Nascut a Bètera (València) el 1960. Ha treballat a diversos mitjans de comunicació com El Temps, El Punt, Diari de Barcelona, La Vanguardia, Catalunya Ràdio o TVE. Actualment és director del diari digital Vilaweb i està considerat com uns dels pioners de la premsa digital a Catalunya. A més ha publicat diversos libres sobre l’OTAN, els nacionalismes a l’antiga Unió Soviètica, el procés sobiranista català i els problemes del periodisme contemporani.
L’entrevisto dimecres passat al Casal Pere Quart on, convidat per l’Assemblea Nacional de Catalunya (ANC), va presentar el seu darrer llibre ‘9N desclassificat. Història secreta d’una votació revolucionària’, RBA, Barcelona, 2015.
Vostè ha estat un dels pioners de la premsa digital catalana. Quin és el futur dels mitjans en paper? Seran substituïts pels mitjans digitals? Conviuran en règim de doble ús?
Avui en dia els mitjans el paper són un luxe. Per tant, continuaran existint però com objecte de luxe, no seran en res comparables al que eren fa deu o vint anys; però probablement també les webs. Crec que, en aquests moments, el mitjà són les xarxes socials, la qual cosa és un gran repte pel periodisme, perquè no sabem com comportar-nos. Ara el que està en perill no és tant el paper o la web, sinó el mitjà com a concepte.
Les empreses de comunicació han experimentat un fort procés de concentració i moltes estan dominades per grups financers. Com afecta aquest fenomen a la independència dels mitjans de comunicació?
En això sóc molt primitiu. La independència dels mitjans és la independència dels periodistes. Quan treballava al Diari de Barcelona vaig partir un cas de censura greu, aleshores el que vaig fer va ser anar-me’n. No ho vaig acceptar. L’autocensura és el problema, no tant la censura. Si els periodistes baixem la guàrdia i acceptem pràctiques absolutament innobles, com les que es fan avui en dia, no es poden queixar del que hi ha. El fet que molts mitjans, avui en dia, estiguin extremadament vinculats al poder fa que el nivell de censura i manipulació arribin a un extrems enormes. Això, per un altre banda, té la compensació de que els xarxes socials, tot aquest nou sistema, ho canvien. Quan els principals diaris de Barcelona, en plena campanya electoral, en aquella famosa equivocació d’en Rajoy en l’entrevista a Onda Cero ni tan sols ho publiquen, no se’n adonen que per whatsapp es difon. Avui en dia és inútil intentar la censura.
Són els mitjans de comunicació catalans massa submisos respecte al poder polític i econòmic?
No especialment. Els mitjans de comunicació espanyols, incloc els catalans, són massa submisos, tots. Si ho comparem amb França, Alemanya, Itàlia, no et diré amb Canadà, són brutalment submisos al poder. Però els mitjans catalans segueixen la mateixa tònica que els madrilenys o els valencians.
I al seu parer a que és degut, per pressió econòmica, per una cultura deutora dels hàbits del franquisme?
Hi ha diversos elements. Un és que les empreses de mitjans a l’Estat espanyol són molt febles en comparació a d’altres països i depenen molt de les subvencions on es fan moltes trampes. Com uns reben subvencions i d’altres no. Els mitjans de Madrid són els més subvencionats del planeta, és una cosa espectacular. Hi ha un factor comprensible i és que, durant un temps, polítics i periodistes van estar molt a prop, especialment a la generació de la transició, que ara està retirant-se. En aquells moments era necessari i bo, però no van saber desfer-se d’aquesta companyonia. Després hi ha un problema evident. No pot haver un bon periodisme sinó hi ha lectors crítics, com més crítics són els lectors millor. Aquí som molt lectors de marca. Jo duc sobre el braç un diari, perquè és el meu, digui el que digui és el meu.
La crisi econòmica ha afectat durament a molts periodistes amb acomiadaments, retallades salarials, falsos autònoms… Com afecta això a la qualitat i la independència de la informació?
Això té una afectació greu. Tan numèricament, la professió ha quedat reduïda a la meitat, que és una xifra impressionant, com qualitativament. Hi ha excel·lents periodistes que no troben feina. Això és greu pel país. És una situació terrible.
Creu que això és una circumstància temporal o es cronificarà?
És molt difícil perquè la crisi no escampa. Al final, la crisi ha estat utilitzada per a retardar cinquanta anys els drets socials. Estem en una situació molt pitjor. No tinc la bola de cristall i no sé si això canviarà de manera radical, però sóc pessimista en aquest tema. No veig, a curt termini, un canvi favorable.
Comparteix la opinió que al 27S les forces sobiranistes van guanyar les eleccions però van perdre el plebiscit?
No, perquè no va haver-hi cap plebiscit. Un plebiscit és un referèndum amb només dos opcions, sí o no, i una pregunta. Quan planteges cinc, sis, set opcions no pot haver un plebiscit. Matemàticament és impossible arribar al cinquanta per cent.
Des de Junts pel Sí s’afirma que el 27S va ser el referèndum d’autodeterminació, des de Catalunya Sí Que Es Pot que aquesta consulta encara està per fer. Quina és la seva opinió?
Crec que el 27S va haver un mandat democràtic de la població perquè el procés d’independència es posi en marxa. I no n’hi ha discussió sobre aquest mandat. És evident que aquest procés requerirà una validació en forma de referèndum. Aquí es pot discutir si ha de ser al final o al principi. Entenc que cadascú des de la seva posició ho pot discutir. Però que hi haurà en algun moment per validar aquest procés que ara s’ha iniciat és indiscutible.
Què pensa de les declaracions d’Alex Salmond que el resultat del 27S autoritza a negociar amb l’Estat espanyol el referèndum d’autodeterminació, però no encetar el camí cap a la independència?
És la seva opinió. Crec que no coneix la realitat del país.
Què opina de les manifestacions del secretari general de la ONU que Catalunya no reuneix les condicions per aplicar-se el principi d’autodeterminació? Poden interpretar-se com un avís de les dificultats per un reconeixement internacional?
Aquesta és una de les típiques coses que passen en el periodisme d’aquest país. No va dir això. Va dir una cosa que sempre diuen Nacions Unides: que s’ha de respectar la integritat territorial dels Estats i el dret d’autodeterminació. A la legislació internacional és una evidencia indiscutible que quan es refereix a la integritat territorial, no és refereix a un procés interior, sinó exterior. És a dir, França no pot envair Espanya o Espanya no pot envair Portugal; això és la integritat territorial, no que una part de l’Estat és separi. Les declaracions de Ban Ki-moon van ser que Nacions Unides està a favor de la integritat territorial i immediatament va afegir i del dret d’autodeterminació. I això es va silenciar.
La independència de Catalunya comportaria la sortida de la UE i de l’euro?
Això és literalment impossible. No pot passar. Una altre cosa són les declaracions polítiques. De fet, cada vegada que a la Unió Europea se li ha demanat oficialment una opinió al respecte ha optat per dir l’única cosa que pot dir: no hi ha cap previsió, no se sap. Per tant, com que no se sap, es sabrà quan passi, però la tradició de la Unió Europea i no la trencaran així com així, és una tradició d’integració mai d’expulsió. Si la Unió Europea ha obligat a Espanya, la setmana passada, a signar l’acord d’estabilitat i d’integració de Kosovo, no entenc com s’ho farà la Unió Europea per expulsar a set milions de ciutadans europeus. És un debat que no té ni cap ni peus.
No li sembla que és molt complicat encetar la ruta cap a la independència amb la meitat de la població en contra?
En això sóc molt pragmàtic. Hi ha una majoria que decideix i una minoria que ha d’intentar canviar la majoria. En aquest cas, la majoria ha decidit encetar el procés cap a la independència. El dia que la minoria actual sigui majoria ja ho canviarem. La democràcia funciona així. El que no podem fer és alterar el funcionament democràtic. Tal cosa és legal només si sempre perden, això no és acceptable.
Recentment s’ha produït fortes picabaralles com la de Pilar Rahola i Miquel i Iceta a 8TV o la de Jordi Sánchez i Martín Blanco a TV3. Creu que són un símptoma de la polarització a la societat catalana?
A mi no m’ha agradat gens. Jo, per exemple, no vaig a tertúlies o només vaig a tertúlies on tinc una obligació que no puc esquivar. No vaig a les tertúlies precisament per això. La tertúlia és un gènere periodístic que incita a la confrontació, així que no ens podem estranyar que passin aquestes coses. Les tertúlies estan muntades per què passi això i no afavoreixen en res ni la democràcia ni el debat.
Al seu editorial de dimecres vostè planteja que, davant la manca d’acord entre CUP i Junts pel Sí, la sortida són unes noves eleccions. Vostè repartiria per igual la responsabilitat per aquesta situació?
Quan escric les editorials, i reconec que no és un model habitual aquí, no faig tanta opinió com anàlisi. En aquest sentit, no és que m’agradi o em deixi d’agradar la situació actual. El que faig un anàlisi el més fred possible. Quan la CUP comunica a la presidenta del Parlament que no votarà en cap cas a Artur Mas, no és una conversa amb un periodista o un míting, sinó que és la resposta formal i institucional. Ja està, ja no hi ha més a parlar. No té cap sentit seguir especulant. Hi ha una situació que és claríssima i que inevitablement condueix a unes eleccions avançades al mes de març. Per això no és un problema. El sistema democràtic té unes regles i n’hi una que és claríssima: si no tens la majoria per a governar has de buscar aliances. Que no n’hi aliances possibles per a què governi ningú, ni Mas pot ser president, ni hi ha cap alternativa a la presidència? Doncs, aleshores, s’han de fer noves eleccions. No passa res, és així de senzill. Aquí, de vegades, fem drames de coses absolutament habituals. A molts països del món es fan eleccions cada tres mesos, Turquia les acaba de fer, sinó hi ha una majoria parlamentària sòlida repeteixes les eleccions.
Qui té la culpa d’això?
Això és entrar en un debat molt més opinatiu on no em sento excessivament còmode. Crec que hi ha coses que són evidents i que es poden entendre lògicament. No conec cap cas, en cap lloc del planeta, on el partit que té deu diputats li digui al qui en té 62 qui ha de ser el president. Entenc que si ha una negociació, lògicament, el que té 62 ha de cedir coses al que té deu. Ara, cedir la presidència o imposar qui és el president, no s’ha vist mai, en cap país del món. Per tant, a mi no em sona raonable.
La repetició de les eleccions tindria un depressiu entre l’electorat independentista?
De nou, no tinc la bola de cristall. A les eleccions de març ho veurem. Ara el que és necessari és que la gent analitzi la situació i es plantegi quina és la millor forma de tirar endavant. Ara mateix no sabria dir si és millor que tornin a presentar-se Junts pel Sí o si per separat Convergència i Esquerra. Simplement, no ho sé. Si a les eleccions de setembre l’independentisme ha estat capaç de guanyar de forma rotunda en escons, perquè no hauria de guanyar al març. Evidentment que pot perdre, però la derrota seria una possibilitat, no una certesa. Entenc que la gent es pot sentir trista, deprimida, però no s’ha de perdre el món de vista.
Li sembla encertada la decisió de CDC i ERC de no anar plegats a les eleccions legislatives espanyoles?
No l’acabo d’entendre. Però es pressuposa que hauran fet els seus estudis, les seves enquestes que deuen justificar aquesta decisió.
Circulen especulacions respecte a què com la CUP no es presenta a aquestes eleccions ERC pugui recollir part d’aquest electorat.
Sí, ho sé. Però, per a mi, el que és important és que tot indica que ho han fet de comú acord. Per tant, estic tranquil. Si ho han fet de comú acord, la decisió que hagin pres, ells tenen més seny per prendre-la que no jo.
Què opina del fet que per segona vegada Convergència no vagi a les eleccions amb les seves sigles?
Fa bastant de temps que Convergència està en una fase de refundació i bé ho diuen ells. Per exemple, a les eleccions municipals ja no van anar al Majestic on sempre anaven, s’han venut la seu del carrer Còrsega, han canviat el logo… És molt evident que Convergència està fent un canvi. Imagino que això forma part d’aquest procés i que d’aquí cinc anys ningú se’n recordarà que hi havia Convergència. Això al nostre país no és molt habitual i els que ho han intentat s’han mort, no com a d’altres països europeus que no tenen ni el nom ni el logo que tenien fa vint anys. El Partit Demòcrata italià és el PCI i del PCI al Partit Demòcrata hi ha un tram. Ara, és la mateixa estructura. Imagino, no tinc tampoc la certesa, que aquesta operació està en aquest marc i que, evidentment, Convergència va cap a deixar enrere la sigla històrica que seria lògic del trànsit de l’autonomisme al sobiranisme, però també del relleu generacional i d’adaptació als nous temps. Les raons les puc entendre.
Vostè es valencià. Com es percep des del País Valencià el procés sobiranista català?
Amb molt d’interès i amb molta il·lusió. València ha viscut durant molts anys una situació en la que una llei electoral molt particular amagava i silenciava a una part substancial dels valencians. En les últimes eleccions ha quedat clar que el País Valencià no és això i que és una cosa més complexa i més viva. El procés català es viu amb un gran interès, especialment pels que tenim la sort de tenir un peu a cada banda. Per exemple, el president Puig està fent de president Maragall. És impressionant com de calcada és la seva presidència. Està repetint els temes, les maneres del president Maragall. I això és una esperança important.
