no, és molt important, perquè ho treus del teu interior. A mi m’ha servit per això i per ensenyar a la societat, a qui compri el llibre, que vegi quin és el terror de la pederàstia i de la hipocresia de les institucions quan surt el cas de pederàstia més gran d’Espanya, que se li dóna l’esquena.

És molt diferent al que va passar amb un cas d’abusos dels Maristes a Xile.
En els pròxims dies hi haurà més notícies d’aquest cas perquè la fiscalia xilena va de veritat amb els Maristes, fins al fons. El que passa és que a Espanya tenen molt poder i sembla que són capaços de paralitzar fins i tot la justícia.

Ara has creat l’associació Mans petites. Què és el que feu?
Des de l’associació, tot i que no tenim totes les eines necessàries perquè estem muntant el local i l’equip, estem fent una tasca necessària com és la visibilització de l’abús sexual infantil i estem aconseguint que la gent ho denunciï. Portem dos anys consecutius en què han augmentat les denúncies en un 60%, i per nosaltres el simple fet de la visibilització ja és important. Quan tinguem el suport de més gent el que volem és treballar la prevenció, una paraula molt important, perquè això vol dir treballar abans que es produeixi l’abús. Per nosaltres és molt important la prevenció i volem formar a pares, professions i alumnes per saber dir que això no ho volem a la societat.

Com es pot treballar aquesta prevenció?
S’ha d’ensenyar als nens com és el seu cos i quins són els límits, ensenyar als pares com tractar als fills i parlar-los del tema sexual-afectiu, això és fonamental, però també s’ha de treballar les pautes de conductes ja sigui amb psicòlegs o fiscalia. S’ha de mirar quins són els errors del sistema i sol·licitar el canvi d’aquests errors. D’aquí un mes faré una compareixença a la Comissió de la infància del Congrés, on exposarem tot el cas dels Maristes i els errors del sistema, i el que sol·licitem.

Se sap quan hi haurà sentència sobre aquest cas?
Primer hi ha d’haver el judici que esperem que sigui a finals d’any, un cop l’Ajuntament de Barcelona i la Generalitat s’hagin posicionat. Ja és terrible esperar tres anys per a què surti un judici. Això per a una víctima és terrible perquè no es tanca aquella etapa, per això és fonamental que la justícia, en aquests casos, treballi molt més àgilment si no és una causa complicada.

Foto portada: Manuel Barbero. Autor: David B.