Salvador Fabà

‘Tast de cultura’: Salvador Fabà, il·lustrador

TAST DE CULTURA

Nascut a Sabadell el 29 de juny de 1936 (20 dies abans de l’esclat dela Guerra Civil), en Salvador Fabà i Fabà porta més de cinc dècades dedicant-se a allò que més li agrada, el dibuix i la il·lustració. Fou fundador de l’acadèmia Cau d’Art i hi romangué fins la seva jubilació. Ens obre les portes de la seva llar, al carrer Fiveller (barri de Gràcia) i ens explica la seva trajectòria professional.

El primer que sorprèn del Salvador Fabà és la seva jovialitat, tant físicament com a l’hora de parlar. Aparenta molts menys anys dels que té, tot i que confessa no ser gaire addicte a les noves tecnologies. “A casa no tinc ordenador, quan necessito alguna cosa per internet li demano als meus fills. Els meus hobbies, a part del dibuix, són coses senzilles com les passejades a la natura, llegir i mirar alguna pel·lícula”.

Com va començar tot?
A mi sempre m’havia agradat molt dibuixar, però no vaig seguir una formació reglada oficial per aprendre’n. Sóc bàsicament autodidacta, tot i que vaig prendre classes particulars amb un gran professor com era en Manuel Rallo, i també amb el meu oncle, Mossèn Josep Maria Bosch (Mossèn Bosch de la parròquia de Sant Fèlix) amb qui anava cada dissabte tarda a aprendre a dibuixar i pintar. Era molt bo amb el carbonet, i el que sé d’aquesta tècnica ho vaig aprendre d’ell. Malauradament va morir molt jove, al 1952, i no vaig poder seguir fent coses amb ell. A casa tinc varis quadres que ell va pintar, de tipus religiós (Mares de Déu amb nen) i els retrats familiars que va fer al carbonet.

Fabà, amb una il·lustració, al seu domicili. Autor: David B.
Fabà, amb una il·lustració, al seu domicili. Autor: David B.

Total, que jo veia que això del dibuix era el que m’agradava però els meus pares em deien ‘Sí fill, això del dibuix està molt bé però has de buscar-te una feina estable, segura’. I vaig començar a treballar com a comercial tot i que paral·lelament em sortien feines d’il·lustrador;  per exemple, a l’editorial Bruguera vaig començar a publicar el 1962 fins que van tancar, al 1986. Llavors al 1970 em vaig trobar que l’empresa on treballava tenia problemes i vaig fer un cop de cap i em vaig decidir a professionalitzar-me en el món de la il·lustració, treballant-hi a temps complet. I ho he pogut fer fins la meva jubilació.

El gruix de la seva feina el composen les cobertes per les col·leccions de novel·les de l’oest.
En efecte, el western és el gènere que he tocat més. Hi ha col·leccions amb il·lustracions meves a moltíssims països. He treballat per a editorials alemanyes, britàniques, sueques, entre d’altres. La casa on he treballat més temps és Bastei, una editorial alemanya. Hi vaig estar uns 40 anys. També estic molt satisfet de la meva feina com a il·lustrador de les novel·les de la col·lecció El Coyote. Vaig respectar molt la imatge original d’en Batet, tot i que contenia anacronismes (la pistola del Coyote per exemple, no va existir fins dècades després dels anys en què transcorre l’acció) però vaig voler mantenir-me fidel a l’original.

Quin procès seguia a l’hora de plantejar el dibuix?
Em basava sempre en models reals. Amb la gent del meu entorn, amics i família, els caracteritzava de personatges de l’oest, prenia fotos i basant-me amb les imatges feia els dibuixos. Així tenia en compte la llum, les arrugues de la pell, i molts altres detalls que al dibuix han de quedar ben definits per tal que semblin fotografies, i el resultat sigui molt realista.

Altres col·leccions seves inclouen les novel·les de terror i inclús el còmic.
Sí, però còmic n’he fet molt poc, només quan era molt jove. De seguida vaig decantar-me per la il·lustració i la pintura.

Una altra de les seves feines més conegudes és la il·lustració de caràtules de cinema.
Això requeria una feina prèvia de buscar imatges dels actors per reproduir-les a la caràtula, de vegades no era possible perquè no eren actors coneguts i llavors feia servir el mateix procés de caracteritzar gent perquè em fessin de models. El món de la caràtula era molt gratificant perquè es pagava molt bé i els dibuixos es feien bastant ràpid.

Quina tècnica feia servir?
Majoritàriament pintura al tremp, perquè m’hi sento molt a gust i et permet una agilitat a l’hora de treballar que amb l’oli, per exemple, no tens. A més l’oli és molt poc sofert, de seguida es pela i es fa malbé. La pintura al tremp aguanta molt bé i com que jo quan pintava m’agradava fer-ho molt àgil, no estar-m’hi més d’un dia en cada dibuix, era el que m’anava millor. No podria estar tancat setmanes pintant un mateix quadre com fan altres artistes.

Il·lustrant un dels tradicionals dibuixos de western. Autor: David B.
Il·lustrant un dels tradicionals dibuixos de western. Autor: David B.

Ha comptat mai els dibuixos que ha fet?
Què va! És impossible! Desenes de milers, segur.

El món de la il·lustració ha mort amb l’arribada de les noves tecnologies?
Sí. El que jo feia,  ja no es fa. Ara les editorials, les productores de cinema… tenen uns programes d’ordinador que et fan la feina en un moment i sense cost. La il·lustració a mà només quedarà com una manifestació artística però no com a feina.

Apart del dibuix, també pinta…
M’agrada molt pintar, però mai ho he fet professionalment. La tècnica i el concepte del dibuix envers la pintura són totalment diferents. El dibuix requereix una precisió i minuciositat que es perd en pintura. Per pintar utilitzo tècniques com el pastel o l’oli, i sempre pinto figuratiu. L’abstracte ni m’interessa ni m’agrada. Per exemple faig retrats (inclòs algun autoretrat), paisatges, o bodegons. Com a espectador m’agraden els quadres de Sorolla o Marià Fortuny per exemple.

Algun dels seus fills ha heretat la seva passió?
Sí, el noi, el Jordi. Tot i que no s’hi dedica professionalment sí que dibuixa molt bé i fa uns retrats molt macos.

One Comment