Com es bull una granota és el títol del nou llibre d’Òscar Andreu (La competència, Rac-1), un recull de 21 contes situats al Vallès que expliquen històries tan diferents com la d’un home que viatja tot sol a Las Vegas o la d’un tren de rodalies que s’atura entre dues estacions la nit de cap d’any.
Andreu va presentar el seu volum dijous a Sabadell, molt pocs dies després de la seva publicació.
Tu vas néixer a Terrassa i els contes d’aquest llibre passen en diferents ciutats del Vallès. Què hi ha de la teva vida quotidiana aquí?
És quotidià en la mesura que he passat els primers 25 anys de la meva vida al Vallès. En aquest sentit, posats a escollir, era escollir la fantasia total o el territori que coneixia, i el territori que conec és el territori de la C-58, dels polígons industrials, de les ciutats dormitoris, de Terrassa, Sabadell, Ripollet. He passejat i he sortit de marxa per aquestes ciutats.
És a dir, ho has triat perquè ho coneixies molt?
És el que conec com a territori.
Suposo que si hagués nascut al mig de l’Amazones coneixeria totes aquelles plantes, aquells animals i aquells mosquits i això seria el material per fer contes. Com que no he nascut al bell mig de l’Amazones sinó al bell mig del Vallès, la meva selva és el Vallès.
El primer conte és l’únic que és més diferent, passa a Las Vegas. Per què fas aquest canvi d’escenari i per què ho situes concretament allí?
Havia d’enviar aquell personatge lluny, aquell personatge que, si no m’equivoco, és de Terrassa. Marxa molt lluny, marxa rebotat perquè fa un viatge de noces sense parella. Volia posar-lo en una tessitura molt especial, és una persona que està adolorida i no té ganes de passar-s’ho bé, què passaria si el posem al mig de la capital de l’entreteniment mundial? Aleshores passa el que li passa en aquest personatge.
L’altre llibre, 17 maneres de matar un home amb un tovalló, també estava format per contes. Què has trobat en aquesta fórmula?
L’altre era una novel·la per seqüències però bàsicament els capítols responien molt a la forma de contes. He trobat que m’hi trobo bé, és una estructura que treballo molt sovint i que he treballat sempre. A la ràdio, per exemple, fent sketchos que són com contes molt curts en els que agafes un, dos o tres personatges i saps que hauràs de fer un plantejament, un nus i finalment un desenllaç. En aquesta lluita del relat curt tinc experiència i com que m’hi trobo més o menys còmode és el que faig. Les novel·les em semblen llargues sobretot si les he d’escriure.
Diguem-ne que pots encabir moltes històries en un sol llibre i això també et permet explicar moltes més coses.
Sí, és com un pica-pica, i també té certa forma de calidoscopi perquè moltes vegades hi ha com una idea central i vàries històries al voltant que et donen una altra visió d’aquell centre. En aquest sentit, jugar a això m’interessa, a donar diverses visions d’un mateix problema. Això està bé, això t’ho permet el llibre de contes.
L’altre factor que crida bastant l’atenció és el títol. A què respon Com es bull una granota?
Hi ha una cosa que vaig trobar llegint Internet, que és una de les meves aficions. Quan anava per la penúltima pàgina d’internet vaig veure a la Viquipèdia el que s’anomena la síndrome de la granota bullida. Això què és? No sé si és gaire científic però està a la Viquipèdia i explica que si tu fiques en una granota en una olla d’aigua tèbia la granota neda d’una manera normal, s’hi troba bé. Si li vas pujant poc a poc l’escalfor la granota no ho nota, es va adaptant sempre a l’escalfor, i s’adapta de tal manera que quan vol adonar-se que l’aigua està bullint ja està morta.
Em serveix per explicar determinades situacions de dependència o de maltractament de molta gent que està acostumada a rebre molta canya, s’ho van menjant i quan volen adonar-se ja estan pràcticament bullits. A més, forma part d’una cosa que diu un personatge d’un conte.
Com es fa perquè sorgeixin tantes històries diferents que puguis encabir en un llibre?
No ho sé i n’han sortit moltíssimes, n’han quedat moltes fora. Vas fent, és la necessitat d’escriure el que et porta a escriure i també és una qüestió molt banal, perquè es necessiten més de dos i tres contes perquè sinó el meu editor no vendria ni un llibre. Imagina’t que trec tres contes de cinc pàgines són 15. Forma part també del misteri d’escriure. Quan dius prou? Quan has acabat? En el meu cas el que va passar és que va petar l’ordinador quan en portava 28, abans de fer la tria, i al final han hagut de ser 21. El fet que petés l’ordinador va ajudar a fer la tria i a parar, a dir ‘s’ha acabat, són els que són’. Em va ajudar a passar el sedàs, en vaig eliminar uns i es van quedar aquells 21 que són els que formen part d’aquest recull.
Què vas fer quan va petar l’ordinador?
Durant dos mesos no vaig fer cap back-up i treballava amb un USB. Aleshores un dia, un diumenge, poso aquest USB per començar a escriure i me n’adono que tots els arxius, tots els contes, tenien 0 bytes, no tenien informació. Quan vaig intentar obrir els documents estaven en blanc, és a dir que la feina de dos mesos se n’havia anat en orris. Vaig preguntar a la meva companya si me’l podia obrir en el seu ordinador, vaig posar l’USB i va petar el seu ordinador. Depressió total. Vaig agafar aquest pendrive i el vaig portar a la Clínia de Datos, que és un lloc que existeix on te l’agafen i el porten lluny, a Bristol. Allí, amb unes màquines, et recuperen tots els arxius. No només els 40 arxius que hi havia sinó més de 140, perquè quan tu elimines un arxiu elimines la part de dalt, el títol, però l’arxiu queda enregistrat, de manera que em van recuperar moltes coses que ni tan sols sabia que tenia. Va passar això, una història una mica kafkiana. Vaig estar com 15 dies patint perquè tampoc sabia si em recuperarien aquella feina i allò em va ajudar a dir prou, ara anem a corregir, a fer sorra fina, a eliminar, que és una de les parts que més m’agraden. Retallar és la part més important d’escriure.
Han passat quatre anys des de que es va publicar el teu primer llibre. Has dedicat tot aquest temps a escriure el nou o has fet una pausa?
Em vaig prendre una pausa necessària perquè em va deixar exhaust, cansat, però als pocs mesos ja estava escrivint. La redacció ha estat d’un any i mig, la redacció pràcticament de fàbrica, de posar-me cada dia després de dinar i no aixecar-me de la cadira si no era per anar al lavabo, moment en el qual parava el cronòmetre perquè treballava amb cronòmetre, sinó no hi ha manera. O em poso aquesta mena de trampes per enganyar-me a mi mateix i per treballar com si fos una feina molt seriosa o no me’n surto. No he estat els quatre anys redactant però sí que he estat recollint informació i donant-hi voltes. Fins i tot quan no escrius reflexiones sobre la pròpia feina i com millorar-la. Això és una cosa molt xula també, no cal estar escrivint per escriure.
Com es combina escriure un llibre amb fer un programa diari com el que fas tu?
És un programa diari que requereix molta atenció, has d’estar molt connectat, saber les notícies i saber-les bé. En els dos es tracta d’escriure, escriure és l’element comú de les dues activitats. Després tenen les seves diferències, però bàsicament és escriure, transmetre i comunicar a l’altre. Això ho fa la ràdio i per mi la literatura també és una manera de comunicar-se amb els altres. Jo crec que he triat la ràdio, la música, que tinc el grup que ara està en stand-by, i la literatura, és una manera que tinc d’expressar-me que m’agrada.
La gent et coneix sobretot del programa La Competència que fas amb l’Òscar Dalmau. Has estat guionista i també tens la banda [La banda municipal del Polo Norte]. Fer el llibre sol és una manera de reivindicar-te?
També. A la presentació del primer llibre va venir el meu sogre, va llegir la contracoberta del llibre i va dir ‘ets coguionista de La Competència, copresentador, codirector, estàs en una banda de rock on sou set persones, fas alguna cosa sol?’ I li vaig dir ‘sí, aquest llibre’. Probablement hi hagi alguna cosa de reivindicació o de provar de treballar amb algú amb qui no treballo normalment que és jo mateix, sol.
A banda de presentador i escriptor ets músic, com bé has dit. Tens temps de fer alguna cosa més?
La veritat és que sí. Tinc temps per tot perquè no tinc altres responsabilitats. No tinc fills, no tinc cotxe, no tinc pis, em puc centrar en la meva família i en escriure, és un dels trucs. Després també organitzar-me una mica l’agenda i posar-me el cronòmetre, perquè el problema a l’hora d’escriure sóc jo i la meva poca disciplina, una cosa que hem corregit en aquest segon llibre.
En cap moment t’has plantejat deixar de fer les altres activitats i dedicar-te només a escriure, ni que sigui durant un temps?
Dedicar-me només a escriure, pur i dur, sí, però em temo que no podria viure d’escriure com molts escriptors i escriptores. És difícil en aquest país i en aquesta llengua dedicar-se només a escriure o viure de la literatura, no és impossible però requereix de molt d’esforç. Diria d’un esforç excessiu, no sé si després de tant esforç hi ha recompensa. Això també passa amb la música, d’anar a tocar a llocs i que no et paguin o que et paguin només amb sacs d’arròs i copes de vi. Tot s’ha precaritzat una mica massa pel meu gust i no només és generacional, de la gent que escriu en aquest país molt pocs poden viure només de la literatura, s’ha de combinar amb altres coses.
T’has plantejat deixar algun dia els contes i fer només novel·la o t’agradaria seguir en aquest format, si és que vols fer un altre llibre?
De moment la fórmula amb la que millor em trobo són els contes, on em sento més còmode és amb el relat curt. De novel·la no em plantejo fer-ne i quan m’ho he plantejat ha estat molt ràpid, perquè requereix d’una intensitat i d’un ficar-se que crec que no estic disposat a donar. No sé qui va dir que ‘o casar-te o la novel·la, però les dues coses no poden ser, alguna cosa ha de petar’. Jo estic bé ara mateix amb la meva dona així que de moment contes.
