Doctor en Ciències Ambientals, Martí Boada és una de les personalitats científiques més importants de Catalunya. Actualment treballa com a investigador de l’Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals de la Universitat Autònoma de Barcelona però també és assessor de la UNESCO en aquesta matèria.
El passat dijous l’ambientòleg va cloure el cicle Aigua i Món, organitzat per Aigües Sabadell en el marc del programa d’educació ambiental.
Si parlem del canvi climàtic, quines conseqüències pot tenir que els EE.UU s’hagin desmarcat dels Acords de París?
Això donaria per un seminari de cap de setmana. Pot tenir moltíssimes conseqüències. D’entrada, encara que Trump hagi fet aquest posicionament polític, no es pot fer efectiu perquè el mateix acord que es va fer a Marràqueix estableix que en cas que es produeixi una situació com aquesta es tardaran quatre anys a consumar aquest canvi. Ara, l’efecte pedagògic negatiu d’això és molt gran perquè la gran virtut dels Acords de París i la ratificació que hi va haver l’any passat a Marràqueix va ser l’acte pedagògic de veure com representants de 190 països, per primera vegada, de tot el món, es posaven d’acord unànimement. El fet que el líder mundial es retiri vol dir que l’efecte de desmoronament d’aquesta piràmide serà molt negatiu, té un efecte pedagògic molt nefast.
Acabarem combatent el canvi climàtic?
És sense dubte el problema ambiental més notori de la història de la humanitat i és un tema d’un gran abast perquè tots els models que hem fet demostren que la tendència a l’increment és imparable. Hem fet prediccions però no n’hi ha cap que estableixi o que s’aproximi en saber quan es pararà aquest increment. Aquest és el gran interrogant. Això és com les peces de dominó que comencen a caure. És impredictible perquè això va pujant i no és un tema que controlem nosaltres a nivell terrestre, és a nivell estratosfèric que hi ha aquesta alteració física i química tan gran.
Vostè també va fer un llibre sobre els boscos. A Catalunya cuidem els nostres boscos o els tenim descuidats?
Els boscos són una mica com un tòpic, no els cuidem però ja és la mateixa administració la que està dividida. Hi ha una part de l’administració que és intocabilista, diu que els boscos no es poden tocar, i una altra part que és productivista, que veuen els boscos com un sistema de producció. Hi ha una certa disfunció en l’administració en aquest sentit, però els boscos s’han de gestionar amb criteris de sostenibilitat. Són una cosa viva, a diferència de l’aigua que no pots governar la precipitació però si que ho pots fer amb la gestió, els boscos tenen un metabolisme primari que els humans hi podem fer poc, hi ha una part que no tenim capacitat de gestió, però hi ha d’haver una gestió sostenible dels boscos. Aquesta idea de no tocar ens porta a que cada any, una hectàrea de bosc de Sant Llorenç, augmenta entre 4 i 5 tones anual de biomassa total. Va augmentant i, per tant, hi ha d’haver gestió.
Quina seria la manera ideal de fer aquesta gestió?
Hi ha models en aquests moments que permeten que si jo sé quantificar la producció primària neta d’aquest sistema, sé perfectament les formes d’apropiació. No diem d’explotació perquè el tema explotació és abusiu, si parlem d’una retirada de materials és apropiació. Per tant, si podem quantificar la producció primària, retirar l’excedent amb criteris de certificació es pot fer perfectament.
Es necessita més educació ambiental?
Sí, però el que es necessita és capacitació ambiental, un augment del coneixement sobre la importància del medi. Sobretot no hem d’espantar els nostres nens i nenes, els hem de capacitar però no alarmar. Això és clau perquè amb un nen o una nena espantada no tens un agent crític sinó que tens una alternativa antisistema d’aquí quatre dies.
