Nascut en Barcelona el 1983 és llicenciat en Ciències Econòmiques per la UAB, en Relacions Internacionals per la Universitat de Sussex i en Política Econòmica per la Universitat de Colúmbia. Ha treballat d`’assessor econòmic de la Delegació Socialista Espanyola al Parlament Europeu i en la Direcció general d’Economia i Finances de la Comissió Europea. També ha estat analista de risc polític en la consultora Eurasia Group i investigador en la London School of Economics.
A Roldán Monés se’l considera deixeble de Luis Garicano. El 2015 va ingressar a Ciutadans, va ser diputat al 2015 i ara va de número dos per Barcelona. Ha col·laborat escrivint articles d’economia en el Huffington Post, Eldiario.es i El País. L’entrevisto al bar La Parada de Ca n’Oriac poc abans del míting del seu partit a la plaça del Pi.
D’on prové la seva vocació política? Què li va portar a militar a Ciutadans?
A casa vaig mamar molta política. Els meus pares tots dos eren professors universitaris. El meu pare va ajudar a fer el primer programa econòmic de Felipe González, amb la qual cosa a casa sempre he viscut un ambient molt polític. Ja d’adolescent em vaig interessar molt per la política. Després d’estudiar Econòmiques, vaig marxar a l’estranger, vaig seguir estudiant Polítiques Públiques i vaig fer Relacions Internacionals a Londres. Més tard vaig començar la meva primera feina, bàsicament van ser unes pràctiques a la Comissió Europea. També vaig estar al Parlament Europeu d’assessor econòmic independent amb el Partit Socialista, amb Ramón Jáuregui, que és un gran polític del que vaig aprendre molt. Posteriorment vaig desconnectar. El Parlament Europeu és un òrgan poc executiu i poc proper. Vaig pensar que tocava fer un canvi i vaig passar al sector privat. Vaig començar el doctorat i ho vaig fer sobre polítiques públiques, economia i desigualtat. Feia temps que no m’interessaven gaire les elits que hi havia al Partit Socialista, on trobava que faltava regeneració, l’esperit reformista i socialdemòcrata europeu que d’alguna manera s’havia perdut. Llavors estava fent el doctorat amb Luis Garicano, a la London School. L’Albert Rivera va contactar amb el Garicano, li va demanar fer el programa econòmic i jo vaig començar a ajudar-lo. Al juliol de l’any passat em va trucar l’Albert, em va dir vine a Brussel·les, van anar a sopar i em va oferir que entrés a Ciutadans.
Quina és la seva vinculació amb Sabadell?
Emocional i personal. La meva mare va néixer a Sabadell. He vingut pràcticament cada diumenge quan era petit a dinar amb els avis que són d’aquí de tota la vida. Tinc una vinculació molt emocional. Per a mi venir a Sabadell és com venir a casa.
Vostè va portar amb Garicano les negociacions del programa econòmic del frustrat govern amb el PSOE. Quins van ser els punts més complicats per arribar a l’acord?
Ens vam passar moltes, moltes hores negociant. Van estar vàries nits sense dormir, tancats. Penso que una de les principals dificultats va ser que el Partit Socialista reconegués que hi ha una bombolla política i prendre mesures per acabar amb aquesta. Això va ser molt difícil, perquè per desgràcia una part de la seva clientela viu de la bombolla política. Per exemple, acceptar l’eliminació de les diputacions va ser per a ells molt difícil; però per a nosaltres era absolutament prioritari ja que no es poden finançar les polítiques socials sinó elimines la bombolla política. Per altre banda, va ser difícil la negociació laboral. Nosaltres tenim visió diferent, creiem que portem 40 anys amb un model fracassat que no ve ni del PP, ni del PSOE, ni d’última reforma laboral. És un problema que ve de molt llarg. És la tercera vegada que superem el 20 per cent d’atur, tenim el segon nivell de precarietat i temporalitat més alt d’Europa. Per tant, havien de canviar les coses profundament. I ells ho volien canviar menys, tenen més lligams amb una visió del sindicalisme, al meu entendre, antiga i que no defensa els drets de la majoria dels treballadors.
Des de l’esquerra es critica que la seva proposta del contracte únic és una mena de acomiadament lliure encobert. Què respondria a aquestes crítiques? És cert que desapareixeria la figura de l’acomiadament improcedent?
No. Ara tenim dos tipus de contractes bàsicament, un dels quals es divideix en molts. Tenim el nivell de temporalitat més alt d’Europa, el segon després de Polònia. L’idea és no tocar els contractes indefinits que ja estan firmats. Els nous contractes, el 93 per cent del quals són temporals, tindrien una protecció legal més gran del que té ara el contracte temporal i començaries a acumular drets des del primer dia. Tens poca protecció al principi, però a mesura que va passant el temps vas acumulant més drets de protecció. Ara tenim una espècie de mur al dos anys que porta a l’abús de la temporalitat. Al cap de dos anys ja no pots lligar més contractes temporals i molts treballadors, que són bons treballadors, els fan fora només perquè les empreses no poden assumir el cost afegit de convertir aquest treballador temporal en fix i amb la qual cosa els fan fora.
El contracte únic no és per acabar amb la temporalitat, que requeriria reformes estructurals, la idea és acabar amb aquest abús perquè no hagi aquest mur, que hi hagi una escala progressiva i impedir que molts treballadors siguin acomiadats quan no ho haurien de ser. Això s’està implementant a Itàlia, amb un govern socialdemòcrata, ho defensa tant Guindos com Piketty, el referent econòmic de Podemos. Això no és de dretes ni d’esquerres, és una política per acabar amb la dualitat del mercat de treball i s’està aplicant als països on hi ha molta dualitat com són Itàlia i Espanya. El nostre objectiu és que la protecció mitjana dels treballadors pugi i no baixi. Ara mateix, com tenim tanta temporalitat, la mitjana d’acomiadament dels treballadors temporals és de 13 dies. Volem una mitjana més alta i eliminar els set milions de treballadors que estan rotant permanentment perquè pugin estendre la seva vida laboral.
Vostès proposen un complement salarial pels salaris més baixos. No suposaria això pagar amb fons públics la negativa de molts empresaris a pagar un sou dignes als seus treballadors?
No. L’idea és que l’immensa majoria de les persones que rebria el complement salarial ja cobra el salari mínim que, per llei, no pot baixar més. És una mesura que afecta als qui tenen ingressos més baixos i amb regulacions que impedeixen que baixen més els salaris. Podries posar un salari mínim molt alt, que és una opció de política pública que podries fer, però si només treballes dos mesos a l’any, quan acaba l’any tens un salari per sota del salari mínim anual. El que diem és, al final de l’any, complementar totes aquelles rendes que estiguin per sota del salari mínim. És com una transferència que fa el govern a aquells treballadors temporals en permanent rotació que per molt que pugis el salari mínim no els hi milloraries la vida. Es tracta d’un retorn d’Hisenda per complementar les rendes i per tal que aquests prop de set milions de persones en permanent rotació tinguin un salari digne. És la política pública més efectiva per la pobresa laboral.
Això s’aplica a Suècia, al Regne Unit, a Estats Units. És més efectiva que la renda mínima que, a més, desincentiva en part a treballar perquè si cobres 700 ó 800 euros i no tens que fer res possiblement no aniràs a treballar. A més, no podem finançar-ho. A mi m’encantaria poder oferir una renda mínima a tothom, però tenim unes limitacions pressupostàries que ho impedeixen.
El Salari Mínim Interprofessional espanyol és dels baixos d’Europa i serveix com barem per tot un seguit de prestacions socials. No li sembla insuficient la pujada de l’1 per cent que van pactar amb el PSOE?
A m’agradaria pujar-ho. Podemos proposa pujar-ho un 40 per cent. Però tens un problema, ja que tens un mercat laboral on hi ha més d’un 20 per cent d’atur. Si puges molt el salari mínim és possible que expulsis del mercat de treball a tots aquells que les empreses estan disposades a contractar per sota. En un espai on tens tant d’atur fer grans pujades del salari mínim és arriscat. Pots aconseguir l’efecte contrari que és generar més atur. Per això pensem que és més efectiu el complement salarial. Estem d’acord que s’ha de pujar el salari mínim progressivament. El problema que tenim ara no és un problema de salari mínim sinó de temporalitat i de dualitat que comprèn a una tercer part del mercat de treball.
Mantenen al seu programa electoral la pujada de l’IVA de productes de primera necessitat?
No. Nosaltres teníem una proposta d’IVA que es va malentendre i manipular. En realitat era una baixada de l’IVA perquè baixaven l’IVA màxim i pujaven una mica el mínim. Per a les famílies pagar un 2 per cent menys en energia era una estalvi molt més gran que l’extra cost que suposava pujar l’IVA bàsic. Ara hem eliminat aquesta baixada perquè no tenim espai fiscal pel dèficit del PP de 8.000 milions d’euros. Ara només portem una baixada de l’IVA cultural al 10 per cent i la resta es queda com està.
Creu vostè que les doctrines de Keynes per reactivar l’economia han perdut vigència?
Les polítiques keynesianes poden ser efectives segons el moment i el lloc. A Espanya tenim, ara mateix, un problema d’oferta i un de demanda. No és només de la demanda i d’estímul de la inversió pública, sinó també hem d’oferir millors empreses, més valor afegit, treballadors més formats… No està clar que la política pública per se es tradueixi en més creixement que era l’argument de Keynes. Això pot funcionar, però en aquests moments l’economia espanyola necessita pujar el seu capital humà, invertir en educació de veritat, millorar les seves institucions. Això són polítiques més aviat d’oferta, no pas d’estímul de la demanda.
Quines són les mesures que proposa C’s per eixugar el dèficit de 8.000 milions d’euros que reclama la Unió Europea?
Nosaltres proposem més flexibilitat a Brussel·les, però a canvi un compromís de veritat d’eliminar bombolla política, eliminar principalment les diputacions, consolidar els ens locals. Al mateix temps, fer reformes que apostin per l’educació, per la innovació, per impulsar el creixement i reduir la necessitat de fer retallades de cap tipus. És a dir, retallar en bombolla política per tenir menys despesa i incrementar els ingressos a través d’inversions adequades. Així també serà possible baixar els impostos a tots els espanyols, l’IRPF al tres per cent al 2018.
Què proposen en matèria de política fiscal, atès que Espanya és un dels països europeus amb una pressió fiscal més baixa per les rendes més elevades?
A Espanya tenim molta pressió fiscal per les classes mitjanes i moltes trampes legals. El nostre sistema fiscal és com un formatge de gruyère amb molts forats. Nosaltres volem eliminar -i d’aquí treuen gran part dels ingressos- moltes de les trampes legals que existeixen a l’impost de societats. Ara, bàsicament, les grans empreses paguen un tipus efectiu del 6 per cent, quan haurien d’estar pagant un 20 per cent. Això forma part de les trampes legals que els hi permeten saltar-se regulacions. Per altra banda, fer que paguin els que han fet trampes i els que han enganyat. Amb les amnisties fiscals que ha fet PP i abans el PSOE es suposava que havien de pagar un 10 per cent els que van aflorar el capital i han acabat pagant un 3 per cent. 2.800 milions en això i 4.600 milions en impost de societats, aquests són els números generals de la memòria econòmica. A més, pensem que es pot fer més en la persecució del frau fiscal. Paco de la Torre, que va ser el portaveu dels inspectors fiscals d’Espanya, és candidat número dos per Madrid i creu que es poden aconseguir al final de la legislatura 8.000 ó 10.000 milions.
Continua sent el PSOE el seu soci preferent de cara a la formació del govern?
Amb el PSOE van arribar a un acord, entre d’altres coses, perquè el PP es va treure del mig i va dir no al Rei. Aquesta és la realitat. Penso que hi ha un espai en el centre moderat i reformista espanyol on ens podrien posar d’acord en uns punts bàsics reformistes que inclouen al 70 ó 80 per cent dels votants del Partit Popular i a la mateixa proporció de votants del PSOE que volen reformar la Constitució, un pacte de regeneració, reformar les polítiques socials i el mercat laboral per acabar amb el record d’atur, apostar per millorar les institucions, acabar amb els aforaments. Crec que hi ha un espai per fer aquestes reformes institucionals i econòmiques on hi ha consens. El problema està en què hi hagi voluntat política per fer-ho en els dos grans partits. Per això, C’s juga un rol tan important que et permet fer canvis i arribar a acords, cosa que els dos grans partits no han aconseguit.
Al seu parer quin va ser motiu perquè l’acord entre PSOE i C’s només aconseguís el suport addicional de només un diputat de Coalición Canaria?
Crec que es van prioritzar les cadires a les polítiques. Tinc la impressió que l’immensa majoria dels votants del PP estarien d’acord amb moltes de les mesures del pacte amb el PSOE. Per Podemos hi havia un programa social molt ambiciós. Havia el complement salarial, que són molts diners, un pla contra la pobresa infantil i moltes polítiques de regeneració que Podemos defensa. Per altra banda, hi havia el compromís de no pujar els impostos a la classe mitjana; però ha d’haver voluntat política. A Rajoy des del primer minut es va veure que l’interessava una segona ronda on hagués aquesta polarització i que la por a Podemos el fes president. Aquestes són les raons perquè no tenim govern i que els espanyols continuen esperant que els polítics es posin en marxa.
Com veu vostè el futur del procés sobiranista català?
Penso que és una via sense sortida i que ho era des del principi. La via unilateral i il·legal cap a un camí que porta a la sortida d’Espanya i d’Europa no és camí constructiu en un món d’integració transnacional on hi ha integració massiva de capitals. Penso que no és la solució. Ara bé, també crec que des d’Espanya s’hagués pogut fer alguna cosa més. Algunes demandes dels nacionalistes tenen sentit. He estudiat les propostes que feia Puigdemont algunes dels quals són sensates i es pot parlar. Ara una part dels catalans estan enfadats i no volem estar en una Espanya amb Rajoy, però segur que estarien encantats de ser-hi en una Espanya reformista que aposti per un Estat del Benestar, on hi hagi oportunitats, amb un finançament autonòmic com cal, que no discrimini a cap regió o amb una inversió d’infraestructures amb el que toca amb el PIB o amb un corredor Mediterràni que és evident que és un coll d’ampolla pel creixement. Penso que hi ha un espai, crec que s’ha rectificar en la via de la ruptura i construir diàleg i arribar a acords.
Què opina de la reivindicació del pacte fiscal o si es vol d’un concert econòmic per Catalunya. És viable des del punt de vista econòmic?
Dintre de la legalitat es pot parlar de tot. El pacte fiscal és un concepte molt ampli, però es pot parlar, segur, d’una millora de les infraestructures, d’una millora en les polítiques socials, del tractament de la dependència, del finançament autonòmic, de dotar de drets bàsics a tots els catalans. Penso que es pot parlar de moltes coses, però s’ha de tenir ambició reformista, lideratge. Això seria enormement positiu per Espanya i per Catalunya. Amb una Espanya reformada, que busqui modernitzar i actualitzar l’Estat del Benestar, segur que la majoria dels catalans estarien contents i còmodes.
