Després de l’èxit del llibre Un any i mig, la badalonina Sílvia Soler torna a les llibreries amb Els vells amics, una novel·la on narra l’evolució de l’amistat entre cinc persones que es coneixen estudiant a la universitat.
Soler va presentar Els vells amics dijous passat a La Llar del Llibre, presentada pel periodista i presentador del magazine Sabadell Desperta a Ràdio Sabadell, Franc Lluis.
El llibre parla sobre amistat, però quin és el tipus d’amistat que hi troba el lector?
És una amistat que té dues característiques: és de llarga durada, de llarg recorregut, i és una amistat col·lectiva. M’interessava no parlar tant d’una amistat bilateral sinó d’un grup d’amics que es manté compacte durant molts anys. Trobo que aquesta amistat té unes característiques particulars, és possible que un grup de gent que són amics des de petits o adolescents, si es coneguessin ara d’adults, potser no es farien amics perquè no tindrien coses en comú. El que tenen en comú és la trajectòria, haver crescut junts.
Com es fa perquè duri tant temps aquesta amistat?
A mi em sembla que és bàsic cuidar els amics, igual que cuidem els fills o els germans. És una amistat que s’ha d’anar alimentant. També crec que una amistat com la que explica la novel·la té un component particular que és que, quan estan junts, es tornen a sentir com si tinguessin 20 anys.
Podríem dir que és una amistat que evoluciona?
I tant. És una amistat que comença quan tenen divuit anys i al final de la novel·la en tenen quaranta-cinc o quaranta-sis. Per lògica, com que ells evolucionen, l’amistat també ho fa i passa per etapes molt diferents. Hi ha moments a la vida que la família et té més agafat i tens poca estona pels amics o hi ha moments que dos amics tenen una petita baralla, se separen i es tornen a ajuntar. Com a grup aquesta amistat els hi és un suport molt important per anar per la vida i tots estan interessats en mantenir-la.
El que els manté units és la vocació artística de tots ells?
Jo crec que la vocació artística és el que fa que neixi aquesta amistat. Ells es coneixen en un moment en què tots tenen moltes ganes de ser pintors i, sobretot, tots pensen que seran pintors. Durant tota la novel·la, com que els veiem evolucionar, també veiem quines són les diferents actituds que ells tenen davant la vocació artística i com tenen opcions molt diferents. N’hi ha que la fan passar per davant de tot, n’hi ha que hi renuncien, però el motiu que tenen ells després per ser amics és que es tornen a sentir joves.
Vols transmetre algun missatge parlant de l’amistat i del que podria fer algú amb la vocació artística?
Més que transmetre un missatge, mentre estava escrivint la novel·la vaig arribar a una conclusió que és el teló de fons de la novel·la: tan difícil és defensar la teva vocació artística com renunciar-hi. Les dues opcions són molt difícils i és més valenta l’opció de defensar-la, renunciar a una professió et pot portar molta infelicitat.
És el que et va passar a tu, que al principi compaginaves l’escriptura amb el periodisme i després vas decidir fer el pas?
Totalment. Jo no vaig acabar de renunciar-hi mai, perquè vaig continuar escrivint i publicant molt de tant en tant, però la meva professió és el periodisme i et requereix molta dedicació i molta intensitat. Hi va haver un moment que el tema de les novel·les era molt secundari. No sé què hagués passat si hagués renunciat definitivament a escriure, però sí que sé que sóc molt més feliç pel fet d’haver-la recuperat.
El Marc, el Mateu, La Lídia, l’Ada i el Santi són els cinc protagonistes de la novel·la. Ens pots fer cinc cèntims de com són ells?
El que més els defineix és l’actitud que tenen davant de l’art i davant la vocació artística. El Mateu és l’artista total, un noi que té una ambició molt clara, que sap que no serà ell si no pinta. Fa passar la vocació artística per davant de tot, està disposat a renunciar a una vida familiar estable i té una vida molt caòtica. L’Ada és una noia d’una família molt humil i molt desgraciada i veu en l’art el camí per fugir d’aquest origen, busca el glamour que envolta l’art, canviar d’estatus i relacions. La Lídia no té una vocació artística especialment forta però a casa seva tenien un negoci d’emmarcar quadres i sempre ha estat relacionada amb el món de la pintura, és un món que li atrau i per això estudia belles arts. En canvi, després és capaç de dir “bé, si no sóc pintora no passa res”. En Santi és una de les moltes persones que ganes de crear però pensa “com que no seré dels grans, no cal fer-ho” i es dedica a explicar història de l’art als alumnes, amb això en té prou. I finalment hi ha el Marc, que és l’exemple de que renunciar a la vocació artística és molt difícil i és un pes que allargarà tota la vida.
Aquí hi ha cinc personatges i a la teva anterior novel·la, Un any i mig, n’hi ha sis. És premeditat que n’hi hagi tants? Has trobat una nova manera de narrar les històries?
Faig tants personatges com em sembla que fan falta per la història. A L’estiu que comença n’hi havia dos molt marcats, a Un any i mig eren una família i, per tant, volia que fos una família nombrosa, i aquí vaig triar cinc personatges com n’hagués pogut triar menys. No hi ha un interès especial en fer molts personatges, però pel que jo volia explicar havien de ser uns quants.
És a dir, la història sorgeix primer que els personatges?
La història com a idea sí, després durant el desenvolupament ja és molt important tenir clars els personatges.
Els dos temes principals del llibre serien l’amistat i la vocació artística, l’art. Què prima més? Què has volgut que fos més important al llibre?
Si t’he de dir la veritat, jo volia que fos molt equilibrat i que aquests fossin els dos pilars on se sostingués la novel·la. Un cop acabada i ara que ja l’ha començat a llegir gent i m’ha arribat la seva resposta, crec que és una novel·la sobre l’amistat i que l’art o la vocació artística és un teló de fons que ho situa.
Tu quan vas decidir fer el pas i dedicar-te exclusivament a l’escriptura?
Sempre vaig anar escrivint i publicant. Recordo que tenia uns 40 anys, en feia uns 15 que treballava a Catalunya Ràdio, i ja havia detectat que el periodisme, tot i que va ser molt divertit durant uns anys, no em feia feliç, i sabia que en el terreny de la literatura hi has d’apostar fort. Jo escrivia una novel·la, es publicava, i no em podia dedicar a promocionar-la. Clar, aquella novel·la desapareixia. Vaig pensar “o faig l’aposta i decideixo dedicar-m’hi o ho deixo”, perquè em suposava un esforç que no tenia compensació. Llavors vaig publicar 39+1, que va tenir un èxit que no esperava ningú i va ser l’empenta que em feia falta per provar-ho. Després em van donar el Prudenci Bertrana i tot va anar molt quadrat.Canvia molt la professió després de rebre aquest premi o altres com el Ramon Llull?
En el cas del Prudenci Bertrana va ser un canvi interior, per mi. 39+1 va ser l’empenta i el premi la manera de dir ‘no t’has equivocat, anem bé’. Va ser molt important per mi, però reconec que de cara a les vendes i el número de lectors va ser molt important el Ramon Llull, perquè és un premi que et posa a l’aparador.
S’és més autoexigent després de guanyar un premi d’aquesta categoria?
Vull creure que he estat exigent sempre amb les novel·les. Hi ha una mica més de pressió perquè l’editorial creu més en tu i fa una aposta molt seriosa i tu tens por de no estar a l’alçada, penses que potser el que va fer vendre llibres va ser el premi i no la novel·la. Ara això ja ha passat, perquè la Un any i mig ja va anar bé i estic més tranquil·la.
El teu procés d’escriure un llibre també canvia?
Canvia per bé. A mi el que em matava era que escrivia a estones lliures i podien passar quinze dies entre una sessió d’escriptura i una altra. Al final perdia el fil, quan m’hi tornava a posar em costava molt. Ara tinc una disciplina i escric cada dia unes quatre o cinc hores al matí i estic més concentrada, estic creant un món sense haver d’entrar i sortir tota l’estona. Ha canviat cap a millor.
Aquesta exigència per part de les editorials pot provocar el bloqueig a l’escriptor en algun moment donat?
Pot ser, però a mi no m’ha passat de moment. Crec que haver tingut la literatura tants anys com a hobby, per dir-ho d’alguna manera, hi ajuda, perquè jo ara encara tinc la sensació d’estar fent el que més m’agrada del món. Ara estic en aquest moment i, per tant, vaig entregar la novel·la a finals d’any i ja tinc ganes de posar-me a escriure tot i que no podré fer-ho fins després de Sant Jordi perquè tinc molta feina.
Hi ha alguna novel·la en ment ja?
Hi ha una idea però està tan poc definida que no la vull explicar perquè potser canviarà.
Després de tants anys i tants premis, l’opinió de la crítica segueix sent important per a un escriptor o importa el lector?
Inevitablement sí. En aquest país en concret crec que moltes vegades la crítica va per un costat i els lectors per un altre. No es tracta de que si no em fan una bona crítica no vendré llibres però sempre hi ha un punt de vanitat, de voler que algú es llegeixi el que has escrit i digui que està bé. A mi, normalment, no em diuen mai ni que està bé ni que està malament. Per tant, m’he acostumat a aquest estatus i no ho trobo a faltar gaire, però jo crec que és molt difícil acceptar les crítiques dolentes perquè si tu t’has deixat la pell per fer una cosa no t’agrada que vinguin a dir-te que no està bé.
