Nascut a Sabadell l’any 1980, Roc Casagran i Casañas és professor i escriptor. Llicenciat en Teoria de la literatura i Literatura comparada ha publicat llibres de poemes, novel·les i una adaptació del Llibre de les bèsties de Ramon Llull.
En aquesta ocasió parlem amb ell de L’amor fora de mapa (Sembra Llibres, 2016), novel·la que acaba de sortir a la venda amb un protagonista que es diu Llull i que és un “univers ple de bellesa i angoixa, d’atracció i prohibició, d’autenticitat i desconcert”.
Què t’ha portat a escriure L’amor fora de mapa?
Diverses fílies que tinc. Per una banda la voluntat de parlar de la poesia i d’intentar que arribi una mica més enllà del que arriba habitualment; per altra part parlar de les relacions personals de la gent d’avui dia, de la nostra generació, com ens relacionem entre nosaltres i si ens relacionem d’aquesta manera per inèrcia o perquè realment ens creiem que volem viure d’aquesta manera. També he introduït alguna altra de les meves fílies com és la història de Bòsnia i Hercegovina, sobretot la de la darrera Guerra dels Balcans i, a més a més, com que he comptat amb la col·laboració del Borja Penalba i de la Mireia Vives el projecte ha crescut encara més.
Quin efecte tenen els mapes en les nostres vides?
Tota la novel·la es construeix al voltant de la metàfora del mapa. Un mapa és el que ens indica el camí per a arribar a algun lloc, ens indica la manera de trobar un lloc a on volem anar i segurament és la forma més còmode de poder-nos desplaçar. Ara segurament ho faríem a través d’un GPS, però que no deixen de ser mapes i ens és molt còmode entrar al cotxe, posar el GPS i arribar per la ruta establerta. L’aposta que defensa la novel·la és que hem de ser arriscats, ens hem d’atrevir a deixar el GPS de banda i arribar-hi a través del camí que ens sembli el més indicat, que pot ser més llarg, que faci més pujada, que tingui més revolts, però segurament és el camí que ens farà sentir més plens. No defensa que hi ha un sol camí sinó que n’hi ha moltíssims.
Els temes que tractes al llibre són quotidians.
Sí, parla del dia a dia d’una generació; crec que també és feina dels escriptors entre altres coses saber retratar un temps que ens toca viure. En el cas de la meva última novel·la, l’Ara que estem junts, havia estat de tipus històrica i tenia ganes de tornar a coses que ja havia fet anteriorment com és parlar d’avui dia, del 2015, 2016 o el 2010, parlar dels nostres dies i intentar retratar una mica com vivim, que segurament vivim de formes diferents i per això també hi apareixen les noves tecnologies i altres elements que han canviat molt la manera de relacionar-nos els uns amb els altres.
Per què a les teves novel·les sempre trobem un grup de personatges i mai un de sol?
Són eleccions en el fons literàries. Em sembla que una sola persona és més difícil que retrati tot un món. En aquest cas de L’amor fora de mapa sí que hi ha un narrador, que seria el Llull, però també entres dintre la quotidianitat de dos personatges que són l’Eldar i la Clàudia.
És la teva primera novel·la en primera persona?
No, de fet l’Ara que estem junts ja ho és, el que passa aquí a L’amor fora de mapa és que pot semblar que sigui autobiogràfic, és a dir, és una novel·la en què ja jugo una mica amb això, ja ho havia fet altres vegades. A Austràlia, per exemple, la protagonista es diu Petra Masmajor, que evidentment era una broma amb el meu nom, però en aquest cas sí que és fàcil que algú es pugui pensar que és un llibre autobiogràfic perquè és un noi nascut l’any 80, de Sabadell i que és poeta. Aquests són els trets del Llull que coincideixen amb el Roc. La resta d’elements que apareixen en la novel·la són ficció i com a escriptor jugues amb altres elements que coneixes, que ha viscut el meu entorn i que intentes retratar. L’opció de ser en primera persona ja l’havia utilitzat però aquí jugo a què el lector pugui pensar que és autobiogràfic.
Hem d’entendre el nom del protagonista, Llull, com un homenatge a Ramon Llull?
Sí, aquesta era la idea. Havia escollit que el protagonista es digués Llull perquè tenia uns certs paral·lelismes amb el que fa el Llull de L’amor fora de mapa. Ramon Llull biogràficament vivia una vida acomodada a Palma, amb la dona, els fills, component poemes trobadorescos… i a partir de l’aparició de Crist crucificat cinc vegades va deixar tot el que tenia controlat, el seu espai de confort, i se’n va anar a voltar món no només per a convertir en fidels sinó també per formar-se, parlar amb altres persones, conèixer altres realitats, i en el fons això és el que fa el Llull de la novel·la. No se li apareix Crist crucificat però sí que a partir de la ruptura amb la seva nòvia de molts anys ha de sortir de l’ou, de la closca, i ha de començar a conèixer altres realitats.La casualitat va fer que quan jo ja estava escrivint la novel·la l’editorial Sembra Llibres m’encarregués l’adaptació del Llibre de les bèsties de Ramon Llull. Va ser una casualitat enorme, vaig dubtar que no m’estiguessin espiant el correu electrònic perquè jo no havia parlat amb ells de la novel·la.
Quina vinculació tens amb la Guerra de Bòsnia perquè sigui un tema recurrent als teus escrits?
Hi tinc una vinculació personal. Just en acabar-se la guerra a casa vàrem acollir a un parell de nenes a passar l’estiu i a partir d’aquí jo vaig establir una relació d’amistat amb monitors i altres persones de Bòsnia i hi he estat ja unes quantes vegades. He passat setmanes convivint amb la gent d’allà, coneixent la seva història, vivint les seves tragèdies i al mateix temps les seves esperances de viure, de millorar i de continuar somiant amb un món millor molt més enllà de les religions.
Per què has afegit poemes a la novel·la?
El protagonista és poeta i hi havia la possibilitat -que és el que s’ha fet moltes vegades- d’anar explicant que escriu poemes, però no posant aquests poemes sobre la novel·la. El que vaig decidir és que sí, que tenia ganes de fer-ho per trencar aquest tabú, que hi hagi una persona que quan es compri una novel·la dins i trobi alguns poemes i que a vegades el poden interpel·lar.
Llegim poca poesia?
Sí, jo crec que llegim poca poesia i és un fet estrany. De fet en els actes més importants de les nostres vides, actes socials, la poesia hi és present. En un enterrament és molt habitual que es recitin poemes o que n’hi hagi al recordatori i en canvi quan anem a una llibreria ni ens passa pel cap anar a buscar un llibre de poemes. Evidentment hi ha tota una feina de gent que avui en dia fa de rapsode, que està portant els poemes als bars, els hi està donant vitalitat i crec que encara hi ha molt camí per recórrer. I una de les maneres d’intentar que la poesia es normalitzi i entri en les nostres vides és a través d’altres mitjans que no siguin estrictament un llibre de poesia, i això pot ser en una novel·la o en aquest cas en un disc.
La idea inicial ja era escriure el llibre i els poemes posteriorment musicats?
Sí. La primera idea era fer una novel·la amb poemes; i com que paral·lelament havia estat treballant amb el Borja en un projecte privat però musical de començar a pensar en poemes per musicar, vaig pensar per què no atrevir-me a fer un pas més, una cosa que no coneixem cap cas que s’hagi fet com és musicar tota una sèrie de poemes que són dins d’una novel·la. I això és el que hem aconseguit.
I estem parlant de la teva primera novel·la que compta amb un disc que inclou els poemes musicats.
Em fa molta il·lusió perquè és un element estrany, no sabíem com funcionaria i de moment la resposta està sent molt bona, però evidentment és una aposta que té el seu risc però ja ens agrada. Estem dient que volem sortir del mapa, volem anar més enllà d’allò establert, doncs justament l’aposta artística va més enllà d’allò establert. En un mateix pack trobem una novel·la, un llibre de poemes i un disc, que es poden llegir o escoltar per separat però que si els uneixes guanyen potència.
Veurem més obres derivades de la novel·la?
No només hi haurà el disc, no només hi haurà la novel·la, no només hi haurà els poemes sinó que a més a més hem muntat un espectacle que estem començant a fer rodar. En tenim ja un d’organitzat a El Micalet de València amb el Borja Penalba, la Mireia Vives i alguna altra persona que també ens acompanyarà i el que estem intentant és sortir de tot allò establert i en el cas cultural la nostra proposta és aquesta.
Ens pots descobrir algunes de les localitzacions que t’han inspirat quan al llibre parles de Sabadell?
M’agrada parlar de Sabadell però no em refereixo explícitament a cap lloc. De totes maneres crec que és evident que estem parlant de la zona del Centre, però també parla de l’estació Sabadell Sud de la RENFE, per tant ens situaríem cap a Espronceda i Campoamor. És una idea que tenia al cap i si algú pensa que en algun moment m’estic referint a Campoamor, meravellós, i si algú es pensa que alguna cosa és en un altre barri també em sembla fantàstic. A mi m’agrada parlar de Sabadell, posar-lo al mapa i que amb tota la normalitat fer que hi passin històries.
