Sílvia Oliver és la filla de Joan Oliver (1899 – 1986). Fa 30 anys va morir l’escriptor sabadellenc, un dels més importants de la literatura catalana del segle XX. Repassem la infantesa de la seva filla única i com ella ha viscut aquests anys des de la mort del seu pare fins ara, un moment en què des de la seva ciutat natal es crida amb orgull el seu nom.
Tot plegat després de la commemoració de l’Any Joan Oliver. L’entrevista es duu a terme a la biblioteca Joan Oliver de Barcelona.
M’ha citat en una biblioteca que porta el nom del seu pare. Què significa per vostè aquest espai?
Estem a la biblioteca que es diu Sant Antoni – Joan Oliver; Sant Antoni perquè primer hi ha d’haver el nom del barri, on hi visc des del 1967. A ell li feia molta gràcia aquest barri, però el pis que li van donar de La Caixa quan en va necessitar un era a Les Corts, per això allà hi ha un centre cívic que es diu Joan Oliver – Pere Quart. I aquí no hi havia res i vaig demanar al districte de l’Eixample que m’agradaria que hi hagués un interior d’illa que portés el seu nom. Em van dir que no hi hauria cap problema perquè el meu pare estava molt vinculat al barri, venia sempre a totes les festes, era soci honorari de l’associació de veïns, ens ajudava molt, feia pregons… I aleshores al cap d’un temps em va trucar la regidora per dir-me que la meva proposta d’interior d’illa no podia ser perquè tots han de portar nom de dona, ja que ja hi ha molts carrers que porten nom d’home. Però em van proposar de posar-li el nom aquí a la biblioteca i ho vaig acceptar. Vam fer la inauguració, van venir les autoritats… i jo estic vinculada aquí, sóc sòcia, evidentment, i hi vinc a buscar llibres.
Què li ha suposat ser la filla de Joan Oliver?
Ui, moltes coses! Durant molts anys a l’escola ja va ser un problema perquè el meu pare era molt diferent al de totes les meves companyes de classe. Em feia llegir unes obres de teatre i unes novel·les quan tenia 13 o 14 anys que les mestres s’estranyaven perquè les altres encara llegien mujercitas i coses d’aquestes… En aquella època, eh! Ara les coses han canviat. Era un pare diferent, parlàvem molt, em portava a llocs, etc. Sempre vàrem tenir molt bona comunicació, més que amb la meva mare; si havia de demanar una cosa l’hi demanava directament a ell. L’afició pel teatre me la va transmetre ell, en vàrem fer junts, després ho vaig deixar i quan vaig venir a viure aquí al barri vam muntar una aula de teatre amb els veïns.
El llegia? I entenia les seves reivindicacions?
Sí, però el vaig acabar de conèixer durant la Caputxinada. Primer era com que no l’entenia, però després, quan el vam anar a buscar a la porta de la presó de la Via Laietana i allà hi havia gent esperant-lo, i va sortir com un déu, embolicat amb una manta de quadres després de passar dos dies a la presó… va ser quan al comissari Creix li va dir “creix, però no et multipliquis”. Doncs vaig pensar, com pot ser que tanta gent estigui aquí, persones que es juguen la pell. I vaig començar a comprendre les coses, per què ell m’havia educat així -jo era joveneta. Mai vaig estudiar en castellà, fins als 11 anys sempre vaig estudiar en català a casa amb una professora particular, i després quan havia d’anar a una escola vaig entrar al Liceu Francès de Barcelona, on vaig estar tres anys fins que ens vam arruïnar.
I després a què es va dedicar?
Vaig estudiar. El meu pare va procurar de buscar una escola on la gent fos d’una corda especial. Jo obeïa, i al final em va inscriure a l’Escola Professional de la Dona de la Diputació i allà vaig fer mecanografia, francès, anglès… el francès ja el coneixia bastant, i allà hi vaig estudiar fins als 18 anys. Aleshores vaig començar a treballar fins que em vaig casar. En aquella època quan ens casàvem deixàvem de treballar durant un temps, vaig tenir fills, però no vaig anar a la universitat, vaig fer el BUP i el COU. Ara hi vaig, a la universitat, a les classes per a gent gran, unes classes especials que són conferències sobre diversos temes.
Creu que Joan Oliver ha creat escola?
Pel que fa al que ell reivindicava sí, perquè d’escriptors nacionalistes n’hi ha alguns. Però la seva línia satírica o sarcàstica ja no tant. Que facin aquest tipus de poesia tan cívica, tan de lluita i de denúncia, potser amb un altre gènere sí, però en poesia jo no ho veig. Ara, ha estat respectat pels estudiants durant molts anys, a ell i al Salvador Espriu els alabaven. Però ara no se’n recorda ningú pràcticament, ni de l’un ni de l’altre. Tristament.
Per què ho creu, això?
Perquè som un país petit i mesquí. On els que governen, tant si són d’una corda o d’una altra, la cultura no és la seva prioritat.
Actualment a Sabadell aquest últim any s’han fet molts actes perquè hi ha un consistori que és d’esquerres i que reivindica, sobretot l’alcalde, el nom de Pere Quart; però durant aquests 30 anys no se n’ha preocupat ningú. Només el premi literari de la gent jove, el premi Joan Oliver de les escoles de Sabadell, que l’han anat fent cada any; però s’han carregat el Premi Pere Quart d’humor i sàtira, consistoris anteriors van decidir que ja no el feien més i encara estic esperant que em diguin per què. A l’Espriu, que és el poeta més important del segle passat, tampoc no se’l recorda, el recorda poquíssima gent. Jo vaig donar tota la documentació del meu pare a l’ajuntament de Sabadell i allà sí que veig que els estudiants hi van a demanar coses, a consultar el que vulguin a l’Arxiu Municipal, i sempre que em pregunten si els hi dono permís els hi dic a tots que sí, perquè jo el que vull és que justament se’n parli i se’n preocupi la gent de la seva obra.
Com va viure Pere Quart els primers anys de la democràcia?
La seva esperança sempre era, quan va venir la pseudodemocràcia que estem gaudint, al començament, que ell ja tenia molts anys, em va dir: ‘ara voldria tenir 60 anys per veure què passarà, per veure si aconseguirem alguna cosa’. Quan va veure que no s’aconseguia gran cosa es va decebre molt. Els primers anys de la democràcia va ser molt crític amb l’stablishment. Ara és una cosa que potser no caldria dir, però en aquell moment ell al [president] Pujol l’apreciava i el considerava un patriota, però formava part d’un govern de dretes. I ell sempre havia estat dels Nacionalistes d’Esquerra, que en aquella època era el que ara és Esquerra Republicana de Catalunya sola. De fet, havia figurat al final de tot de la llista de Nacionalistes d’Esquerra. Sempre em deia: ‘Jo sempre he anat amb els que perden, amb els perdedors’. Era el seu plany.
Com recorda el retorn de l’exili del seu pare?
Va ser dur… perquè ell va tornar i al cap de molts pocs mesos se li va morir la seva primera muller. També es va trobar una Barcelona que no l’hi va agradar gens: grisa, orfa, que no s’interessava per cap mena de projecte polític ni de res. Hi va haver una època que vam viure amb la meva àvia, i mentrestant no va necessitar treballar, no necessitava els diners i aleshores feia alguna traducció, com la del Misantrop i altres obres de la literatura francesa i italiana que l’interessaven i les representava amb l’Agrupació Dramàtica de Barcelona. Va ser una època feliç perquè ell podia fer el que volia fer; no necessitava els diners, per dir-ho d’alguna manera. Més tard, quan es va morir l’àvia ja es va posar a treballar seriosament primer a base de les traduccions i de tot el que va venir després.
Com valora que un grup de persones organitzin més de 60 actes per a commemorar els 30 anys de la mort de Joan Oliver altruïstament?
Evidentment això és el més important. Jo no sé si l’Ajuntament va ser la primera incitació, per dir-ho d’alguna manera, però, de fet, totes les entitats de Sabadell van fer activitats. Per exemple, vaig anar a un campionat d’Scrabble a entregar els premis perquè eren dedicats al Joan Oliver. S’ha fet de tot, s’ha fet teatre, s’han fet recitals poètics, una exposició magnífica al Casal Pere Quart… s’hi van abocar, les entitats i l’Ajuntament. Jo no sé els diners d’on han sortit ni m’interessa, però vull dir que sé que tothom hi va posar el seu granet de sorra, i és clar, ha estat molt cansat perquè jo ja sóc gran, però ha estat molt gratificant la veritat.
Va poder participar en l’organització d’aquests actes?
No, no, ho organitzaven ells. A mi em deien tal dia fem això, doncs cap allà. I el dia que van fer la festa grossa, que tot el dia van fer festa, hi vam anar tota la família, amb les filles, els néts… tots. Primer al cementiri a fer l’acte protocol·lari i després ens vam moure per les diferents festes que es feien.
Què és el que més l’ha sorprès de la bona acollida que ha tingut l’Any Joan Oliver?
Doncs m’ha sorprès, realment, perquè com que durant tants anys no se n’ha parlat, de Joan Oliver… El Casal Pere Quart està allà, però tampoc tinc línia directa per saber tot el que s’hi fa cada dia. M’ha sorprès l’afany de la gent, de la gent del carrer, dels diversos estaments de tota mena que s’han abocat a fer això, no m’ho esperava, francament, ha sigut una sorpresa molt agradable.
Un dels actes de la commemoració va ser la descoberta d’una placa a la tomba del seu pare al cementiri de Sabadell. Pel que he pogut conèixer, la tomba era bastant desconeguda per la ciutat.
Bé, aquesta és una tomba familiar, la tomba la va fer el meu besavi i a causa del pagament d’impostos que ha anat pagant primer la meva família i després em va tocar pagar-ho a mi, que suposava una càrrega important, vaig pensar que hauria de ser de Sabadell, de propietat municipal. De seguida em van dir que sí i, això sí, jo pensava posar-hi una placa que digui “Joan Oliver – Pere Quart, escriptor”. I així va ser, l’Ajuntament se’n va encarregar i vam acordar fer un acte protocol·lari de cessió, perquè val molts diners. Vam fer la cessió i evidentment a partir d’ara ja serà impossible enterrar-hi a ningú més, perquè és patrimoni de la ciutat i l’Ajuntament té l’obligació de conservar-la. Ara s’ha netejat el que s’ha pogut, perquè és antiga i d’una pedra que es deteriora fàcilment. Va quedar molt bé i va ser un acte molt bonic. Sobretot vaig remarcar que Quart fos escrit en lletres, no en números romans, com passa sovint, i que posés que va ser escriptor. No era poeta ni dramaturg, era les dues coses, però ell s’estimava més que se’l conegués com a escriptor.
Què li va semblar la representació de Ball robat que va fer el teatre Sant Vicenç?
Molt digne. Va estar molt bé. Ja els hi vaig dir a ells, hi ha desigualtats, hi ha actors que són millors que altres, però globalment el muntatge estava molt bé. Em va fer molta il·lusió veure’l, de veritat. Jo la he representat dues vegades aquí a Sant Antoni. Potser ara és un pel llarga, però quan es va escriure als anys 50 necessitaves ser així per explicar-ho bé: hi ha tres personatges masculins molt diferents, però l’escriptor és l’Oliver, l’advocat és l’Oliver i el negociant també ho és.
Com hauria de continuar el llegat de continuar el llegat de Joan Oliver?
Una vella reivindicació que tinc des de fa molts anys és que el meu pare va morir amb la recança de no haver vist una obra de teatre seva – el Ball robat, que ell considerava que era la millor- ben representada amb actors professionals i un bon director al Teatre Nacional de Catalunya (TNC). Ell deia: “jo no sóc un gran dramaturg, però en el país dels cecs, el borni és el rei, i crec que m’ho mereixo”. Quan va morir, el Feliu Formosa, que era assessor del TNC, li va dir al Sergi Belbel, que arribava com a director del teatre, que haurien de fer alguna cosa. I el Belbel va dir-li “tu mateix”, i en Feliu va considerar que havien de fer La fam, i vaig estar molt contenta, ho van fer molt bé, i la primera actriu ara és internacional, però jo em vaig quedar amb aquesta recança: ell va dir “em moriré sense haver vist el Ball robat representat al Nacional”, i aquesta és una reivindicació que jo encara tinc. Perquè jo també em moriré sense haver-lo vist representat.
Tingui esperança!
Oh, mira! Diuen que l’esperança és l’últim que es perd. L’ajuntament de Sabadell hi està molt d’acord i crec que hi faran alguna cosa al respecte. Però… doctores tiene la Iglésia que diuen en castellà.
Per tant, manté encara la relació amb Sabadell?
Sí! Últimament no hem parlat tant, però ens hem relacionat moltíssim. Tinc bon feeling amb la gent de l’Ajuntament, amb la secretària i, sobretot, amb l’alcalde.
I segueix l’actualitat cultural sabadellenca?
No massa, el que passa és que ara sé, per exemple, que l’entrega dels premis del concurs literari dels instituts, aquest any també commemora els 30 anys i faran alguna cosa especial. Jo hi vaig cada any a donar els premis, i aquest amb més raó. El dia 1 de juny, això és sagrat. Aprofitaré per anar al cementiri que ja fa molt de temps que no hi vaig.
Per acabar. Una dada que no he trobat enlloc. Li podria preguntar quin any va néixer?
Fa molts anys, molts! (riu). No ho sé gaire… És com un misteri familiar, però no la meva edat, sinó el meu naixement. És una cosa que jo encara no n’he tret l’entrellat si vols que et sigui franca.
Doncs res, deixem-ho aquí…
Deixem-ho així. La Sílvia encara no n’està segura.
Més informació | Any Joan Oliver
